divendres, 8 de desembre del 2017

llegir, el que es diu llegir


ENRIC PRATS
Llegir, el que es diu llegir
La Vanguardia
6|12|2017
La desafecció per la lectura és un fenomen que, com és obvi, només es pot donar en una societat alfabetitzada. El text escrit ha servit, en la nostra civilització, de dispositiu cultural per connectar generacions i la lectura ha ajudat, en certa manera, a cohesionar societats oferint fins i tot expectatives als menys afavorits, que trobaven en el llibre certa evasió a algunes de les seves preocupacions. Però llegir cansa. I és que potser els relats que tenim a l'abast ja no ens ofereixen punts d'ancoratge per entendre aquest món, tampoc salvacions barates, i potser també perquè els que es dediquen a l'escriptura ja s'han despreocupat d'aquesta funció social tan solemne.
En canvi, l'escola, com a agent cultural de primer ordre, sí que s'ha encarregat, almenys fins avui, de facilitar l'accés al bagatge compartit, mitjançant la lectura, i s'ha esforçat per promoure el gust cap a aquest gest tan dramàtic com és obrir un llibre. Un objecte, el llibre, que ha patit els embats de la postmodernitat tecnocràtica: s'ha relativitzat la importància de llegir (potser com a signe dels temps d'incerteses) i s'ha vist sotmès a les inclemències tecnològiques (amb molta mala sort històrica) derivades de competir amb objectes més atractius i potents, encara que possiblement menys duradors i sòlids. Una vegada hem aconseguit universalitzar la lectura, ara hem de canviar de terminal.
L'últim informe PIRLS destaca precisament que, encara que s'ha millorat una mica, les estratègies de comprensió lectora dels alumnes espanyols continuen a la cua d'Europa. Les xifres no ens poden sorprendre. Menys encara que busquem explicacions i observem certa correspondència amb nivell socioeconòmic, estudis de pares i mares, i altres variables habituals.
Però la dada és encara més preocupant si a aquest dèficit diguem-ne tècnic s'hi afegeix la desafecció comentada. Perquè no es tracta de tenir un domini més o menys elevat en una determinada competència comunicativa, sinó de saber per a què s'utilitzarà aquesta capacitat. L'escola ha dedicat molts esforços per elevar aquest nivell tècnic de lectura i també ha invertit una mica més a promoure'n l'ús. En conseqüència, caldrà mirar fora de l'escola per trobar alguna explicació sobre això, i el més segur és que ens trobem amb un panorama amb uns models que no acompanyen gaire. De llegir de debò, més enllà de 150 caràcters, la veritat és que no gaire.
Algú va dir que llegir és viure dues vegades, i va ser Vila-Matas qui ha deixat escrit que el seu lector ideal té quelcom d'hipòcrita. Tal com van els temps, allò de viure dues vegades pot servir d'eslògan per als més optimistes i el suggeriment de l'escriptor barceloní encoratjaria els més illusos per aprendre a dissimular, com aquell estudiant, mestre en potència, que un dia em va confessar que no li agradava llegir. Em reservo la resposta que li vaig donar. Parafrasejant el professor Jaume Trilla: "Llegir, el que es diu llegir...".

4 comentaris:

  1. La desafecció per la lectura és un fenomen que, com és obvi, només es pot donar en una societat alfabetitzada, em fa pensar que l'anorexia i la bulímia són trastorns alimentaris que només es poden permetre els opulents. Mals de tips.

    ResponElimina
  2. "solemne"..."dramàtic"...uf ! qui és l'Enric Prats, un sacerdot de la lectura ?? sincerament, no sé què prefereixo més si un analfabet o un predicador cultural
    Vilardekyll

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aviat hauria triat, jo: un borratxo, sens dubte.

      Elimina
    2. O un ionqui....però si pot ser que no es vulgui comparar amb Poe ni Burroughs

      Elimina