dues traduccions

«Als anys noranta, l’editorial Columna va reeditar el llibre amb el títol La conxorxa dels ximples. Ara Xavier Pàmies l’ha tornat a traduir per a l’editorial Anagrama com a Una confabulació d’imbècils. Certament, el nivell de vocabulari ha disminuït en els últims anys, però aquest fet no ens ha de fer perdre de vista el títol original, A Confederacy of Dunces, que parteix d’una citació de Jonathan Swift de fa tres segles. De fet, dunce és un terme format a partir del nom del teòleg Duns Scot, i no resulta un insult gaire popular en anglès. La paraula enze era adequada perquè sembla pròxima al parlar anacrònic i pedantesc d’Ignatius.

Més enllà del títol, també caldria plantejar-se si calia tornar a traduir el llibre sencer, sobretot si tenim en compte que Maria-Antònia Oliver ha firmat unes quantes traduccions magnífiques, entre elles la de Moby Dick.

Si comparem les dues versions d’A Confederacy of Dunces, de seguida ens adonarem que totes dues miren de plasmar en català els registres col·loquials i dialectals amb què s’expressen els protagonistes. En general, la de Maria-Antònia Oliver té un registre més informal. Ella escriu: «Portes referències?» «Un bòfia m’ha donat una daixonses. M’ha dit que’m convenia possà-hi el cul i guanyà’m la vida». Xavier Pàmies, en canvi, ho tradueix així: «¿Tens referències?» «Un poli me n’ha donat una. M’ha dit que m’espavili a trobar una feina amb sou». Un altre exemple de Maria-Antònia Oliver: «Treu-te aquest cony d’ulleres! Com dimonis vols veure la porqueria de terra». I, en la nova versió: «Treu-te aquestes ulleres. ¿Com vols veure així tota la porqueria que hi ha a terra?». En altres passatges, sobretot quan parla la mare d’Ignatius, Xavier Pàmies inclou formes verbals com sapiguer i érets, així com deformacions del vocabulari com indicció, quansevol o pograma.

A la segona traducció totes les preguntes porten un signe d’interrogant inicial encara que estiguin formades per una sola paraula. Una altra diferència és que la traducció de Maria-Antònia Oliver inclou notes al peu que faciliten informació complementària o comenten algun joc de paraules intraduïble. Es tracta, en tot cas, de dues opcions editorials ben legítimes. Personalment, totes dues traduccions em semblen dignes i em costa molt decidir quina té un llenguatge més viu. En fi: entenc que una segona traducció no era necessària, però no es pot negar que Xavier Pàmies ha fet una bona feina.»

Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.