A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat.
Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat [...]. Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València...
ENRIC IBORRA. «La dona d’en Martin Guerre, una obra mestra de la novel·la breu del segle XX». Al blog: La serp blanca. 20|12|2014.
* * *
«Vaig veure, quan era jove, un procés que Corras, conseller de Tolosa, va fer imprimir, d'un esdeveniment estrany de dos homes que es feien passar l'un per l'altre. Recorde (i no recorde cap altra cosa) que em va semblar que donava compte de la impostura d'aquell a qui considerava culpable de manera tan extraordinària i tan lluny del nostre coneixement i del seu que n'era el jutge que vaig trobar molt d'atreviment en el càstig que l'havia condemnat a ser penjat. Admetem alguna forma de càstig que diga: «la cort no hi entén res», més lliurement i ingènuament que feren els aeropagites, els quals, atabalats per una causa que no podien aclarir, ordenaren que les parts comparegueren cent anys més tard.»
Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre tercer. Capítol XI. «Sobre els coixos».Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2008. P. 398-399.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada