Fins ahir només hi havia una persona en tota la història que hagués guanyat un premi Nobel i un Oscar de Hollywood: el dramaturg George Bernard Shaw, autor de 'Pigmalió'. Ara se li afegeix Bob Dylan. Però és que a més Bob Dylan també va guanyar el 2008 un premi Pulitzer honorari “pel seu profund impacte en la música popular i la cultura americana” i “les composicions líriques d’una extraordinària força poètica”.
Malgrat tots aquests indicis, malgrat que és fàcil reconèixer el talent de l’autor de narracions (abreujades i musicades) com 'Hurricane', 'Idiot wind' o 'Ballad of a thin man', mig minut després que es fes públic que havia guanyat el premi, les xarxes socials ja es dividien entre detractors i defensors. Per un dia, el món literari abraçava el hooliganisme.
En un cantó del ring hi havia els que destacaven la vàlua poètica de Bob Dylan, la seva influència com a lletrista. A l’altre hi havia els que es queixaven perquè un premi tan escàs i elitista, que es deixa tants grans noms sense reconeixement, no pot malgastar-se amb algú que és conegut sobretot com a músic. A més, com que és rar que una llengua rebi atenció gaire sovint, el premi a Bob Dylan deixa en fora de joc a candidats habituals del Nobel com ara Philip Roth o Don Delillo.
QÜESTIÓ DE DINERS
Jo trobo que tothom tenia la seva part de raó. Vivim uns temps en què la literatura està cada cop més arraconada, com en una reserva índia. El mateix mercat editorial tendeix a menystenir l’art i la cultura per prioritzar allò que fa diners (això sí, quan es concedeix el Nobel, tothom el vol publicar).
Amb el premi a Bob Dylan, l’Acadèmia Sueca es pensa que obre nous horitzons per a la literatura --tal com van fer l’any passat premiant la no-ficció oral i literària de Svetlana Aleksiévitx--, però pot molt ben ser que alhora en tanqui d’altres de més tradicionals i naturals. A mi m’agrada pensar que el premi a Bob Dylan és una raresa, com ho va ser fa anys el de Dario Fo, i que en el fons també és un reconeixement a l’art literari de Lou Reed, David Bowie, Joni Mitchell o Leonard Cohen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada