prinzessin in berlin (oju!, spoiler)

Liegender Akt mit grünen Strümpfen, Egon Schiele, 1914.

Qui més qui menys s'ha passat tota la novel·la esperant el moment en què se'ns aclarís, d'una vegada per totes, si l'Helena von Waldstein, aspirant a actriu de casa bona, princesa Hohenstein-Rofrano per la gràcia del matrimoni, és o no és la princesa en qüestió. La princesa-princesa de la novel·la. És un personatge de pes, sí, té el títol homologat, sí, la il·lustració de la coberta de l'edició de Columna que llegim inclou una fotografia d'una dona que es podria fer passar ben bé per néta de l'Anna Karènina, noble en el sentit de classe, no pas de sentiments, també. Total, que tots els elements apunten cap a la bella Helena, però ni que la matin —que ho fan, i això sempre ajuda— hom no acaba de veure clar el perquè del títol. El dubte arriba a tal extrem que el lector, a poques pàgines d'acabar la novel·la, ja es prepara per l'aparició dels sempre recurrents versicles de la Bíblia o d'una cita de Shakespeare que el justifiquin. Però no, al final resulta que la princesa no viu a palau: és la Bärbel, una marfantota de l'extrarradi. L'autor, murri, s'ha rentat les mans, i aquí pau i que del títol se'n cuidi un altre.
  

_________________

P.S.: Sobre el quadre que encapçala l'apunt.
Que cadascú hi posi la seva estampeta. La meva, encara que la noia de Schiele és una mica anterior a l'època en què transcorre la novel·la i que la postura no s'adiu amb la descrita (ni tan sols el color de les mitges, que aquí són verdes en comptes de negres), malgrat tots els malgrats, així, deia, és com m'afiguro el quadre d'en Peter Ellis i, en conseqüència i a manca d'idees, la coberta de la princesa, i no pas la fotografia que hi han col·locat els de Columna (primera de l'esquerra). Estem de sort, encara com no han triat un Hopper o un Vermeer. Suposo que es van adonar de la pífia i en edicions posteriors s'hi van fer una mica més i van substituir la foto per un autoretrat de la Tamara Lempicka (Tamara in Green Bugatti, 1925).

La primera coberta de Tusquets per a la princesa, de l'any 1982, la protagonitza un quadre de dues senyoretes entregades als treballs manuals, obra de Christian Schad (Zwei Mädchen, 1928) i, posteriorment, van fer servir les Langweilig Puppen (Nines avorrides, 1929) de Jeanne Mammen, que vindria a ser la coberta que menys em molesta de totes quatre.

adéu a berlín

Life is a cabaret, old chum.

Adéu a Berlín (1939) és una de les obres més emblemàtiques del segle XX. Ambientada en el bulliciós Berlín dels anys trenta, l'autor ens narra amb especial gràcia i agudesa les vicissituds d'uns personatges que viuen, indefensos i a la deriva, a la recerca d'una impossible felicitat. Entre ells sobresurt la figura de Sally Bowles, una dona tan atractiva com perillosa, al voltant de la qual es fan i es desfan tot d'històries que mantenen el lector expectant fins al final.

Però Adéu a Berlín és també la crònica d'una ciutat i d'un temps en què tots els valors iniciaven un frenètic procés de capgirament, amb la naixent eclosió del nazisme.

Considerada unàniment com la millor obra de Christopher Isherwood, fou traslladada al cinema amb el títol de Cabaret (1972).

entrevista a hitler

Il·lustració de Guillem Cifré.

La peça més controvertida del periodisme català és, sens dubte, l’entrevista que Josep Pla i Eugeni Xammar van fer a Adolf Hitler el novembre del 1923. En aquella època tots dos eren a Alemanya com a corresponsals de mitjans diferents. Però Xammar i Pla eren molt amics (encara) i van aconseguir una cita amb Hitler, que en aquella època no passava de ser un agitador de taverna.

De fet, com que Xammar i Pla treballaven per a diaris diferents, en van sortir dues, d’entrevistes: la de Xammar a La Veu de Catalunya, el 24 de novembre, i la de Pla a La Publicitat, el 28. L’un i l’altre tracten Hitler com un ninot histriònic, vulgar i cridaner. “Un ximple sense mesura ni aturador”. El to recorda molt el que avui en dia es fa servir en les entrevistes als freakies televisius: en lloc de sentir-se intimidat, el periodista se’n fot, el provoca i l’atia. “La qüestió jueva és un càncer polític i social”, afirma Hitler en cert moment; “si volem que Alemanya visqui, hem d’eliminar els jueus”.  I Xammar, sense tallar-se, pregunta agosaradament: “A garrotades?”. “N’hi ha massa –contesta Hitler–. El pogrom és un gran invent, però ha perdut la seva eficàcia medieval”. “Tenim més d’un milió de jueus. Què vol? Matar-los a tots en una nit?”, pregunta. “Seria la gran solució, evidentment, però no és possible”.

El terme gran solució fa pensar massa en la solució final, i els admiradors de Xammar i Pla destaquen que aquesta és la primera referència pública de Hitler a l’Holocaust. Tot això està molt bé. Però apareix un problema: que, possiblement, tota l’entrevista sigui un frau monumental i potser no va existir mai.

Jo diria que el primer a parlar-ne va ser el nas fi de Lluís Permanyer, l’any 2000. Els arguments són demolidors. Segons Xammar l’entrevista es va fer el mateix 8 de novembre, només unes hores abans que Hitler protagonitzés el seu fracassat putsch de Munic. ¿De debò Hitler no tenia res millor a fer que entrevistar-se amb un parell de periodistes espanyols? El més sospitós és que, després, ni Pla ni Xammar en tornen a parlar mai més. Entre tots dos van sumar milers i milers de pàgines, i ni en els records d’un ni en les memòries de l’altre hi apareix cap referència.

I és que t’ho miris com t’ho miris la cosa no quadra. El secretisme era un dels aspectes psicològics més arrelats a la ment de Hitler. De fet, encara avui en dia no hi ha ni un document oficial que l’associï directament amb l’extermini jueu. Tot es feia per delegacions i amb eufemismes. Fora dels despatxos, ni els últims anys de la seva vida va mencionar res, ni en el seu cercle més íntim. Només termes genèrics, referències vagues i alhora grandiloqüents sobre la destrucció del poble jueu. És molt difícil de creure que el 1923 es confessés a dos desconeguts. Hi ha un aspecte, encara més subtil, que recorre l’entrevista. I és que el Hitler que parla no sembla Hitler. Més aviat fa pensar en el que la gent deia que Hitler deia. O en qualsevol cas el que deien els seus acòlits. El Hitler de Pla i Xammar els acull molt bé, per la seva condició d’espanyols. Fa unes extenses referències als Reis Catòlics i l’expulsió dels jueus al segle XV. Encara va més enllà, i recrimina a Isabel i Ferran que no van saber entendre que la “qüestió jueva” no era religiosa, sinó purament racial.

Així doncs, va existir o no, la famosa entrevista del 1923? Molt probablement no ho sabrem mai. La gràcia és que en aquests casos difuminats cadascú pot construir-se la seva teoria. La meva és molt senzilla: ni sí ni no.

A la dècada dels anys 20 Munic era una ciutat en plena crisi, i com acostuma a passar en aquests casos, molt alegre. Pla i Xammar eren homes de vida, i de ben segur que freqüentaven cabarets i cerveseries. Allà potser van coincidir amb el mateix Hitler, en aquell temps molt accessible, i van prendre notes al vent. O van tenir una bona entrada amb algun dels seus lloctinents (a Espanya manava el dictador Primo de Rivera), que els va informar sobre el pensament del líder: és dubtós que Hitler dominés tant les vicissituds històriques d’Espanya.

Hitler no era ningú, i després del putsch encara menys. Tothom creia que el seu futur polític s’havia esfondrat i no se’n parlaria mai més. En aquestes condicions, és possible que els nostres homes no tinguessin gaires escrúpols a inflar, escriure o reescriure l’entrevista de dalt a baix. (Pensin que Pla era un individu capaç d’arribar a una ciutat desconeguda, pujar a un taxi, xerrar amb el taxista i quan arribava a l’hotel escriure una crònica exhaustiva sobre aquella ciutat, com si hi hagués viscut cinc anys.) Un cop va fracassar el putsch era molt fàcil presentar aquell caporal com un impostor i un farsant del món polític. El que ningú s’esperava era que menys de deu anys després aquell ninot assolís el poder absolut. Per això, possiblement, van callar per sempre. Perquè si algun investigador remenava massa els afrontaria a preguntes impossibles, i els impostors i farsants del periodisme serien ells.

Quin parell. Veuen com eren uns genis? Fins i tot quan l’espifien no pots no parlar d’ells.

Albert Sánchez Piñol. «Mèrit i misteri». Avui. Cultura. 21 DE MARÇ DEL 2009.

vint-i-quatre hores a berlín (1927)

«El bateria Santi Arisa, el guitarrista Max Sunyer, el baixista Rafael Escoté i el teclista Josep Mas "Kitflus" van crear l'any 1982, a Barcelona, Pegasus, una banda que s'acabaria convertint en la gran referència a Catalunya en el terreny del jazz-rock. El 1986, el grup va afrontar un dels seus projectes més singulars: crear una banda sonora per a la pel·lícula muda Berlín, simfonia d'una gran ciutat, dirigida l'any 1927 per Walter Ruttmann a partir d'un guió de Carl Mayer i Karl Freund. El film —molt elaborat i amb nombrosos trucatges cinematogràfics— planteja un recorregut per l'activitat de la capital alemanya durant tot un dia, mostrant-ne escenes de la vida quotidiana. Pegasus va presentar aquest projecte a la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona de 1986, va enregistrar aquesta banda sonora en un disc que es va enllestir l'abril del mateix 1986, i la història poc a poc va anar quedant arraconada, tot i que alguns fragments de Berlín...eren habitualment interpretats per Pegasus en els seus concerts.

Han passat molts anys, d'allò. Pegasus es va desfer com a banda oficialment el 1997, després d'haver publicat nou discos, entre els quals Berlín...Però el 2007, per commemorar el 25è aniversari de la seva fundació, els quatre músics es van reunir per tornar a actuar en directe. Ho han fet diverses vegades els últims anys, i ara, quan ja s'acosta el seu trentè aniversari, han recuperat el vell projecte de Berlín..., que van presentar dimarts al vespre al Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols...»

[Font: Diari de Girona. «Refrescant viatge en el temps». 4|agost|2011]

_____________________

P.S.: Si us fes gràcia sentir el Berlín de Pegasus en directe (i, ja posats, veure el documental de Walter Ruttmann en pantalla gran), esteu de sort perquè en tindreu una nova oportunitat el proper 30 d'octubre a les nou del vespre, a l'Auditori. 

passatemps

En el principi fou una aplicació web, ideada per Daniel Temkin i Rony Maltz. Una sopa de lletres immensa feta a base de totes les paraules que va escriure Borges. Però aquest proper cap de setmana, i en el marc del Dumbo Arts Festival, projectaran una graella gegant en el pont de Manhattan, NY, Amèrica, on tothom que vulgui hi podrà participar via ordinador o telèfon mòbil. Una mena d'encerclada col·lectiva, vaja. Borges Library, es titula la cosa.

[Font: Flavorwire. The Borges Library, Now in Wordsearch Form]

message in a bottle

VODA S PORUKOM, aigua amb missatge, és una campanya publicitària de l'empresa que envasa i comercialitza l'aigua mineral Jana (la deu és a Croàcia, a les boniques muntanyes de Sveta Jana). Consisteix a incloure, en l'etiqueta posterior de l'ampolla, textos (presumptament) positius, del tipus Hoy puede ser un gran día, No busquis l'amor, deixa que ell et trobi...i cetera. Ras i curt: autoajuda, superació personal i rodalies. I, com no podia ser d'altra manera, han hagut de dedicar una sèrie al consigliere per antonomàsia, l'insigne guru Paulo Coelho. Que la set em mati, ni els Borgia no eren tan cruels, que deia aquell.

una princesa a berlín (i II)

Per això aquesta és una gran novel·la, perquè ha encertat de ple el seu equilibri intern. No ha intentat jugar la carta fàcil d’explotar el sentimentalisme del lector traient nazis i aristòcrates arruïnades a cada pàgina i explicant-te coses que tothom se sap de memòria. L’autor col·loca un jove nord-americà a Berlín i fa que visqui de ple la voràgine històrica del moment. No deixa de ser un estranger que explica el que veu. Com que a més, la trama de ficció està molt ben trobada i els personatges principals estan perfectament acabats, el producte final, emotiu, compromès, i alhora contingut, és extraordinari. Una princesa a Berlín té moments narratius de gran literatura. Per exemple el capítol en què el protagonista, en un bar de Berlín, assisteix a l’escena dels viatjants de comerç nord-americans que, per la moneda fraccionària d’un dòlar, aconsegueixen que totes les dones del bar —clientes i treballadores— es despullin, vagin corrents de quatre potes i ballin a canvi de l’esperança d’arreplegar alguna moneda de deu centaus caiguda del cel. Mentrestant, els homes a la barra, mossegant-se els punys i maleint la seva sort. Si en aquestes circumstàncies Hitler no va sortir-se’n amb el seu primer putsch de l’any 23 va ser per casualitat. O la descripció de dues de les moltes festes en què participa el protagonista: el ball de màscares tràgic del final, súmmum de la contradicció d’una societat girada cap per avall, que acaba amb dos arlequins buidant damunt la selecta concurrència cistelles plenes de bitllets de ban devaluats: «Bitllets de cent mil marcs, de cinc-cents mil marcs, d’un milió de marcs, i de cent milions de marcs passen volant pel nostre costat, travessen el paviment i s’introdueixen a les canals de l’aigua...». I per contrast, l’altra festa, la dels artistes, en què apareix un joveníssim Bertolt Brecht emergent, cantant amb la seva guitarra (cal recordar que en aquells moments Brecht ja havia estrenat, el 23 de setembre de 1922, a Berlín, Tambors a la nit).

El jove protagonista, que vol ser pintor, s’enamora d’aquesta Alemanya derrotada, amb l’amenaça constant de l’ocupació del territori si no pagava els 22.600 milions de marcs en què van ser avaluades les reparacions de guerra. Una novel·la extraordinària, doncs, que no farà contents els recercadors de carn i fetge. I, tal com hem dit, aquest és el seu gran mèrit. I tampoc no és una altra versió de Cabaret. Així que ja estan avisats. Aquesta princesa a Berlín és un mirall d’un temps i d’un país escrit amb una singular destresa narrativa. Tan sols li podríem retreure —peccata minuta— uns innecessaris flashbacks, que van en contra de la narració, forçosament cronològica, i l’obligació, en alguns passatges, de forçar una mica els diàlegs per tal d’oferir informació.

Els escriptors nord-americans tenen coses bones i dolentes, però, per sort per a tots nosaltres, entre les primeres hi ha que, quan s’enamoren de París o de Berlín, són dels millors a l’hora de parlar-nos-en.

LLUÍS-ANTON BAULENAS. «Tot per Alemanya. Una princesa a Berlín, una obra densa i equilibrada ». Avui. 21 abril 1990.

llegir a cegues

La cadena australiana de llibreries de vell  Elizabeth’s Bookshop ofereix als seus clients la possibilitat de comprar quasi a cegues. I dic quasi perquè en l'embolcall deixen, ben a la vista, quatre indicacions sobre el contingut del llibre. Blind date with a book, han titulat l'invent. 

Elizabeth’s bookshop in Newtown are offering readers a new experience with Blind Date Books. The Daily Telegraph.

el cop d'estat com espectacle

Ben organitzat i ben representat, un cop d'Estat, com el que hem tingut la sort i el gust de presenciar a Munic al cap de vint-i-quatre hores de ser-hi, és una de les coses que fan més efecte i que deixen un record per tota la vida. M'atreveixo a dir —després de quinze anys d'anar pel món i de veure'n de verdes i de seques— que com un bon cop d'Estat no hi ha res. Fer una relació que permeti al llegidor fer-se càrrec, sense haver-hi estat, del que ha sigut aquest cop d'Estat de Baviera, reconeixem que és una tasca superior a les nostres forces. Ho provarem, de totes maneres, perquè aquest és el sistema que tenim de guanyar-nos la vida i no ens queda altre remei. Però, abans de començar, creiem del nostre deure advertir al llegidor que, si el que li contarem no li agrada, la culpa serà nostra, perquè no ho sabrem explicar. El cop d'Estat de Munic ha estat una gran cosa, i de cops d'Estat convindria que tothom en veiés almenys un a la vida. Si, un dia, qualsevol dels nostres estimats llegidors ve a Munic —München, que en diem— i passa per una cerveseria on s'estigui fent un cop d'Estat, li aconsellem que hi entri i estem segurs que si segueix el nostre consell no se'n penedirà.

A BAVIERA, SENSE CERVESA NO HI HA POLÍTICA

És el que nosaltres vàrem fer. L'endemà d'arribar era el dia 8 de novembre, vigília del cinquè aniversari de la revolució alemanya. La revolució alemanya del 9 de novembre(1) va ésser organitzada a corre-cuita per quatre jueus pagats per Bèlgica en el precís moment que l'exèrcit alemany anava a guanyar la victòria decisiva. Això a Baviera ho saben els gossos i les criatures, i quan arriba el dia del cap d'any de la revolució criminal, els bavaresos, amb l'ànima endolada, emplenen les cerveseries de gom a gom. Cada Lliga Patriòtica —i n'hi ha tantes com bolets a la tardor— s'apodera d'un celler. Discursos, crits, cançons patriòtiques i cervesa. Cervesa sobretot. Un got de litre darrera l'altre i vinguen discursos i vinga cantar i fumar, amb unes pipes que semblen estufes. L'aire s'espesseix i hom mastega l'atmòsfera de cop d'Estat. El que sembla estrany és que hagi tardat cinc anys a arribar.

A Bürgerbräukeller —que és el celler de més anomenada de Munic—, la festa tenia un caràcter excepcional. El Govern bavarès, representat per tots els seus ministres, ocupava la presidència. L'orador principal de la vetllada era el comissari general Von Kahr, i al seu costat hi havia, fet tot un home, el general Von Lossow amb uniforme de gran gala, creus de tota mena i unes xarreteres que semblaven d'or massís. Tots aquests personatges estaven aposentats dalt d'una tarima, i la sala immensa era plena de gent escollida, del bo i millor de Munic i del Partit Popular Bavarès. Els homes portaven calces curtes, sabates baixes, peücs i camals —que els deixaven nus els turmells i els genolls— i una cua de gall al barret. Tothom bevia cervesa i cada un dels senyors de la presidència tenia al davant un got catedral. El comissari general Von Kahr, entre paràgraf i paràgraf del seu discurs-programa, aixecava el got, hi ficava mig cap a dins i en treia el bigoti regalimant.

Aquest discurs de Von Kahr, quin discurs! Contra el Govern de Berlín i contra França. Però, sobretot, contra el «marxismus». El «marxismus» té la culpa de tot: de la derrota, de la pèrdua d'Alsàcia-Lorena, de l'enfonsament de la monarquia i de la puja de la cervesa. Cal reconquistar l'Alsàcia i la Lorena, cal crear un exèrcit, cal restaurar la monarquia, cal netejar Berlín. Però anorrear el «marxismus». Mentre l'esperit alemany conservi la més petita taca «marxismus», no farem res...

LA CAMPANETA DE HITLER

Quan el discurs de Von Kahr ja s'estava acabant per moments, la gent, enduta per la riuada de cervesa, se n'hauria anat a dormir de molt bona gana. Però Hitler tenia disposades les coses d'altra manera. Sis companyies del Kampfhund, l'organització de combat del Partit Socialista Nacional, van ocupar, a dos quarts de deu, els carrers que volten el Bürgerbräukeller. Hitler en persona, i una cinquantena d'homes de confiança amb dues ametralladores, van presentar-se a la porta principal deixant-hi les ametralladores amb un piquet i penetrant Hitler amb la seva guàrdia de corps al vestíbul. Des de dintre se senten els crits i el soroll que fan. La gent s'aixeca, canta el «Deutschland über alles» i crida de mala manera: Visca Von Kahr! Visca el rei Rupert! Mentrestant, Hitler, acompanyat d'una trentena d'homes armats de revòlvers, ja és a la sala. Porta el revòlver a la mà dreta i crida com un desesperat:

—Visca Alemanya! Mori el Govern dels jueus! Calleu! Nosaltres no anem contra Von Kahr!

Hitler té una veu de segon cornetí que es fa sentir malgrat la cridòria. La gent li deixà el pas obert i ja el tenim dalt de la tarima. Von Kahr es fica els papers a la butxaca i s'asseu. Hitler vol parlar, però el desordre i els visques a Von Kahr i al rei Rupert li ofeguen la veu. És aleshores que Hitler amb un gest completament nordamericà i cinematogràfic aixeca la mà en l'aire i engega dos trets al sostre.

A tot arreu del món la campaneta de Hitler hauria provocat una desbandada. Però la cervesa és en darrer terme una garantia d'ordre i assegura l'èxit dels cops d'Estat. La mobilitat d'un bavarès amb sis o vuit litres de cervesa al ventre és escassa. En compte de fugir, els ciutadans reunits al Bürgerbräukeller van trobar que era més fàcil callar i seure. I el cop d'Estat, pròpiament dit, va començar.

Hitler és un home que fa les coses en gran. El seu primer discurs no va durar més de tres minuts, i quan va haver acabat de parlar, el món —sobretot el món bavarès— era tot un altre que quan va començar. Von Knilling havia passat de president del Consell de Baviera a senzill contribuent; Von Kahr, que era comissari general, es trobava encarregat de la regència de Baviera; l'excap de policia Poehner, que acabava d'arribar amb les mans a la butxaca, esdevenia cap del Govern bavarès; el general Ludendorff era l'amo d'un exèrcit alemany que en feia quatre com el d'ara; el general Von Lossow restava al davant del Ministeri de la Guerra, i ell, Hitler, després de fer caure amb una bufada el Govern de Berlín i el president de la República, s'encarregava de la presidència d'un Govern nacional i es disposava a marxar l'endemà al matí cap a Berlín per la carretera, al davant de les seves companyies d'assalt, i a plantar la bandera blanca amb la creu germànica a dalt de tot del Palau Reial.

Si gros havia estat l'èxit de Von Kahr, el de Hitler no diguem. Semblava que el «Deutschland über alles» no s'havia d'acabar mai. Però Hitler anava per feina i va donar ordres de callar i de seure:

—Ningú no pot sortir. Les meves tropes tenen sitiat el local. Ara anem a celebrar el primer Consell. Espereu el resultat de les nostres deliberacions. D'aquí a un quart una nova Alemanya haurà sortit d'aquest celler.

Al cap d'un quart, Hitler anunciava al poble que totes les personalitats havien acceptat els càrrecs que els havien estat oferts per ell. El cop d'Estat era un fet històric. Els nous governs de Baviera i d'Alemanya començaven a actuar des d'aquell moment. Després de Hitler, van parlar els principals personatges: Von Kahr va dir que ell era el lloctinent del Rei; el doctor Poehner va  dir a Hitler que disposés, i el general Ludendorff, acostumat a no mocar-se amb mitja mànega, va dir que en aquell moment s'estava girant la història de Europa.

El general, cepat i satisfet, estirava el braç amb el puny clos, com agafant una paella invisible dintre de la qual Europa, feta una truita, donava la mitja volta definitiva.

[La Veu de Catalunya, 17-XI-1923]

Eugeni Xammar. L'ou de la serp. Quaderns Crema, 1998. P. 181-186.

______
(1) La proclamació de la República.

matilde urbach i els escriptors àgrafs (grup musical)

«Durant el curs 63-64, en el Macalester College de Minnesota es va donar a conèixer el grup musical Dewey Decimal and the Librarians. Ja us podeu imaginar què podien fer Dave Howard, Pete Malen, Bob Stimson i Don Mackenzie (un baix, un tenor i dos barítons) amb una guitarra i un banjo, amb aquest aspecte tan polit i aquesta cara de bons nens.

No sé què va dur aquests nois a adoptar aquest nom, ni si eren bibliotecaris. La seva carrera musical va ser curta i no sembla que a ningú se li acudís atraure lectors a les biblioteques fent guateques a ritme de folk country, ni instal·lant fil musical a les sales de lectura, tot i que darrerament estan proliferant els vídeos musicals de bibliotecaris i bibliotecàries...»

Enric H. March. Biblioteques per dins [04].

_______________

P.S.: Si voleu una mostra del seu fer (hi ha gent per a tot al món), cliqueu aquí. I si encara no n'heu tingut prou, aquí els podeu veure en directe, vint-i-cinc anys després. No s'admeten reclamacions, gràcies.

bancs (de paners)

Gentilesa de la Montse Ribé, que n'ha tastats uns quants aquest estiu.

El passat mes de gener vam tenir notícia d'una iniciativa de The National Literacy Trust —Books about Town— que consistia en repartir pel centre de Londres uns bancs en forma de llibre, la decoració dels quals, inspirada, evidentment, en obres literàries, anava a càrrec d'artistes locals i d'alguns personatges famosos. Al final n'hi han col·locat 50 i el proper 7 d'octubre els subhastaran amb fins benèfics (to raise vital funds for our work to give disadvantaged children the literacy skills to succeed in life, diuen).

el llibre d'estil de la cia

«Un llibre d'estil és un document en què es fixen una sèrie de normes o pautes lingüístiques per unificar l'estil de les comunicacions en una empresa o una institució.

La implementació d'un llibre d'estil permet publicar seguint una uniformitat d'estil. Els llibres d'estil són freqüents en l'ús general i especialitzat, en mitjans escrits, orals i gràfics. També per publicacions d'estudiants i acadèmics de diverses disciplines com la medicina, el periodisme, el govern, les empreses i la indústria.

El llibre d'estil es compon tant de normes lingüístiques, com d'estil, perquè el missatge sigui més coherent, eficaç i correcte. En aquest tipus d'obres solen incloure informacions de qüestions lingüístiques (normes ortogràfiques i gramaticals i principals de dubtes i errors de redacció), qüestions de tipus ètic i deontològic (principis ètics que es relacionen amb la línia editorial del mitjà) i qüestions de naturalesa professional (tipografia, ús de titulars, ús d'imatges...)

Els llibres d'estil estableixen regles com ara l'ús de la tipografia i l'ortografia. El principal objectiu és dotar la publicació d'uns criteris homogenis i consistents al llarg de les diferents parts de la publicació i del temps. Són normes per als redactors de la publicació.»

Viquipèdia dixit.

Style Manual & Writers Guide for Intelligence Publications.

[Font: Pijamasurf. Escribe como un agente de inteligencia con este manual de estilo de la CIA]

anar a la llibreria a comprar vambes, el concepte

Nike Store Paris Marais. 12 Rue des Hospitalières Saint-Gervais 75004 París de la França.

eugeni xammar, el periodista que ens va explicar el món

Eugeni Xammar va arribar a Berlín l’hivern de 1922. Hi va trobar una Alemanya que patia les conseqüències de la derrota i en la qual es gestava el nazisme. Va viure de primera mà moments històrics d’una importància cabdal, com ara la inflació extraordinària de la moneda alemanya o l’ocupació de les terres del Ruhr per l’exèrcit francès, decidit a cobrar-se les indemnitzacions de guerra fixades al tractat de Versalles. Episodis com aquests, que, passats tants anys, han quedat desdibuixats, explicats per Xammar prenen una vivor que ens absorbeix. A Berlín, Xammar va coincidir amb Josep Pla—aleshores corresponsal de La Publicitat—, amb qui, de 1923 a 1925, va menar una activitat professional paral·lela. Van viatjar plegats a Renània i a Baviera, des d’on van descriure entre altres coses els consells de guerra francesos a ciutadans alemanys poc disposats a col·laborar o el frustrat cop d’Estat de Hitler en una cerveseria de Munic i l’entrevista que tots dos van fer-li en època tan primerenca com 1923. Aquests textos són recollits en el present volum i descobreixen un Xammar d’una capacitat descriptiva, analítica i literària desacostumada i ens obren una finestra amb gran angle de visió sobre un dels moments més fascinants de la història europea recent. [De la contracoberta]

* * *

L'ALEMANYA D'AVUI

LA SITUACIÓ FINANCERA

[...] La característica dominant de la vida a Alemanya a hores d'ara és, en efecte, la manca de seguretat. El mal és vell i l'aire de novetat que sembla pendre aquests dies li ve només del seu intens i vertiginós agreujament. Fa vuit mesos que cap funcionari, cap dependent ha cobrat dos mesos seguits el mateix sou, cap obrer ha treballat tres setmanes seguides per la mateixa setmanada, no ha passat mes sense que s'apugessin les tarifes de transports, no hi ha hagut quinzena que el govern pogués deixar passar sense veure's obligat a autoritzar un nou augment del preu del pa, ni setmana sense un encariment general dels serveis i mercaderies de tota mena: els tramvies i la vedella, els teatres i les sabates, els diaris i els barbers, tant o més que el sucre i la cansalada. I el resultat és que ningú no sap quants dies li duraran els diners que té a la mà, i que la gent viu en un estat constant de frisança, i que ningú no pensa amb res més que amb menjar i beure i comprar i vendre, i que, en tot Berlín, a casa i al carrer, amb la família i els amics (i a l'hora de sortir el diari amb l'última cotització, amb el primer ciutadà que hom troba a la taula del cafè o a la parada de l'autòmnibus), no hi ha més que un subjecte de conversa: el dòlar, el marc, els preus...Ja ho veu! No me'n parli! Acabo de comprar llonganisses, pernil i formatge per un mes i mig.

Compri avui, o demà li costarà el doble. Pitjor que Àustria. D'aquí tres dies som a cent mil. ¿Tres-cents marcs? Quin escàndol! ¿Què diu, tres-cents mil marcs? ¿On? Però si és regalat! Dir-li a un conegut que porta una corbata escaient és provocar immediatament una catarata de preus: corbata, camisa, coll, barret, sabates i mitjons, tot hi passa. El vestit és vell de dos anys: si se'l fes ara li costaria qui sap quant. I tothom i a tothora el mateix. És un neguit col·lectiu, una passió de la qual ningú s'escapa. Tinguin: jo mateix, des que fa vuit dies va començar a ploure i no se n'ha deixat, vaig per Berlín amb un parell de sabates comprades fa tres anys a Anglaterra quan tot costava un ull de la cara. Són sabates que van costar-me, calculant la lliura esterlina al canvi d'avui...Res, no ho dic. He tingut prou força de voluntat per passejar-me vuit dies per Berlín sense dir-ho a ningú i seria una claudicació vergonyosa que acabés contant-ho als lectors i subscriptors de La Veu de Catalunya.

Desallotjada pel plànol mensual i hebdomadari per l'últim terratrèmol, la inseguretat s'ha convertit en llei de cada dia. No cal pas que envieu la minyona a comprar massa de matí. Abans de les onze, a ca l'adroguer no hi ha res del que us fa falta: ni ous, ni mantega, ni llard, ni cafè, ni oli. Tot se li havia acabat ahir, com per miracle, a l'hora de tancar, i les noves existències d'oli no han arribat encara. Les noves existències li arriben, però, amb regularitat cronomètrica tan bon punt acaba de passar el marrec que ven la primera edició de la Neue Berliner 12 Uhr, que surt a les onze i porta ja l'obertura de la Borsa. Mantega, oli, cafè, ous, llard i demanin: de tot hi torna a haver. Ara, que les «noves existències», naturalment, s'han apujat de preu. El cafè (ve de Brasil, ¿comprèn, senyora?, i s'ha de pagar amb or) costa el doble, la mantega, la meitat més i els ous, dos-cents marcs la peça. Un panet a l'istil de Viena dels que es mengen al matí amb el desdejuni costava ahir quaranta marcs. Avui en costa noranta!

Tot puja, cada dia, cada hora, i molt. Els salaris, els sous, pugen només cada setmana o cada mes —i poc. I el pobre Miquel alemany badalla, badalla cada dia amb menys energia. Car el fet de que el Govern alemany faci una política desencertada i que un parell de milions de ciutadans facin negocis molt grassos i rodons no ens ha de fer desconèixer —molt al contrari— que hi ha una seixantena de milions d'alemanys que la ballen magra, molt magra, i que ni menys poden aconsolar-se pensant que el Govern, amb una activitat que desgraciadament no l'honra gaire, imprimeix diàriament bitllets per valor —és un dir— de 18.000 milions de marcs. Car l'exemple de Rússia ens diu que els pobles multimilionaris són els més exposats a morir-se de gana.

Berlín, gener de 1923
[La Veu de Catalunya, 10-11-1923]

Eugeni Xammar. L'ou de la serp. Quaderns Crema, 1998. P. 72-74.

*  *  * 

La mostra, que té com a comissari el periodista Joan Safont, està centrada entre els anys 1914 i 1945. Proposa un recorregut biogràfic i periodístic per deu fets històrics de la història universal, europea i catalana –de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil, de l'ascens del nazisme a la proclamació de la República– seguits de prop per Xammar, presentats a través dels seus articles a diferents mitjans de l'època: La Publicidad, La Veu de Catalunya, Mirador, El Be Negre, Iberia o Ahora.

A un clic, l'opuscle de l'exposició.

josep pla a berlín

Opuscle de l'exposició Les ciutats europees de Josep Pla, celebrada a l’espai Catalunya Europa de Brussel·les. 30.11.2010—29.04.2011.

*  *  *

Les estades que he fet a Berlín estan tan lligades amb la figura del meu amic Eugeni Xammar, que a dins de la meva memòria es fa difícil de destriar els dos records simultanis. Quantes hores passades a l'apartament de Kantstrasse! Vaig viure tot el procés d'aquell apartament des que Xammar hi arribà amb una simple maleta fins que estigué, al cap d'uns quants anys, absolutament moblat i plenament habitat, amb una senyora autèntica, un gos i un gat. No hi ha res tan agradable com veure emplenar una casa amb discerniment i amb el sentit de l'hospitalitat.

A l'època de la gran inflació, amb aquella moneda tan plàstica, viatjàrem llargament per Alemanya.  Tan aviat érem a Francfort com a Dantzig, a Breslau com a Essen. Fèiem d'enviats especials. A Munic visquérem les primeres temptatives de Hitler per apoderar-se de les cerveseries i saltar d'aquests establiments a la direcció de l'estat. En el curs d'aquests viatges vaig aprendre de conèixer i d'admirar el meu company. Jo era molt jove, la meva experiència era escassa. Xammar portava ja cinc o sis anys de París i sis o set de Londres; era un home format. Les nostres converses eren animades i inacabables, perquè responien a aquest contrast.

Josep Pla. «Retaule de la inflació». A: La vida amarga.  Destino. Obra completa. Vol. VI. P. 561.

la babel del món

«Aquell dia jo ja era a Westerland, on centenars i centenars d'estiuejants es banyaven alegrement a la platja. Una banda de música tocava també, com aquell dia en què van anunciar l'assassinat de Francesc Ferran, davant de gent de vacances, despreocupada, quan els venedors de diaris van entrar corrents al passeig com albatros blancs, cridant: «Walther Rathenau ha estat assassinat!» Va esclatar un pànic que sacsejà tot l'imperi. El marc va caure en picat i no es va aturar fins que no va atènyer la xifra fantàstica i terrorífica de bilions. Aleshores sí que va començar l'autèntic sàbat de la inflació, en comparació amb la qual la nostra d'Àustria, amb la seva absurda relació d'una corona vella a 15.000 de noves, havia estat un trist joc de criatures. Explicar-la amb tots els detalls i totes les inversemblances demanaria un llibre, i aquest llibre faria l'efecte d'una rondalla a la gent d'avui. Vaig viure uns dies en què al matí havia de pagar cinquanta mil marcs per un diari i, al vespre, cent mil; qui havia de canviar moneda estrangera, repartia l'operació en hores diferents, perquè a les quatre rebia multiplicada la suma que li havien donat a les tres, i a les cinc una altra vegada un múltiple de la que havia rebut seixanta minuts abans.

Vaig enviar, per exemple, al meu editor un manuscrit en què havia treballat un any i, per assegurar-me'n, li vaig demanar el pagament a la bestreta corresponent a deu mil exemplars; quan vaig rebre el xec, la quantitat amb prou feines cobria el franqueig del paquet d'una setmana abans; al tramvia pagàveu amb milions; s'havien de menester camions per a transportar els bitllets des del Banc Nacional als altres bancs i al cap d'una setmana trobàveu bitllets de cent mil marcs al clavegueró: un captaire els hi havia llençat amb menyspreu. Uns cordons de sabata costaven més que abans unes sabates, no, què dic, més que tota una sabateria de luxe amb dos mil parells de sabates; adobar una finestra trencada costava més que tota la casa abans; un llibre, més que abans una impremta amb les seves cent màquines. Per cent dòlars es podien comprar fileres de cases de sis pisos a la Kurfürstendamm; les fàbriques no costaven pas més, al canvi, que abans un carretó. Uns adolescents que van trobar una caixa de sabó oblidat al port es van passejar durant mesos en automòbils i van viure com reis venent-ne cada dia una pastilla, mentre els seus pares, abans gent rica, rondaven pel carrer demanant almoina. Hi havia repartidors que fundaven bancs i especulaven amb totes les monedes estrangeres. Sobre tots ells excel·lia la figura gegantina del més gran dels aprofitats: Stinnes. A base d'ampliar el seu crèdit aprofitant-se de la caiguda del marc, comprava tot el que es podia comprar: mines de carbó i vaixells, fàbriques i paquets d'accions, castells i finques rústiques, i tot això, en realitat, amb res, perquè cada import, cada deute es convertia en zero. Ben aviat la quarta part d'Alemanya va ser seva i el poble, que a Alemanya s'embriaga sempre amb l'èxit ostentós, el va aclamar perversament com un geni. Milers d'aturats rondaven ociosos pels carrers i alçaven el puny contra els estraperlistes i els estrangers dins els seus automòbils de luxe, que compraven un carrer sencer com si fos una capsa de llumins; tot aquell qui sabia llegir i escriure traficava i especulava i guanyava diners, tot i tenir la sensació secreta que tots s'enganyaven i eren enganyats per una mà oculta que escenificava aquell caos molt premeditadament per tal d'alliberar l'Estat dels seus deures i obligacions. Crec que conec força bé la història, però, que jo sàpiga, mai no havia generat una època de follia de proporcions tan enormes. Tots els valors havien canviat, i no només els materials; la gent es mofava dels decrets de l'Estat, no respectava cap ètica ni moral, Berlín es va convertir en la Babel del món. Els bars, els locals de diversió i les tavernes creixien com bolets. Allò que havíem vist a Àustria va resultar un preludi tímid i suau d'aquest sàbat, perquè els alemanys van esmerçar tota la seva vehemència i sistematització en la perversió. Al llarg de la Kurfürstendamm es passejaven joves maquillats, amb cintures artificials, i no tots eren professionals; tots els batxillers volien guanyar alguna cosa, i als bars penombrosos es veien secretaris d'Estat i financers importants fent moixaines sense cap mena de vergonya a mariners embriacs. Ni la Roma de Suetoni no havia conegut unes orgies com les dels balls de transvestits de Berlín, on centenars d'homes vestits de dones i de dones vestides d'homes ballaven sota la mirada benvolent de la policia. Amb la decadència de tots els valors, una mena de follia es va emparar precisament dels cercles burgesos, fins aleshores conservadors immutables del seu ordre. Les noies es vanagloriaven amb orgull de ser perverses; ser sospitosa de conservar la virginitat als setze anys hauria estat considerat un oprobi a qualsevol escola de Berlín; totes volien poder explicar les seves aventures, i com més exòtiques, millor. Però el més important d'aquest erotisme patètic era la seva tremenda falsedat. En el fons, el culte orgiàstic alemany, que va esclatar amb la inflació, no era sinó una febrosa imitació simiesca; es veia en aquelles noies de bones famílies burgeses que s'haurien estimat més anar pentinades amb una simple clenxa que no pas amb els cabells allisats a l'estil dels homes i menjar pastís de pomes amb nata que no pas beure aiguardent del fort; arreu era evident que a tothom li era insuportable aquella sobreexcitació, aquell enervant turment diari al poltre de la inflació, i era evident que tota la nació, cansada de la guerra, anhelava en realitat ordre, tranquil·litat, una mica de seguretat i de vida burgesa. I en secret odiava la República, no pas perquè reprimís aquesta llibertat desordenada, sinó, al contrari, perquè li afluixava massa les regnes.

Qui va viure aquells mesos i aquells anys apocalíptics, fastiguejat i exasperat, notava que s'havia de produir forçosament una reacció, una reacció terrible. I els qui havien empès el poble alemany a aquest caos esperaven ara somrient a segon terme, amb el rellotge a la mà: «Com pitjor li vagi al país, millor per a nosaltres.» Sabien que els arribaria l'hora. La contrarevolució ja es cristal·litzava palesament al voltant de Ludendorf, més que no pas al de Hitler, aleshores encara sense poder; els oficials que havien estat degradats s'organitzaven en societats secretes; els petit burgesos, que se sentien estafats en els seus estalvis, van fer pinya en silenci i es van posar a la disposició de qualsevol consigna que prometés ordre. Res no va ser tan funest per a la República Alemanya com el seu intent idealista de donar llibertat al poble i àdhuc als seus mateixos enemics. Perquè el poble alemany, un poble d'ordre, no sabia què fer-ne, de la llibertat, i ja buscava amb impaciència aquells que la hi havien de prendre.»

Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema, 2001. P. 382-386.

the wall

Crec que és d'en Banksy, en tot cas l'he treta d'aquí.

fira del llibre prohibit

El proper 14 de setembre de 2014, Can Toni de les Eugues, amb la col·laboració i patrocini del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Biblioteques), la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Llagostera organitza la Primera Fira del Llibre Prohibit que es fa a Europa. Les Biblioteques de tot Catalunya estaran implicades en aquesta fira i oferiran actes a totes les biblioteques públiques catalanes per donar ressò a aquest esdeveniment. A Llagostera s’hi celebrarà la part més popular i festiva de l’esdeveniment.

La idea sorgeix directament del model de la Setmana del Llibre Prohibit que se celebra anualment a Estats Units. (http://bannedbooksweek.org/)

Creiem que aquesta serà una molt bona excusa per fer parlar de literatura durant uns dies i fer veure la importància d’algunes obres en la història de la humanitat.

I també, per mostrar al nostre país, com n’és d’important la ficció literària i quants esforços ha destinat el poder (sobretot quan no és democràtic) arreu del món i al llarg de totes les èpoques, per acabar amb la literatura, que no deixa de ser l’expressió dels pobles. Un tema que desgraciadament encara és actualitat.

La Fira del Llibre Prohibit serà una Fira de Mostres (amb possibilitat de compra) i també una Exposició que constarà de plafons explicatius sobre moments i obres cabdals en la història antiga i recent dels llibres que han estat censurats i prohibits. I amb especial atenció a les obres de la literatura catalana.

Hi haurà una part estàtica, el que serà la Fira pròpiament, situada al Casino Llagosterenc i plaça Catalunya i una altra part dinàmica i plantejada com una ruta, que s’haurà de seguir a diversos llocs del poble.

Horari de la Fira: de 10 del matí a 8 del vespre.

Horari de la ruta dels ‘Dos Déus Literaris’: A les 13.00 h i a les 19.00 h

FIRA DEL LLIBRE PROHIBIT

el cànon (i no pas el de pachelbel, precisament)

`

El Reial Decret 624/2014 de 18 de juliol publicat en el BOE número 186 de del passat 1 d’agost desenvolupa el dret de remuneració als autors pels préstecs de les seves obres realitzats en determinats establiment accessibles al públic.

El text publicat compleix amb més de 6 anys de retard una obligació legal marcada en la reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) de 2007 i modifica les quantitats que les entitats de gestió de drets han de rebre pel préstec de llibres en biblioteques i similars.

Aquest decret, que ha entrat en vigor el passat dissabte 2 d'agost, el dia següent de la seva publicació, estableix dos tipus de remuneració que se sumen, per obra i per usuari:

· 0,004 € pel nombre d'obres objecte de préstec amb drets d'autor

· 0,05 € per cada usuari que hagi fet ús del servei de préstec durant un any

Fins a l'entrada en vigor d'aquest Reial Decret, els autors havien de rebre 0,2 € per cada exemplar dels seus llibres disposat per al préstec.

Davant la dificultat de fer el càlcul per obra, aquest no s'aplicarà fins a gener de 2016.

Fins llavors, aquesta quantia es calcularà multiplicant 0,16 € pel nombre d'obres adquirides cada any per a préstec (no queda gaire clar si s'inclouran totes o només les que tinguin drets d'autor).

La norma, com en la reforma de la LPI, estableix algunes excepcions: biblioteques en municipis de menys de 5.000 habitants, aquelles situades en les institucions docents integrades en el sistema educatiu espanyol, préstecs per a discapacitats. La consulta in situ de les obres no generarà pagament de drets. També, determina que aquestes noves quanties s’hauran de liquidar anualment durant els primers sis mesos de l'any següent i les entitats de gestió de drets hauran de repartir a cada autor el que li correspongui, sota un criteri que haurà de ser “objectiu, proporcional i de públic coneixement”.

A partir d'aquests punts, i per l'afectació directa que aquesta Llei té sobre el Sistema Bibliotecari de Catalunya, el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) expressa mitjançant aquesta nota de premsa el seu posicionament públic sobre aquest assumpte, i manifesta que:

1. Des del més absolut respecte per la legalitat sobre la matèria, i especialment per la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI), creiem indispensable que els autors rebin una compensació econòmica pels diferents usos de les seves obres; uns usos que també es poden desenvolupar a les biblioteques.

2. No obstant això, el desenvolupament de la LPI no ha de suposar un atac frontal al sistema de biblioteques català; precisament, aquesta nova Llei fa que siguin les entitats gestores de les biblioteques les responsables de pagar aquest cànon: i a Catalunya, ho són els ajuntaments.

3. No creiem que hagin de ser els ajuntaments els responsables de recaptar aquest cànon. Això pot afectar de forma molt negativa els ja minsos pressupostos municipals destinats a biblioteques.

4. Les biblioteques públiques són uns dels principals motors culturals, i d'accés democràtic i global a la cultura, amb una forta capacitat inclusiva i d'igualtat d'oportunitats. La inevitable reducció de pressupostos que comportarà aquest cànon afectarà de forma molt negativa a aquesta missió de les

biblioteques, recollida de forma explícita en el Manifest de la Unesco de la Biblioteca Pública.

5. Creiem que han de ser el Ministerio de Cultura i el Consejo de Cooperación Bibliotecaria les entitats encarregades de la recaptació d'aquest cànon.

6. Apostem per incloure només una quota fixa del cànon, i no dues variables en funció del nombre d'usuaris i per obra.

Nota de premsa del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC).

 · Préstec de llibres i remuneració dels autors. Josep Matas a Legalment.

 · No al préstamo de pago en bibliotecas.

Les biblioteques d'Osona rebutgen el cànon pel préstec de llibres

que ha entrat en vigor aquest estiu.

la diada

ésAdir. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

hiperinflació

En la crisi econòmica que va patir Europa en la immediata postguerra dels anys vint va haver-hi una sèrie de països que va perdre el control sobre els preus i va patir la traumàtica experiència de la hiperinflació. És a dir, els preus es disparaven i pujaven cada dia, arribant, fins i tot, a fer-ho diverses vegades en el mateix dia. Alguns dels països que van patir aquest fenomen van ser Alemanya, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia.

La situació més espectacular i que tindria més transcendència de cara al futur del país i de la pròpia Europa seria la d’Alemanya de Weimar. La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica d’un país on la naixent democràcia es trobaria assetjada en tots els fronts. A més, com que va ser el cas més destacat des del naixement de la economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans.

Per a finançar el greu dèficit pressupostari, l’endeutament derivat de la guerra, les despeses derivades de la reconstrucció del país i les càrregues de les reparacions de guerra imposades a Versalles, el govern de la República de Weimar va haver de recórrer a l’emissió d’una quantitat de bitllets excessiva.

Com a conseqüència no desitjada d’aquesta operació, des del 1923 es desencadenaria una pujada dels preus imparable que va enfonsar qualsevol possibilitat de recuperació de l’economia. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles.

L’augment dels salaris per a combatre el pèrdua de valor adquisitiu dels treballadors depreciaria encara més el valor del marc. Així, s’arribaria a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

D’altra banda, els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veurien com els seus diners desapareixien. En definitiva, Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

[...] Com a conseqüència, el país va haver de suspendre el pagament de les reparacions de guerra. I, en resposta, França i Bèlgica van ocupar la conca industrial del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra el gener de 1923. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar, però, que França obtingués els resultats previstos.

L’ocupació va ser un fracàs pels invasors i una catàstrofe per a Alemanya. Com a conseqüència de la invasió, el sistema econòmic es va col·lapsar encara més, fent desaparèixer qualsevol capacitat de pagament per part d’Alemanya. El govern francès, per la seva banda, només va cobrar només una petita part dels endarreriments, però amb el cost d’augmentar la tensió amb Alemanya i els altres països aliats que no van aprovar aquesta acció de pressió.

Vicente Moreno Cullell. «El problema de la hiperinflació a Alemanya en els anys vint.»

The effects of Hyperinflation in Germany by Alen Ramić and Joshua Baird, una interessantíssima galeria de fotos a Pinterest.

experiments amb la ficció

La Martha Baillie, a banda de treballar a temps parcial a la Toronto Public Library, és novel·lista i poeta; un cas de bibliotecària polifacètica, com la nostra Nuria Amat. Passa que la Martha no en té prou amb escriure i publicar els seus llibres i es dedica a perforar-los per extreure'n mostres, a clavar-hi agulles d'acupuntura o, senzillament, a fer-ne pitis (cigarretes, que diu la norma). Aquí ho explica tot.

[Font: Paris Review. Smoke This Book, and Other News]

el tractat de versalles

Un cop signat l’armistici, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. La principal conseqüència dels tractats de Versalles va ser la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats.

El debat polític entre els governs francès (Clemenceau), britànic (Lloyd George) i nord-americà (Wilson) va suposar la condemna dels vençuts, el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès i el pagament per part d’Alemanya de les reparacions de guerra i concessions territorials estratègiques. La realitat era que els Catorze Punts del president Wilson eren imprecisos, poc pràctics i, en certs punts, inacceptables pels seus aliats. Els Catorze Punts no encaixaven en absolut amb el clima polític que imperava després de la Primera Guerra Mundial.

França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Gran Bretanya, en canvi, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic i els Estats Units sense interessos territorials directes al continent van intervenir amb una doctrina de dissolució dels grans imperis. EUA defensarà el principi d’autodeterminació dels pobles.

El resultat de les conferències de pau va ser el naixement de nou estats sota les cendres dels antics imperis Austrohongarès, Otomà i Rus. Els estats perdedors no hi van participar en cap moment i tan sols van ser convocats a la fi dels debats per signar els tractats elaborats pels vencedors.

[...] Alemanya. Com a responsable de la guerra l’imperi alemany va ser amputat i les seves colònies foren repartides entre els guanyadors. El Tractat de Versalles va declarar Alemanya com a responsable del conflicte i va imposar les condicions dels aliats.

Alsàcia i Lorena van ser retornades a França. Clemeceau va demanar el Sarre, zona germanoparlant que França havia perdut el 1815 amb els tractats que van signar-se amb la Restauració i la creació d’un estat tap a la seva frontera amb Alemanya: Renània. Aquest estat seria políticament dependent de França. Aquests territoris suposaven el gruix de la indústria minero-metal·lúrgica alemanya. Finalment, Renània va ser ocupada militarment pels aliats durant 15 anys i devia ser administrada per francesos, britànics i nord-americans. Els Estats Units no van participar en l’ocupació de Renània perquè el congrés no va ratificar els acords de Versalles i Gran Bretanya tampoc va intervenir el que va suposar el control francès de Renània.

D’altra banda, el Sarre seria administrat per la Societat de Nacions durant 15 anys fins que es realitzés un referèndum sobre el seu futur. Això va significar que les mines del Sarre passaven a ser administrades per França mitjançant concessions privades. Bèlgica va incorporar Eupen i Malmedy.

Part de la Prússia occidental va passar a Polònia fragmentant el nucli prussià. La Prússia Oriental quedava incomunicada quedant el Corredor de Dantzing com a únic nexe entre les zones occidental i oriental de Prússia. Danzing va ser declarada com a ciutat lliure sota la protecció de la Societat de Nacions fins que es realitzés un plebiscit.

Dinamarca va demanar els ducats de Schelswig que van quedar sota l’administració de la Societat de Nacions fins que el 1920 s’incorporessin definitivament a Dinamarca. El trencament de Prússia va suposar la redistribució de les colònies alemanyes entre francesos, britànics i nord-americans. Això suposava la destrucció del tercer imperi colonial.

Alemanya es veurà amb un exèrcit limitat de 100.000 individus, sense aviació de guerra i amb una marina de guerra reduïda per evitar el rearmament i el revengisme. Només es permetia un exèrcit de reclutament per aconseguir que el nucli del militarisme alemany perdés la seva influència social. Aquestes condicions van fer que Alemanya perdés la seva capacitat militar però el nucli militarista alemany no va veure’s reduït convertint-se així en un nucli de pressió política durant la República de Weimar. L’exèrcit va perdre audiència social però va convertir-se en un grup compacte i homogeni.

Fins l’arribada de Hitler al poder no va haver-hi oficialment aviació militar, però els pilots de guerra alemanys es formaven a l’URSS pels acords arribats al Tractat de Rapallo que suposaven una sèrie d’acords secrets entre els dos països.

Alemanya va ser considerada com a culpable de la guerra i per això va ser condemnada a pagar un sèrie de reparacions de guerra. Pels alemanys aquesta clàusula suposava un abús per part dels vencedors contribuint a que els tractats de pau fossin impopulars. Alemanya havia de pagar per les destruccions físiques, indemnitzacions a vídues i pensions a militars als països aliats.

Alemanya no podia ser condemnada a pagar les indemnitzacions de guerra als aliats si no es demostrava la seva culpabilitat. Així, els aliats van basar la culpabilitat alemanya en la violació del Tractat de 1839 que garantia la neutralitat de Bèlgica i en accions individuals com la prostitució de les joves i l’enfonsament de vaixells aliats mitjançant submarins. Mai es va jutjar a cap dels criminals de guerra i els alemanys van considerar que la condemna era hipòcrita i que eren considerats d’uns crims que no haurien existit segons la seva interpretació de la legislació internacional del moment.

Els aliats van imposar 126.000 milions de marcs a pagar mitjançant una quantitat fixa que es repartia entre els vencedors (52% a França, 22% a Gran Bretanya, 10% a Itàlia, 8% a Bèlgica, 0,75% a Portugal…etc). Alemanya considerava excessiva la quantitat global a pagar i un fre per la recuperació econòmica del país.

França era el nucli més dur en l’exigència del pagament de les reparacions. Els governs francesos van veure en les reparacions de guerra la clau per pagar l’endeutament intern del país. Al llarg de la postguerra, el pagament de les reparacions de guerra es convertirà en un problema econòmic i polític.

Alemanya va arribar a interrompre el pagament provocant tensions militars per part dels aliats. Finalment, el 1924 sota l’arbitratge dels EUA es va arribar a un acord per fer front al pagament de les reparacions; el Pla Dawes. Mitjançant el Pla Dawes la banca nord-americana va involucrar-se en el procés de reconstrucció d’Alemanya. L’acord, amb una validesa de 5 anys, reduïa el total del deute alemany i facilitava els pagaments. Alemanya rebria préstecs nord-americans sense estar que estiguessin subjectes al pagament de les reparacions.

Finalment el 1929 s’establia el Pla Young que regulava el sistema de pagament a terminis que finalitzarien el 1988. L’impacte de les reparacions de guerra va mantenir viva la tensió entre Alemanya i França. Els alemanys van afirmar que a l’hora de signar l’armistici havien estat enganyats.

Vicente Moreno Cullell. «Els tractats de pau de París i el nou ordre internacional sorgit de la Gran Guerra.» 

els grans llibres

Cojo Crimen y castigo y la primera frase me arranca una exclamación de placer. Cuando voy por la mitad de la tercera página, cierro el libro y enciendo el televisor. Así es como los grandes libros se nos caen de las manos.

John Cheever. Diarios. Traducció de Daniel Zadunaisky. Emecé, 2004. P. 352. 

això no cobreix res

Gentilesa de l'Allau

Cobertes de l'editorial Penguin versionades per Julien Britnic a Pop Goes the Penguin.

test per a bibliotecaris

What Kind of Librarian Are You?, created by Seattle Public Library. 

[Font: Libraries of the world]