PENSEM QUE...
Qui diu mentides és mentiderFa dies, per les xarxes socials es va difondre la falsa notícia de la mort de Gabriel García Márquez. Ahir, Tommaso Debenedetti va confessar que era l’origen d’aquesta falòrnia: va suplantar la identitat d’Umberto Eco a Twitter –ho fa tot sovint: amb Cristóbal Montoro, amb Vargas Llosa...– i va anunciar-hi el fals òbit. Protagonista d’un frau periodístic sonat –va publicar desenes d’entrevistes falses a grans escriptors d’arreu del món, fins que Philip Roth se’n va queixar– diu que el seu assassinat de Gabo és per demostrar que els periodistes no confirmen les notícies de la xarxa. Un notable exercici de cinisme que passa per alt dues dades essencials: els mitjans de comunicació seriosos –la totalitat dels diaris de qualitat i els seus webs– no van donar per bona la mentida, i el currículum d’aquest home que fa el contrari del que diu que fa (periodisme) el desacredita totalment. No és lícit intentar convertir en un heroi qui, agafat in fraganti, transforma la malifeta en denúncia social.La Vanguardia, dissabte, 19 de maig de 2012.______________________________________________________________
[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 7 d'abril de 2010]
Últimas notícias. Acabo de hablar por teléfono con Paola Novarese de Einaudi y tengo que pasarte dos informaciones de última hora. Primera: parece que los dos hemos sido víctimas de una patraña periodística. A lo largo de los últimos años, un tal Tommaso Debenedetti ha venido publicando falsas entrevistas con escritores en diversos periódicos -más de veinte, por lo visto, puede que más-, incluida una contigo que se remonta a 2003 y otra conmigo en fecha tan reciente como enero del presente año. Un escándalo en marcha. Estoy más confuso que enfadado. ¿Por qué se tomaría alguien la molestia de inventar encuentros con escritores, que, como sabemos, son la gente menos importante del mundo?...
* *
[Carta de J.M. Coetzee a Paul Auster, 17 d'abril de 2010]
Querido Paul:
Gracias por tu carta del 7 de abril. He estado en contacto con la gente de Einaudi y espero veros a ti y a Siri en junio en Pietrasanta.
Desde que me escribiste se han producido novedades en el caso Debenedetti, tal como estoy seguro de que sabrás. Resulta que tú y yo no somos más que dos de sus muchas víctimas. Yo apenas entiendo italiano, pero echando un vistazo a la entrevista inventada que me hizo deduzco que me usa como portavoz de ciertas ideas que tiene él sobre África y Sudáfrica, de la misma manera que usa a Philip Roth como portavoz de sus ideas sobre Barack Obama.No he conseguido encontrar su entrevista contigo.
Si este es su modus operandi, entonces su meta global parece ser reunir a una hueste de celebridades literarias para promover la visión Debenedetti del mundo.
Vivimos en una época en la que solo las leyes contra el libelo impiden a aspirantes a escritores como Debenedetti convertirnos a nosotros -y aquí «nosotros» se refiere a cualquiera cuyo nombre sea más o menos conocido- en personajes de sus ficciones, haciéndonos articular sentimientos y llevar a cabo acciones que nos pueden hacer gracia, molestar, ofender, repeler o hasta horrorizar. Si florecen proyectos como el suyo, entonces las seudoidentidades que esos tipos han creado para nosotros, con sus opiniones felizmente simplistas, acabarán imponiéndose en la conciencia del público, mientras que nuestras identidades «reales» y nuestras opiniones «verdaderas» (y tediosamente embarulladas) solo las conocerán unos cuantos amigos. El triunfo de los simulacros...
* *
[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 20 d'abril de 2010]
En cuanto al asunto Debenedetti, no, no he seguido las últimas novedades. ¿Hay un sitio en internet que dé nueva información? Sería curioso echar una mirada. La falsa entrevista conmigo se publicó en un periódico llamado (creo) Il Nazionale. Por lo visto, presentó una segunda entrevista en otro sitio, pero el director desconfió y se negó a publicarla.Eché una ojeada a la que se publicó, y cuando vi que me ponía a comparar la ciudad de Nueva York con una mujer, supe sin ningún género de duda que era inventada. He dicho muchas estupideces en mi vida, pero ninguna de ese calibre...
* *
[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 21 de juliol de 2010]
Según una nota que he recibido el otro día de Philip Roth:
«Debes saber que Debenedetti ha dicho en la prensa italiana que piensa publicar un libro de sus entrevistas inventadas con una introducción mía».
Por lo visto, la historia continúa.
Muchos recuerdos,Paul
[Font: Paul Auster i J.M. Coetzee. Aquí y ahora: Cartas 2008-2011. Traducció de Benito Gómez i Javier Calvo. Anagrama: Mondadori, 2012]
______________________________________________________________________
[+]
· Counterfeit Roth, Judith Thurman. New Yorker. 5|4|2010.
· 25 mentiras y una gran caradura, Miguel Mora. El País. 25|4|2010.
· Entrevista: Tomaso Debenedetti, Miguel Mora. El País. 6|6|2010.
Potser és un xic aventurat el que diré ara, i no sé com reaccionaria jo - que no sóc famós - si m'hagués tocat el tal Debenedetti, però en el cas de Roth trobo que li pot anar bé i tot per una novel.la.
ResponEliminaAra he recordat un fragment de l'entrevista que li va fer l'Hermione Lee a Paris Review:
Elimina«La idea, es percibir tu propia invención como una realidad que puede
ser entendida como un sueño. La idea es convertir las personas de carne y hueso en personajes de ficción y los personajes de ficción en personas de carne y hueso. [...]
Hay que ser muy ingenuo para no entender que un escritor es un actor que representa la obra que mejor se sabe, sin restar importancia a cuando se pone la máscara de la primera persona del singular [...] Tiene que haber algo de placer en este trabajo, y es éste. Ir por ahí disfrazado.
Actuar como un personaje. Hacerse pasar por lo que uno no es. Fingir. La mascarada traviesa e ingeniosa. Piense en un ventrílocuo».
La meva iaia diria allò de en el pecat està la penitència.
No sé com reaccionaria jo si em passés una cosa així. Suposo que la meva resposta dependria molt de la capacitat del ventríloc de torn. Vull dir que entomaria millor la falsa entrevista si fos bona. Al cap i a la fi, «Todos somos invenciones recíprocas, todos somos imágenes evocadas por la
magia de todos los demás. Todos somos autores recíprocos».
Com diria en Dinio -un filòsof cubà- la ficción me confunde.
EliminaAh, i no sé si ve a tomb, però acabo de recordar l'Arcadi Espada explicant en la seva columna la detenció de Javier Cercas en una redada policial en un puticlub de Madrid. Aquí . En una novel·la, cap problema, ara això del periodisme ficció, és una qüestió molt delicada. On acaba la broma i on comença la difamació?
Eliminatot depèn de la intenció, em sembla ; si realment és qüestió de difamació, pura i dura, doncs, no sé, l'exercici de Debenedetti és com allò de la telescombraries, que s'hi fica tothom a opinar i a mirar-ho, i al final només interessa al presumpte difamat ; però si vol ser una demostració de com es pot transformar la realitat, o fer passar una mentida en veritat, o com el periodisme, un ofici que s'ha convertit en transnmissor del poder, ens intenta - i sovint ho aconsegueix - interioritzar un discurs del que és bo o dolent, o del que és real o mentida, posant en evidència el fals axioma de que´els lliures són els ben informats (JA, JA I JAAA !!!), el trobo genial ; i com ve a dir Roth - i que els sants Céline i Miller em perdonin -, els escriptors són els primers mentiders ; i això del cinisme...que vingui en un article de La Vanguardia, propagandista dels desheretats de la terra i dels pobres especuladors catalanets, ja m'ha fet emprenyar ! la realitat és cínica, la literatura és literatura, i ja està
Eliminala resposta accelerada d'ahir està escrita abans de llegir l'entrevista a Debenedetti, avui, i em sembla ell ben coherent, i potser sí cínic, però i què ? que sigui cínic l'autor de falses entrevistes és més lògic i inofensiu que tota l'honorabilitat i falsa sinceritat d'accionistes de multinacionals, clubs bildebergs, banquers, reis, presidents, papes, polítics i tota la resta d'amos del món...jo no sé què faria si fos alguna de les seves "víctimes", però crec que es tractaria d'encaixar-ho amb sentit de l'humor (si es pot)
Eliminaquant a Roth crec que li deu doldre perquè és com si Benedetti hagués convertit en real el tema principal de la seva obra, la falsificació de la pròpia identitat, i quasi que se n'hauria de sentir afalagat
Saps, hyde, no em puc treure del cap la història de la dona de Requena que va utilitzar una targeta de crèdit que havia trobat per comprar menjar i bolquers per a la seva canalla. La condemna inicial era dos anys i quatre mesos per 193 euros. Paral·lelament, la tele se m'inundava de xoriços amb corbata que se'n van de rositas. Finalment l'han indultada. Tot i així, hi ha coses que costen d'empassar. S'ha de tenir un fetge molt gros.
EliminaM'he di'informar urgentment i extensament del cas, perquè m'han vingut moltes idees. Si arriben a concretar-se tindré la deferència d'explicar-t'ho, però crec que al blog dels dimonis una idea així li va com l'anell al dit...
ResponEliminaEncara recordo quan li vas fer aquella entrevista col·lectiva a en Pau Riba, Lluís. Com que ens tenies molt acostumats als textos apòcrifs, vaig participar-hi, convençuda que era una broma. Les respostes van ser tan versemblants que encara ara em costa de creure que fos de debò. I lo refotut del cas és que era autèntica. En fi.
EliminaJa em donareu l'enllaç aquest per en Pau Riba
EliminaAquí està, doctor.
EliminaMolt bona l'entrevista. Per la primera resposta, quant a llenguatge, entenc que pensessis que era falsa, ja que no sembla la manera d'expressar-se d'en Riba. Això de xollo per oligarques ho trobo boníssim. I la seva reflexió sobre la cançó i la música popular a Catalunya la millor i més profunda que he llegit, malgrat ser tan sintètica.
EliminaNo, no, jo em pensava que era falsa perquè en Bosch té la mà trencada en això d'inventar-se coses. Em té tan acostumada a textos apòcrifs (de Perucho, de Lovecraft...què sé jo)que quan és veritat sempre tinc allò de l'ombra del dubte.
Elimina