dimecres, 19 de setembre del 2012

un traductor dolent


Dec ser un traductor dolent, jo: trio només els autors que tenen un estil que em permet adaptar la traducció a la meva pròpia manera d'escriure. Als autors que tradueixo segurament els sostrec coses, però alhora, sense poder-ho evitar, els aporto també moltes coses meves. M'entreteixeixo amb ells fins a fondre-m'hi. És per això que haig de triar amb molta atenció amb qui m'embolico en una relació d'aquesta naturalesa.
Allò que em va atraure profundament en la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada va ser la ironia: hi és present ja en l'accent d'algunes frases, però alhora la ironia forma part de l'estructura de l'obra i de l'estratègia narrativa. Hi ha molta ironia en la decisió de l'autor d'explicar la història de la gent ordinària, no des de la perspectiva de qui hauríem de considerar el protagonista principal, sinó des de la perspectiva de la seva serventa. D'aquesta manera aconsegueix il·luminar el centre de l'acció des de la perifèria, com passa en les millors novel·les de la metaficció històrica. Al meu entendre, aquest gènere de novel·la és diferent de la novel·la històrica clàssica, perquè no dóna per suposats "els fets comprovats", sinó que deixa que la narració jugui amb les dades objectives. Penso que, de fet, la característica principal de la prosa de Jesús Moncada és el joc. El joc present en l'estructura i també en l'ús de la llengua. L'autor no ha escrit cap història èpica, sinó que ha fet una paròdia de l'èpica, perquè tot allò que veiem a la novel·la -la manera com són explicats els fets històrics i els destins- depèn de la naturalesa dels protagonistes insignificants. Els seus personatges són testimonis casuals, les seves històries personals es barregen i xoquen l'una contra l'altra dins de l'aire, de manera que no en queda més rastre que la pols aixecada durant la guerra civil que ha provocat la desintegració de la ciutat.
Potser aquest aire lúdic és la causa principal que la traducció de la novel·la més important de Jesús Moncada a Sèrbia no hagi provocat cap reacció de la crítica literària. [...]
Ara bé, la recepció literària que no està tan directament sotmesa a les circumstàncies culturals i polítiques és la recepció del públic general. I, realment, la reacció a la traducció de la novel·la de Moncada va ser incomparablement més gran entre els lectors anònims que entre els crítics professionals. Algú que hagués fet una pacient recerca pels blocs en llengua sèrbia podria trobar-hi els apunts molt pesonals d'un lector de la petita ciutat de Bor. [...] En el bloc d'una de les cadenes de ràdio i televisió més importants de Sèrbia, B92, una cadena molt valorada pels comentaris de la realitat local, que sempre s'avancen a les opinions del seu temps, un lector va escriure sobre Camí de Sirga:
"La novel·la ens presenta una situació que s'assembla molt a les circumstàncies descrites en El pont sobre el Drina d'Ivo Andric. En tots dos casos la ciutat hi és sempre, mentre que els lectors observem els canvis que porta el temps. L'única diferència és que el llibre de Moncada treballa amb diferents segments temporals, de manera que el passat s'interromp en un present buidat del seu propi contingut".
Cito aquest pensament perquè gràcies a aquest lector puc demostrar que si més no una persona a Sèrbia s'ha adonat del paral·lelisme entre Moncada i Andric, un paral·lelisme que m'ha fet decidir a canviar el títol de la novel·la en la meva traducció. A Sèrbia no és possible trobar cap camí de sirga de debò, i amb això el títol que d'entrada descrivís aquest fenomen no significaria res. En canvi, com que aquesta obra s'assembla molt a una de les novel·les més conegudes de tots els lectors serbis, El pont sobre el Drina d'Ivo Andric, em va semblar que podria buscar un títol que fins a un cert punt subratllés aquesta semblança: Camí de sirga en serbi es diu La ciutat enderrocada [Srušeni grad]. El protagonista principal d'Ivo Andric és el pont, i el protagonista principal en la novel·la de Moncada és la ciutat, perquè en tots dos casos els destins de les persones són representats a través dels destins dels objectes: tal com van morint les cases a Mequinensa, va morint l'època en què hi van viure els seus personatges.
Igor Marojevic. "Petites literatures". Dossier "Amb Moncada, a Mequinensa". A: Serra d'Or. Núm. 590 (febrer 2009). P. 30-31

Aquí trobareu l'opinió d'altres traductors de Moncada. Interessantíssim.



9 comentaris:

  1. Escoltar traductors és escoltar aquells que han desentranyat una obra fins a l'última coma, tot un privilegi. Salutacions i tot aquest tipus de coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per no dir que alguns llibres només els han llegit els traductors, mira si n'arriben a ser de bonesfes; i mal pagats que estan, segur, que sembla que duen una vida com de morena (i no vull dir bruna, vull dir de les d'Hemoal), sempre patint en silenci, pobres. Bé, i després estan els correctors, encara més invisibles. Quina vida més arrastrà.

      Expressions i abraçades i etcètera, Clidi.

      Elimina
  2. Ha, ha! Avui hem fet una mena de bisbe d'apunts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo teu d'avui és una ardida piràmide, Allau. Quina broma! Pos en Portnoy (crec que és aquell que es lamenta en un blog, però no ho sé del cert, que tinc molt mala memòria pels cognoms) t'ha fet un tuit :

      Infinite translation allausz.blogspot.com.es/p/infinite-translation.html … Los errores de traducción de La broma infinita de DFW

      I m'ha faltat temps per fer un RT.

      Elimina
  3. Ara resulta que aquest La ciutat enderrocada em sona fatal, perquè ciutat li va una mica gros -si parlem de Mequinensa- i en català diríem vila però vés a saber si en serbi grad inclou ciutats i viles, com passa en francès o en italià, que no hi ha terme mig entre village i ville o villaggio i città...

    ResponElimina
  4. I quina sirgada, la de l'eslovena! I l'amor a l'obra com a garantia, la de l'hongaresa del Danubi o la del polonès de la 119!
    De fons, anava escoltant als traductors i ja els veia com personatges d'un futur mai escrit de la novel·la.
    I el francès? Vols dir que aquest home va ser capaç de treure'n res amb una mica de cara i ulls???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està com mig espantat, l'occità. És d'aquella mena de gent que no parlen gaire seguit; va fent tants eeeee i mmmmm que crispa una mica; no acaba d'engegar mai del tot, vaja. El que sí que he entès és que no li agrada gota el títol del llibre -Les bataliers de l'Èbre, es diu en francès- però que va ser una imposició de Seuil. Ell ho volia titular Chemin de la large, o quelque chose comme ça. Però malgrat que no s'explica amb gaire ànim, resulta que he après una cosa: traduir, en occità, és revirar.

      Elimina
  5. Imaginem que l'editor de Seuil rebés uns quants milers de mails com aquest (en un respectuós francès de l'Academie):
    "No en tingueren prou les terres de l'Ebre de ser matxucades, una i altra vegada, per l'aviació nazi alemanya i l'exèrcit feixista espanyol, ni de ser posteriorment negades i dividides pels pantans del dictador, que ara arriba vostè per a imposar un nou títol a l'obra que millor les defineix. Davant d'aquesta tergiversació hem de suposar que es deu creure millor escriptor que el Jesús Moncada.... Si aquest fos el cas, ja l'advertim que de cap de les maneres; i que, en conseqüència, seria més digne acceptant el títol original."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va, sí:

      Cher Monsieur, morceau d'âne, qu'avez vous fait, pour l'amour de dieu...
      Això sí, de comiat, politesse: Je vous prie d'agréer l'expression de mes sentiments dévoués. Mos veiem. Apa, siau.

      Elimina