Aquesta és la nostra proposta. Dit així podria sonar pretensiós, o massa difícil. Però és així: us estem convidant a entrevistar en Juan Marsé.Fa tot just dos mesos vam gosar estrenar aquesta possibilitat de diàleg amb l'autor, tal com es pot veure. Aquest és l'argument que ens vam donar a nosaltres mateixos i al mateix Juan Marsé.
El club llegeix Últimas tardes con Teresa per tancar el curs 2011-2012, i ho fa amb aquesta revisitació d'una novel·la que es va editar per primer cop el 1966. Ens omplien els dubtes: els lectors del blog i del club respondran a la invitació de fer-li preguntes a Juan Marsé? Darrera d'aquesta pregunta se n'amaguen moltes. El nom de l'autor genera 408.000 resultats a google, si és que una dada quantitativa (a la xarxa) vol dir res. Però és evident que vol dir coses.
També cal dir que ens sobrevolava una altra pregunta, potser elemental: Juan Marsé és un autor assequible que es prestarà a ser entrevistat per persones potser anònimes, participadors del blog d'una biblioteca pública? Per fortuna, la resposta no es va fer esperar gaire: l'autor ens diu que sí. I ho fa sense escletxes ni reserves. No puc amagar l'alegria que vaig sentir, perquè crec que una biblioteca pública hi ha de tenir dret, i confirmar-ho és molt agradable. El nom de Juan Marsé, al capdavall, també és el de la Biblioteca Pública del barri del Carmel.
Però finalment -més enllà de consideracions sociològiques o estètiques- estem parlant de literatura. De persones que escriuen i de persones que llegeixen allò que les altres pesones escriuen -o han escrit: calen els dos factors per a poder parlar del fenomen. Hem decidit que no ens impressionarà tot l'aparell crític i mediàtic que rodeja Ultimas tardes con Teresa, Juan Marsé, la possiblement estèril polèmica sobre els autors que escriuen en una llengua o una altra.
Quan es va publicar Últimas tardes con Teresa jo tenia dos anys, i en feia més de vint que corria per les llibreries quan la vaig llegir. No podria recordar quines emocions em va despertar. Tret que recordo justament això: que em va despertar emocions. La mirada sobre Barcelona i les relacions entre les classes socials em va commoure: perquè (em vaig demanar) mai no havia llegit res que abordés de forma tan desinhibida aquesta qüestió?Crec que si li hagués de fer una primera pregunta al seu autor, seria aquesta. Intueixo que Juan Marsé em diria que no ho sap, i seria la resposta més natural. Ell no deu saber -no cal que sàpiga- perquè aquesta qüestió no havia estat formulada mai fins llavors en literatura.
Us convidem a seguir fent preguntes. El nostre joc és obert i té poques normes: cadascú deixa la pregunta que vol fer, i de la mateixa manera l'autor respon aquelles preguntes que troba que ha de respondre, que pot respondre, que li ve de gust respondre.Podria dir que preferim les preguntes referides a la novel·la per damunt de les preguntes que aborden altres qüestions (la vida de l'autor, els seus amics i enemics, etc). Però això ja seria una primera interferència, una contradicció amb el nostre propòsit. De manera que goso deixar una segona pregunta:
-L'any 1966 Juan Marsé va escollir un murciano i una estudiant de la burgesia catalana per a recórrer els carrers i les relacions entre els grups humans (classes socials) de la ciutat. Si es plantegés retornar a la qüestió el 2012, quins personatges creu que serien els escollits?
****A partir d'ara podeu deixar aquí les vostres qüestions. Les anirem recollint i les trametrem a l'autor. La nostra única intervenció serà ordenar-les per temes -si és possible-, per tal de facilitar les respostes i donar coherència al possible resultat final.
Fa uns quants anys, no gaires, no era gens normal això de batejar equipaments públics amb noms de personatges que encara no haguessin traspassat. No n'hi havia tradició, la veritat.
ResponEliminaEl primer cas que vaig conèixer va ser, justament, la biblioteca on treballo, la Joan Triadú. Ara ja n'hi ha d'altres, la Juan Marsé del Carmel, la Pilarín Bayés de Sta. Coloma de Cervelló, per exemple. Al gra: com va anar, tot plegat? I, sobretot, com ho va entomar? Manté relació amb la biblioteca del Carmel?
Bosch, pel que fa al murciano, al Pijoaparte, doncs que el tio va néixer a Ronda, per tant, no és, precisament, murcià de Múrcia, no? Això de murcià és genèric, és com dir xarnego, oi? (Aquesta no cal pas que li traslladem a Marsé)
ResponEliminauna mica com el que passa amb els espanyols a Argentina, que tots són gallegos, diria.
EliminaA la tarda et copio la frase (demolidora) on Marsé explica perquè, sent de Ronda esdevé murciano a Barcelona. Una de les frases imperdibles de la novel·la.
ResponEliminaAquí t'espero.
EliminaAquí està la frase que explica la conversió murciana del Manolo:
ResponElimina"...él no ignoraba que su físico delataba su origen andaluz -un xarnego, un murciano (murciano como denominació gremial, no geográfica: otra rareza de los catalanes), un hijo de la remota y misteriosa Murcia".
La frase em va agradar, especialment perquè la meva àvia materna era de Cartagena, Múrcia.
Bé, queda aclarit el misteriós cas del murciano natural de Ronda.
EliminaEp, i parlant de fragments demolidors, aquest que el narrador dedica a la Teresa i els seus amics universitaris:
Elimina"¿Qué otra cosa podía esperarse de los jóvenes universitarios en aquel entonces si hasta los que decían servir a la verdadera causa cultural y democrática del país eran hombres que arrastrarían su adolescencia mítica hasta los cuarenta años?
Con el tiempo, unos quedarían como farsantes y otros como víctimas, la mayoría como imbéciles o como niños, alguno como sensato, generoso y hasta premiado con futuro político, y todos como lo que eran: señoritos de mierda."
Au.
Justament aquest segon paràgraf, Matilde, el cita Francisco Casavella en un article seu sobre Marsé recollit a "Ronda Marsé". Són només un parell de pàgines, però val la pena llegir-lo; es despatxa a gust amb els "señoritos de mierda" de la literatura espanyola... Ara que hi penso, Casavella és l'hereu més directe que se m'acut de Marsé; potser se li podria preguntar la seva opinió sobre ell a l'entrevista?
EliminaTinc el "Ronda Marsé" prou a mà, Espai, així que vaig a llegir l'article de Casavella. Pregunta anotada.
EliminaI ara deixo les meves preguntes pel Juan Marsé, que només són tres:
ResponElimina-En una entrevista, l'autor explica que "Últimas tardes..." es va escriure partint de les imatges que se li suggerien. N'hi ha de molt clares, com la primera plana, en què una motocicleta creua Barcelona durant la revetlla de sant Joan. És possible llegir tota la novel·la en aquesta clau? Com es combina una estructura creada a partir d'imatges amb un relat que preogressa, amb un fil narratiu?
- "La oscura historia de la prima Montse" podria ser una continuació de "Últimas tardes"? Hi ha personatges coincidents i el tema insisteix en la difícil relació entre classes socials en una Barcelona retratada des del Guinardó. Es va plantejar com hauria pogut seguir la vida de Teresa Serrat?
-Perquè creu que la literatura catalana -escrita tant en castellà com en català- ha parlat tan poc de les relacions entre classes socials? Perquè deu ser que un altre autor català d'expressió castellana com Eduardo mendoza hagi decidit abordar el tema de forma quasi tan desinhibida com Juan Marsé?
Conxo, Lluís, les teves són la mar d'apanyadetes, la veritat.
EliminaAviam si la resta d'amables lectors (-es, ets i uts) s'hi anima.
Quan es va publicar Últimas tardes con Teresa, jo tot just havia nascut... Fins ara no l'havia llegit. I recoi, me'n penedeixo, perquè perdo aquesta perspectiva que donen els anys en les relectures. Intento no contaminar-me del que s'ha dit de Marsé ni de les anàlisis prèvies i gaudir -molt- de la lectura.
ResponEliminaAra, pregunto.
1- Mai m'ha semblat vàlida la frase "basat en fets reals", perquè parteixo de la idea que, fins i tot els que escriuen literatura fantàstica, es basen en algun fet real, o ens volen explicar una realitat a partir de fets que coneixen, analitzen i imaginen. Els personatges de Ultimas tades són complexos, fins i tot alguns dels seus secundaris. Com es construeixen els personatges? Millor dit quina part hi ha de l'escriptor en cadascun d'ells, per afinitat o oposició?
2- En Últimas tardes con Teresa hi ha un munt de coses no dites. Sobreentesos. Fins i tot en flaixos curts. Històries potents que suggereixen, més que no expliciten. Personatges amb moltes ombres, com el Cardenal, la família francesa, la Jeringa... Tenint en compte el moment en què es va escriure i publicar la novel·la, aquestes històries no dites estaven pensades per traspassar la censura?
De moment em quedo aquí. Potser n'afegeixo alguna més...
Crec que hauríem d'esperar a última hora per tancar el termini d'admissió de preguntes. Deixar que la lectura de la novel·la i els apunts del bloc sobre el autor facin el seu curs. No tenim cap pressa, oi?
EliminaSense presses molt millor, deixem-hi així i en tot cas podem fer un "recordatori".
EliminaHo podríem enviar a l'autor a finals de setmana, o com a màxim dilluns, no?
Què tal fins diumenge per fer preguntes i dilluns l'hi fas arribar?
EliminaD'acord... fins diumenge!
EliminaUna de les qüestions que sempre m'encurioseix dels escriptors i escriptores és quina és la seva metodologia de treball. Si dediquen unes hores determinades al dia a escriure, si creuen en els moments d'inspiració, si són ordenats i estructurats a l'hora d'escriure. M'agradaria traslladar aquestes qüestions al Sr. Juan Marsé. En el seu cas, utilitza escaletes per construir les novel·les o escriu a raig? Els personatges segueixen disciplinadament el model que ell els ha creat o es desenvolupen amb total llibertat? Quan està immers en uns història, es dedica a escriure'n d'altres per esbarjir-se'n o es concentra únicament en aquesta? Bé, se m'acuden moltes d'altres Qüestions però en algun lloc hem de tallar. Gràcies per avançat.
ResponEliminaNo he rellegit "Últimas tardes con Teresa" des que la vaig llegir fa... moltes dècades! Però m'he llegit tot Marsé. Per a mi la seva literatura és com estar a casa. Segurament, Marsé és qui em va ensenyar que la literatura també es podia escriure a peu de carrer, no només des del saló de la casa familiar. Marsé enllaça millor que ningú amb l'experiència dels condemnats a no poder explicar la Història.
ResponEliminaAl fil d'això, el que més m'atrau de les seves novel·les és el lloc d'on neix el relat. Ell ha subratllat sempre el gresol que han representat les aventis en el seu paper de narrador. Les aventis són, de fet, la narració contínua de l'experiència vital, la seva i la dels seus personatges. Una experiència modificada i ampliada que serveix per construir allò que a les classes altes i a l'aristocràcia els ha vingut donat per la supremacia de classe. La literatura és una necessitat existencial on ens hi acabem trobant, uns caient des de dalt, els altres pujant des de baix.
Si li hagués de fer una pregunta al Marsé, seria que ens expliqués quines emocions sent relatant, posant sobre el paper allò que d'existencial hi ha en l'escriptura. No m'interessa allò tan típic de què hi ha de personal perquè tota literatura, tota recreació és ficció. Vull saber que sent donant-li vida a Ringo ("Caligrafía de los sueños"), i per extensió, que sent construint personatges amb qui comparteix l'ànima. I, fins a quin punt, l'emoció que els lectors vivim és compartida amb la seva com escriptor.
Acabo de llegir per segona vegada "Si te dicen que caí" al club de lectura d'Alumni, l'havia llegida de molt jove i no m'havia arribat la desesperança, la derrota i el pessimisme que transmet, sí voldria dir-li que he trobat a faltar alguna petita mostra d'optimisme que ajudi a sortir als personatges de la dissortada vida de postguerra. Suposo que Juan Marsé volia fer arribar al lector, precisament, aquest horror col·lectiu on no hi havia res de bo. Gràcies per fer-li arribar aquest comentari.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies per la vostra col·laboració, Sílvia, Enric i Assumpta. Tres preguntes més al sac. Merci de nou.
ResponElimina