dimarts, 15 de maig del 2012

el cas franzen


Edith Wharton ha sido siempre un tema espinoso para la crítica literaria estadounidense. Difícil aceptar, particularmente en una dama de su tiempo, la presencia de un ánimo creativo tan caústico y tan penetrante, tan pesimista y entregado a un naturalismo sin ambages. Esas y otras características la convirtieron, ya en vida, en una anomalía entre sus contemporáneos. A pesar de ello, incluso los observadores más adversos a contender con su talento debieron, más tarde que temprano, aceptar su presencia dentro del canon literario estadounidense.

Muchos lo hicieron a regañadientes, aderezando sus opiniones con dosis de menosprecio generalmente dirigido a su personalidad e historia, cuando no a su obra. Se la calificaba como una autora de menor importancia, discípula de Henry James y, por tanto, empeñada en emularlo servilmente. Así se ignoraba convenientemente que, más allá de una gran y en ocasiones un tanto azarosa amistad, su estilo, tramas y personajes eran totalmente distintos de los de James. El que Wharton hubiese pertenecido a la élite social neoyorkina potenciaba argumentos sobre una presunta superficialidad, prejuicios también originados por su independencia como mujer y escritora: Wharton no solo llegó a poseer el cuarto propio preconizado más tarde por Virginia Woolf, sino mansiones en los Estados Unidos y en Francia.

Se podría pensar que tales preconceptos son cosa del pasado. Hace poco, sin embargo, un sorprendente episodio ha probado su persistencia. Con ocasión del centésimo quincuagésimo aniversario del nacimiento de Wharton, la editorial Penguin Books preparó para el 2012 una edición de tres de sus novelas de escenario neoyorquino, La casa de la alegría, Las costumbres del país y La edad de la inocencia. Intitulada en su conjunto Three Novels of New York, la publicación fue concebida como una “edición de lujo”, “inspirada de la alta costura”. Este último detalle se cimentó con la presencia de Richard Gray –famoso ilustrador de modas– como creador de la portada del libro.

Lo irónico de presentar obras de Wharton en una edición de tal carácter se vio agravado por la decisión de contratar a Jonathan Franzen como autor de la introducción. La idea de que su fama garantizaría atención mediática al proyecto probablemente lo hizo prevalecer por sobre más aptos candidatos. El resultado de ese cálculo ha sido espectacularmente negativo: el texto de Franzen puede considerarse uno de los estudios más absurdos e insultantes jamás escritos sobre Wharton. Así lo han comprobado los lectores de The New Yorker, en cuya edición de 13 y 20 de febrero del 2012, se publicó bajo el título "A Rooting Interest" (Un enraizado interés).

A juicio de Franzen, Wharton contrapone en sus tres novelas el atractivo físico de sus protagonistas a lo craso de sus intereses y actividades. Crea así un dilema en el que el lector, consciente de que debería repudiarlas por su conducta, no deja de simpatizar con ellas por su belleza. A juicio de Franzen, ese dilema era personalísimo para Wharton, sofocada por el hecho de saberse al mismo tiempo poco querida en razón de su fortuna y privilegios, y poco agraciada físicamente.

Franzen presenta ese último detalle, esencial a su controvertible tesis, con remarcable insistencia. Según él, Wharton “no era bonita”, y “podría muy bien ser más congenial para nosotros hoy si, además de sus otros privilegios, hubiese lucido como Grace Kelly o Jackeline Kennedy”. ¿Habría el reputado novelista analizado desde una óptica semejante las novelas de Charles Dickens, con ocasión de su reciente bicentenario? ¿Habría considerado apropiado desear que el rostro de Henry James hubiese sido similar a los de John F. Kennedy o Alain Delon? La respuesta es obvia y devela a Franzen como digno sucesor de los prejuiciosos críticos que en su día atacaron a Wharton.


María Helena Barrera-Agarwal. "El rostro de Edith Wharton". Hermano Cerdo: literatura y artes marciales. 26 febrer 2012.


Més informació sobre el cas:

· A Rooting Interest. Edith Wharton and the problem of sympathy, Jonathan Franzen. (Un fragment de l'article publicat a The New Yorker).

· ¿Hay más mujeres feas que hombres guapos en la historia de la literatura? ¿Eso importa?, a pijamaSURF.

·Jonathan Franzen's female 'problem', Alexander Nazaryan. Daily News, 27 febrer 2012.


16 comentaris:

  1. Ara acabo de perdre una bona estona mirant el Pijama.surf, i ja aniré de cul tot el dia. Coi de xarxa!

    ResponElimina
  2. Aquests de la Penguin han badat fort, què voleu que us digui, perquè si es tractava de muntar una de ben grossa, jo li hagués encarregat la introducció a Torrente, el de apatrullandolaciudad. Joder, pues anda que no era fea, la tía, pero fea fea, fea de no tocarla ni con un palo, ya te digo...si seria fea la tía que tenía coche y todo, de rica que era y ni así había manera de casarla, y encima estirada, laijaputa, como no sería la tía, que al final se tuvo que meter a escritora, ya te digo. Bollera, fijo.

    Em sembla que hauré de revisar i posar al dia el mètode Lázaro-Carreter/Calderón de comentaris de text. Ha quedat desfasat, veig.

    ResponElimina
  3. Uix! tinc una amiga que hi sucará pa!
    Li passo l'enllaç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, però digues-li que no sempre faig de Torrente, que ha set avui i prou, eh?

      Elimina
  4. Quin fart de riure, Matilde. Amb tu, vull dir, no amb l'amic Franzen (que s'ha cobert de glòria). "Si sería fea la tía que tenía coche y todo"... Vols dir que no has descobert una nova forma de fer crítica literària? Jo, ja t'ho dic ara, pagaria per llegir-te cada setmana un parell de ressenyes en modo Torrente.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que jo vaig anar a escola (2n d'EGB, per a ser exactes) amb "El peseta" del Carmel, Espai, i això, tard o d'hora, acaba sortint.
      Doncs ara que ho dius, un Rei Lear o un Macbeth en modo Torrente tindria la seva conya. No, calla, millor El brogit i la fúria. Ai, sembla que m'hi trobi i tot.

      Elimina
  5. miquel hyde15/5/12 19:18

    el millor crític és el crític mort - començant per Harold Matamosques -

    ResponElimina
  6. Dr. Vilardekyll15/5/12 19:29

    Sense ser tan radical com el meu anti germà Hyde, val més que fem cas, només, d'unes poquíssimes històries de la literatura i ens oblidem de la resta de comentaris, fins i tot dels més elogiosos. A parer meu, i pel que fa a la Wharton, tothom cau en el lloc comú - que si deixeble de Henry James, que si la condició de la dona, que si crítica a la classe burgesa -, que no vol dir que no hi sigui això en la seva obra, però ben pocs incideixen en temes com certa perfídia en les relacions humanes - i en especial sentimentals -,els condicionants materials, el sarcasme de ser ric i bell i a la vegada un desgraciat, la manca de caràcter - especialment dels personatges masculins,caricatura del galant romàntic-, les oportunitats perdudes, etc..Jo crec que, com dius tu Matilde a l'anterior post, va més enllà d'una crítica social o pre feminista per fer un retrat cruel i directe de la condició humana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo escolto tothom, (tothom que, en principi, sàpiga de què parla, és clar) i després faig la meva. En Franzen és novel·lista, crec, així que el millor que pot fer és escriure novel·les. Per a servidora la seva opinió sobre la Wharton vindria a ser com la meva: absolutament obviable.

      Els llocs comuns hi són per alguna cosa, vull dir que no per concorreguts són menys veritat, ara, un cop visitats, val la pena fer una ullada pels voltants. De la Wharton m'ha interessat si fa no fa el mateix que a tu. I mentre l'anava llegint a estones pensava, conxo, massa sentiment, pel meu gust, però m'enfaristolava (quan el normal hagués set abandonar la novel·la, que jo estic molt delicadeta d'això de les emocions). I encara no sé com s'ho ha fet la tia per a crear-me aquest malestar amb una història que ben podria ser confitura de pruna. En els primers capítols sí que sé com s'ho fa, perquè trobo ironia directíssima:

      "Se había aburrido toda la tarde con Percy Gryce -el mero recuerdo parecía despertar un eco de su monótona voz-, pero no podría rehuirle al día siguiente, tendría que cimentar su éxito, someterse a más aburrimiento, estar dispuesta a hacer más concesiones, a seguir adaptándose, y todo por la remota posibilidad de que al final él se decidiera a hacerle el honor de aburrirla para toda la vida"

      però encara no he escatit com s'ho fa després, quan la ironia explícita desapareix. Que no sigui una mena de cinisme contingut. No sé.

      Elimina
  7. La Maria-Helena Barrera erra comparant els físics de Kelly i Jackie. La primera era bonica i la segona tenia un atractiu supeditat a l'estil que li havia conferit la seva classe social. Vull dir que la Jackie sense aditaments i amb bata d'obrera pocs l'haurien mirada. També s'equivoca equiparant l'inflat John Kennedy amb la bellesa gala del dèmi-siecle, Delon o l'excés de formosor. Afegeixo que la meva opinió, com totes és subjectiva i això Barrera podria saber-ho.
    De totes formes, matilde, el teu treball ha estat apassionant i m'ha divertit molt i molt el "modo Torrente". Els canons canvien i avui dia, Wharton seria molt més atractiva del que podia semblar en una època tan obsedida en dividir la gent en lletjos i macos. M'agrada que se la separi de Henry james perquè Wharton té una forta i agradable veu pròpia i, efectivament, repassa la raça humana en general però a través de la socieetat que ella coneix. La llàstima és que fos classista (per dir "servent" o "criada" o "netejadora" pot fer servir "fregona"...i el seu menyspreable antisemitisme quan parla de gent que es vol introduir en les classes altes com la seva i es mostra massa condescendent per obtenir prebendes. Aquesta humana actitud no és privativa del poble jueu. Tots ho sabem.
    D'altra banda Wharton va ser molt generosa durant i després de la segona guerra ajudant a gent perjudicada i desvalguda.
    Si hagués estat profundament educada com ho era el jueu Proust, hauria escrit sense ferir segons quines susceptibilitats de classe que són de molt mal gust en una dama que fa escritura realista i crítica.
    Perdona, matilde, aquest intent d'esborrany de tesi doctoral whartoniana. A l'apunt anterior també t'he deixat un comentari però, aixó sí, més breu.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdonar, Glòria? I ca, agrair i agrair, això és el que faig!

      Elimina
  8. Dr. Vilardekyll16/5/12 17:19

    Molt interessant això que dius, Matilde, del pas de la ironia a un to, diguem-ne, més greu. Crec que el gran mèrit és, justament, que no ens adonem de com ho fa. I sobre el començament tan de confitura, serà que, quan m'ho vaig llegir per primer cop, jo intuïa que presagiava una altra cosa, que mai ho vaig trobar tan dolç. La mateixa ironia - quasi sarcasme - amb que tracta als personatges,ja fa que sigui una dolçor enverinada.
    A tots ens agraden els llocs comuns - per familiars, si més no -,però m'agrada arribar-hi per mi sol, no pas ajudat per dubtoses - i sovint oblidades o oblidables - veus acadèmiques que viuen del "cuentu". I jo no que escolto totes les veus, primera perquè soc dur d'orella i segona perquè hi han aguts que em posen dels nervis (com els que refilen els blooms de cada època, que sí, que saben de què parlen, és clar, però els hi agrada massa escoltar-se a si mateixos).
    Quant a Franzen, sí, millor que es dediqui a la novel.la. Ara, també et diré que alguns grans narradors han estat brillants i molt encertats quan han exercit de crítics o assagistes literaris (penso en Hamsun sobre Dostoievski, Vargas Llosa sobre Flaubert, etc.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi en Vila-Matas quasi m'agrada més quan parla de llibres que quan fa novel·les, per exemple. Però en Franzen, res, quin misto. M'estimo més en Torrente.

      Elimina
    2. miquel hyde16/5/12 23:12

      en Torrente no em cau simpàtic, però uns TipyColl fent crítica literària tindria el seu què...

      Elimina
    3. O uns Faemino y Cansado, se m'acut.

      Elimina