tot és més senzill

Recull de preguntes dels lectors/es del blog:

-Podem pensar que el text conté una gran quantitat d'elements simbòlics? No sé si l'autora parteix del simbolisme per arribar a la història que narra, o si una veu de l'inconscient ha fet aparèixer aquest simbolisme. No podem evitar expressar-nos per símbols quan volem fer una narració? 

Ara podria quedar com una sàvia i respondre alguna cosa del tipus: Sí, bé, el tractament ontològic de la trama aprofundeix en el sentit epistemològico-existencial de la vida que blablablà... Però seria una impostura total. La veritat és que no vaig pensar en simbolismes de cap tipus. Si el lector els hi troba, és de justícia dir que el mèrit és seu i no pas meu.

-En tot cas, anomeno alguns elements per a discutir-ho, i per si li ve de gust comentar-los.

·La protagonista es diu Èlia (el Sol?), i la veu del narrador gira exclusivament al seu voltant. La resta dels personatges ens arriben vistos amb els seus ulls i en certa manera deformats per aquesta visió.

Que ben trobat, Lluís. Si ho arribo a saber m’ho apropio i ho explico a les entrevistes ;-)

·El relat evoluciona sobre una clàssica relació entre l'amor i la mort, vistes amb una simetria sorprenent: la mort de la mare, la mort del Jaume de cal Petit i la mort del fill de la Clara. Cada història conté la seva mort.

No és per treure-hi transcendència, però quan vas cap als quaranta, ja arrossegues unes quantes morts al currículum.

·Tots els personatges (principals, diguem) són emigrants: el Bernat és un nouvingut al poble, l'Èlia ha emigrat a Barcelona, la Clara a Tarragona, la germana a Portugal i la mare va venir de fora, per viure (i morir) al poble. La mort de la mare a la carretera amaga un intent de fugida?

La mare és del poble de tota la vida, però coincideixo amb tu en això que dius de la fugida, perquè crec que és un concepte fonamentalíssim, vertebral, en aquest llibre. Si el lector ho troba així, jo encantada de la vida, però val a dir que si no ho veu per enlloc, també em semblarà perfecte.

·La marxa a Barcelona crea una distància dolorosa, obre dubtes i genera frustracions. Però el retorn al poble sembla que aboqui a un horror primitiu. Alhora, descobreix un món regit per una sexualitat instintiva, bàsica. Èlia descobreix finalment que el pare (aparentment taciturn i quasi absent) també és un ésser sexual. Com si Ulisses descobrís, de sobte, que en la seva absència Penèlope també tenia sexualitat i podia atreure els homes.

Caram. Una interpretació interessant.

·El joc dels contraris i els absents: la novel·la se situa, en contra del títol, en un hivern i una tardor. Alguns fets rellevants per a l'argument són vistos en enigma: un fòrum d'internet, una webcam, a través d'uns vidres. El nom del poble no s'anomena mai. A la portada, la fotografia de La Palma d'Ebre està vista en un mirall i per tant, invertida.

Tot és més senzill, em sembla. Començo pel final: la foto està invertida perquè em sembla que dins de l’enquadrament quedava millor. El nom del poble no s’anomena expressament, és el Poble, perquè la idea era que el lector s’imaginés que la història passa en el seu, ja fos on va néixer, on passa les vacances, on va de festa major... El fòrum d’internet i la webcam només són això, eines contemporànies dels protagonistes, ja no gaire enigmàtiques, i el tema dels vidres se m’escapa més. Sobre el títol: era el provisional, em pensava que a l’editorial el canviarien i al final es va quedar així.

·Podríem interpretar (reinterpretar) el relat en clau de símbols?

Crec que queda respost al principi.

-El llenguatge

Una de les virtuts més innegables del text és l'acostament a la variant lingüística de la Ribera d'Ebre: la protagonista reprèn la llengua del poble, i aquesta evolució dóna un color especial al tractament del llenguatge. La literatura catalana ha tingut, en general, un poc respecte sorprenent per la riquesa de les variants dialectals que arriba a la paradoxa si pensem en la seva presència a les produccions audio-visuals (posem-hi TV3, com a exemple).

Abans que res, voldria aprofitar per aclarir que el parlar que surt al llibre és més pròxim al lleidatà que a l’ebrenc.

·En arribar a la darrera plana del volum, però (almenys en l'edició que gasto), hi ha una nota de l'autora on revela que el reflex dialectal es basa en un treball sobre el parlar de la Palma d'Ebre. No sé si hi ha una ironia: l'autora indica que el coneixement de la variant l'ha hagut de repescar perquè l'havia perdut? Potser vol dir (un cop més) que la metròpoli li ha devorat la llengua original?

Era necessari establir uns criteris a l’hora de transcriure amb coherència una variant oral determinada, i què millor que basar-se en un estudi científic per a patinar el mínim possible. Un exemple de criteri fonètic: jo anava/ell anave: en el primer cas, la a final indica la pronunciació d’una e oberta; en el segon cas, la e final indica la pronunciació d’una e tancada. I així anar fixant-ho tot.

-Parlant amb altres lectors, m'he trobat gent que es queda desconcertada amb el final, alguns m'han confessat no entendre'l (imagino que d'aquí venen les preguntetes tafaneres de però que el Trau i l'Èlia van a Nova York o què ? (no, no és aquesta la pregunta). No sé si és una pregunta a l'escriptora o a la "galeria": Per què sembla que els lectors necessitin que se'ls guïi fins el final. Em pregunto si els lectors ens estem acostumant a un tipus de lectura molt concret, hereu de les sèries televisives, on tot és transparent, pla, clar, etc.

Si em permeteu la desvergonya, faré meues unes paraules que he llegit avui de l’Imma Monsó, perquè jo no ho sé dir millor: “Idealment, per a mi, el llibre hauria de ser autònom, perquè precisament és del lector. M'encanta que els lectors facin interpretacions que no són en absolut les que he volgut ni he pretès jo. I com més obert és un llibre, millor.” (Link: http://ves.cat/a_xL).

-El personatge del Bernat. Per què el personatge del Trau resulta tan estereotipat: guapo, simpàtic, etc. Estava en la intenció de l'autora riure-se'n? És aquest estereotip també el símbol d'alguna cosa?

Com se sol dir, no es tractava de riure’s d’ell, sinó de riure amb ell. Algú el pot definir com a guapo i simpàtic, però també hi ha lectors que l’han trobat un calçasses, un bufanúvols, un immadur, i no recordo quines meravelles més. I com en la primera pregunta: zero símbols.

-Com que és una dialoguista magistral (i com enyoro personalment els grans diàlegs a la majoria de novel·les!), jo li preguntaria impertinentment si li agrada el teatre, si hi va, si en llegeix, què en pensa, si s'ha plantejat mai escriure alguna obra, i etcètera.

Gràcies per això de dialoguista i de magistral, Òscar. Doncs no sóc gaire aficionada al teatre, però sí que m’he plantejat d’escriure’n. Digue’m incoherent.

-Com és que no vol donar la cara, vull dir que defuig les presentacions de cos present, les fotografies, etcètera, però, per contra, sembla que està molt interessada en mantenir contacte (virtual, això sí) amb els seus lectors? I doncs? Què en treu, d'això?

Tot allò que sigui comunicació escrita, em sembla perfecte, perquè és el mitjà amb què em sento més còmoda.

-Montse Banegas, Joan Todó, Marta Rojals... alguna cosa put al sud de l'àrea metropolitana? La cosa catalana trobarà el nord al sud? (o, en tot cas, a la perifèria?).

Si al sud hi ha alguna cosa que put, espero que no siguem nosaltres ;-) Sobre el nord i el sud i les perifèries, no en sé prou com per fer-ne el diagnòstic que em demanes.

-Com s'ho fa una persona aliena (segons sembla) als saraus literaris per tal que li editin una primera novel·la? Porta a porta, amb el manuscrit sota l'aixella? Tenia algun contacte?

Tot i no ser del “mundillo”, sense saber-ho, va resultar que coneixia una persona que coneixia una persona que coneixia una altra persona que afortunadament per mi va ser qui acabaria sent la meua editora, la Isabel Obiols. Allò dels passos. I gràcies a què ella va confiar en el text no em va caldre trucar a cap altra porta. Actualment no sé si encara es va amb manuscrits sota l’aixella, en el meu cas va ser tan poc romàntic com enviar un pdf adjunt en un correu electrònic i a esperar.

-Continuarà amb la ficció? S'atreviria, després de l'èxit assolit amb aquesta novel·la, a sortir del poble i escriure una història absolutament urbanita, adoptant un registre estàndard, per exemple?

Crec que la que planteges seria l’opció més natural. Ara bé, d’aquí a dir de fer-ho, és fer volar molts coloms.

-Quin llibre està llegint, ara mateix? 

Acabo de tornar a la biblioteca les cartes entre el Sales i la Rodoreda.

-M'endinso de ple en territoris estranys, ja que la meva pregunta no té res a veure amb el text. M'agradaria saber quin és el llibre de capçalera de la Marta Rojals. 

De capçalera, de capçalera, em sembla que no en tinc cap. Van variant.

-El valor que jo atorgo a les obres d’art està directament relacionat amb les sensacions que em desperten i a més penso que és una actitut força general. Quan penso en la novel·la de la senyora Rojals la relaciono amb l’obra mestra d’El Petit de Cal Eril, Sargantanes al sol, perquè em va provocar sensacions semblants, penso que primavera, estiu, etc...és un monument a la novel•lística catalana el mateix que la Caterineta ho és a la lírica. La meva pregunta és aquesta: conèixes el Lluçanès? Crec recordar que algun personatge de la novel·la hi té alguna relació....i ja sap, si passa mai per Olost té la birra pagada al Bar Centre, per la bona estona que em va fer passar llegint la seva novel·la

Moltes gràcies, Robert, per les teues paraules i per la invitació. He conegut el Lluçanès quan la novel·la ja era al carrer, i em faltaven ulls per abastar aquests paratges tan fabulosos que teniu. I aquest eix transversal...!

Per acabar voldria agrair-vos molt i molt a tots els participants en el Club de lectura l’interès que heu demostrat per aquest llibre, i donar-vos les gràcies també per les preguntes tan interessants i diverses que m’heu plantejat: m’han fet reflexionar, riure, aprendre’n, i algunes també, per què no dir-ho, ballar pel cap. Tot això no té preu. Una abraçada immensa!

***

Com hem fet aquesta entrevista?
Quan el Club de lectura va començar a llegir Primavera, estiu, etcètera al mes d'abril, se'ns va acudir entrevistar la seva autora, la Marta Rojals. No es tractava de demanar una entrevista periodística feta per un expert, sinó de recollir preguntes dels lectors. Per a aconseguir-les vam penjar un primer apunt on es convidava el lectors i se'ls feia un suggeriment de qüestions possibles. En pocs dies hem recollit un colla de preguntes que hem enviat a l'autora. Esperem que aquesta experiència, participativa i oberta, es pugui repetir en futures lectures.
Agraïments:
En primer lloc, a la Marta Rojals per haver acceptat de seguida, i per haver respost amb tanta rapidesa. A la Biblioteca de Vic, per haver cedit el seu blog i haver gestionat la recollida de preguntes. I naturalment, a tot/es els qui han participat amb les seves preguntes, que són els qui donen sentit a aquesta experiència.