A la comtessa d'Angeville.
Preferiría vencer en un combate acuático en la piscina o montar a horcajadas en un caballo que se me quisiera quitar de encima, antes que escribir la gran novela americana...la frase definitiva es ME GUSTA. Es ese ME GUSTA lo que lleva al borracho a beber y al mártir a llevar el cilicio; lo que convierte a un hombre en un libertino y a otro en un ermitaño; lo que hace que uno persiga la fama, otro el oro, otro el amor y otro a Dios. Con frecuencia la filosofía es el modo en que el hombre se explica su propio ME GUSTA.
Jack London, The Cruise of the Snark, 1911.
Ja ho sabia, que en Jack London tenia un veler. Ho tenia colgat a la pila del greix, barrejat amb un munt de foteses inútils que he anat acumulant amb els anys. La marca de tabac que fuma Paul Auster, la quantitat exacta de cartes de comiat que va escriure Zweig abans de suïcidar-se, la cançó que sona a La Nàusea de Sartre, l'edat que tenia Stevenson quan va anar a escola, el nom del gos de la Mercè Rodoreda...Aquesta mena de coses que no demanen pa; aquesta mena de coses que cremen en somort, esperant el seu moment encara que no arribi mai.
Ara, llegint London i sobre London, s'ha trencat la quietud a la pila del greix i tot són crits i corredisses. Que si el Yukón i Alaska. Que si un fragment de la teulada de Wolf House, una pota del gos Buck, i una fotografia de Jack i Charmian London a la coberta de l'Snark, que així és com s'anomenava el veler en qüestió. I també li sabia el nom, tot i que no n'era conscient; m'ha calgut aquesta revolució a la pila del greix per a recordar que me'l va dir l'Allau, no fa gaire, i en el marc de la seva ofensiva Carroll.
L'any 1907, Jack London va fer realitat un dels somnis de la seva vida: es va fer armar un petit vaixell de vela per creuar les aigües del sud del Pacífic que li va costar uns trenta mil dòlars de l'època. Tela marinera. London relata aquest viatge a El crucero del Snark: hacia la aventura en el Pacífico Sur, Juventud, 2000. Llegeixo a la contracoberta d'aquesta edició:
"La permanente búsqueda de nuevas vivencias lo llevó a encargar la construcción de un velero de quince metros aparejado en queche, en el que empleó una verdadera fortuna y no menos paciencia.
Sin saber mucho de navegación, zarpó de San Francisco a bordo del Snark cuyos defectos incluían la falta de estanqueidad y la incapacidad de orzar y ponerse proa al viento. Le acompañaron su mujer y unos amigos."
El nom el va treure de l'extens poema de Lewis Carroll The Hunting of the Snark, 1876, i el va triar perquè no se li va acudir cap de millor:
"Le pusimos el nombre de Snark porque no se nos ocurrió ningún otro -lo digo en beneficio de todos aquellos que de otra manera podrían creer que hay algo oculto en este nombre." (pàg. 10)
L'Snark va solcar els mars del Sud durant dos anys, però va arribar a Austràlia tan fet pols que se'l van haver de malvendre i tornar a Amèrica en un vapor. I com a darrera curiositat, va ser justament durant la travessa de l'Snark quan Jack London va escriure la novel·la que ens ocupa aquest mes: Martin Eden.
P.S.: El títol de l'apunt fa referència a una frase que, segons ens explica Plutarc a Vides paral·leles, Pompeu va adreçar als seus mariners perquè es negaven a embarcar a causa d'una terrible tempesta:
Ara, llegint London i sobre London, s'ha trencat la quietud a la pila del greix i tot són crits i corredisses. Que si el Yukón i Alaska. Que si un fragment de la teulada de Wolf House, una pota del gos Buck, i una fotografia de Jack i Charmian London a la coberta de l'Snark, que així és com s'anomenava el veler en qüestió. I també li sabia el nom, tot i que no n'era conscient; m'ha calgut aquesta revolució a la pila del greix per a recordar que me'l va dir l'Allau, no fa gaire, i en el marc de la seva ofensiva Carroll.
L'any 1907, Jack London va fer realitat un dels somnis de la seva vida: es va fer armar un petit vaixell de vela per creuar les aigües del sud del Pacífic que li va costar uns trenta mil dòlars de l'època. Tela marinera. London relata aquest viatge a El crucero del Snark: hacia la aventura en el Pacífico Sur, Juventud, 2000. Llegeixo a la contracoberta d'aquesta edició:
"La permanente búsqueda de nuevas vivencias lo llevó a encargar la construcción de un velero de quince metros aparejado en queche, en el que empleó una verdadera fortuna y no menos paciencia.
Sin saber mucho de navegación, zarpó de San Francisco a bordo del Snark cuyos defectos incluían la falta de estanqueidad y la incapacidad de orzar y ponerse proa al viento. Le acompañaron su mujer y unos amigos."
El nom el va treure de l'extens poema de Lewis Carroll The Hunting of the Snark, 1876, i el va triar perquè no se li va acudir cap de millor:
"Le pusimos el nombre de Snark porque no se nos ocurrió ningún otro -lo digo en beneficio de todos aquellos que de otra manera podrían creer que hay algo oculto en este nombre." (pàg. 10)
L'Snark va solcar els mars del Sud durant dos anys, però va arribar a Austràlia tan fet pols que se'l van haver de malvendre i tornar a Amèrica en un vapor. I com a darrera curiositat, va ser justament durant la travessa de l'Snark quan Jack London va escriure la novel·la que ens ocupa aquest mes: Martin Eden.
P.S.: El títol de l'apunt fa referència a una frase que, segons ens explica Plutarc a Vides paral·leles, Pompeu va adreçar als seus mariners perquè es negaven a embarcar a causa d'una terrible tempesta:
Navigare necesse est, vivere non necesse.
Ve a dir que cal superar les dificultats immediates per tal d'aconseguir un objectiu, un ideal; que hi ha deures ineludibles que són més importants que la pròpia vida. Va ser la divisa de la Lliga hanseàtica. I el títol d'un poema de Fernando Pessoa. I, per què no, també podria ser un tatuatge.
Si més no, el poema de Carroll parla d'una expedició en vaixell, o sigui que el nom de Snark no sembla fora de lloc pel veler de London.
ResponEliminaI per afegir-me a la pila del greix, aquest "navegar e precisso" també és la tornada de la cançó "Os argonautas" de Caetano Veloso.
Si vols que et digui la veritat... si non é vero é ben trobatto. No acabo de veure els lligams reals London/Carroll, perquè els dos individus els veig molt i molt allunyats. Pel què fa a les persones, em sento proper a London i llunyà de Carroll. Crec que la colla de London, Stevenson, etc tenen més pes en la literatura posterior.
ResponEliminaPerò en fi.. contra gustos...
(I una pregunta a banda: perquè encara la comprovació de paraules? Contra quina mena de terroristes?).
Lluís, QUE NO T'ENTERES, això són fets provats: London batejà el seu veler en homenatge a Carroll. O sigui que caldrà que revisis els teus prejudicis (sana activitat que tots hauríem de fer un cop al dia, després de prendre'ns el Danacol).
ResponEliminaI sobre el pes posterior de Carroll, fins i tot el Viejito tindria problemes per pronunciar-se.
La pila és meva, però el nom és teu, Allau. Vull dir que és una expressió que t'he robat. El plagi és un homenatge!!
ResponEliminaI sobre els pesos posteriors de tots aquests que citeu, avui passo la cabra, que jo el que volia era navegar.
[no he tastat mai el Dana-col. Pa mi que ha de ser flatulent]
Lluís, molt i molt allunyats, però el veler es va dir Snark.
ResponElimina[Què passa amb el comprovador-contraningú? ha set groller amb tu? per què me n'hauria de desfer? De tota manera no podria: li tinc afecte]
No sé si Carroll es trobava entre els seus autors favorits. Li agradaven Stevenson, Melville, Kipling, Nietzsche, el filòsof Herbert Spencer i el Manifest comunista de Marx i Engels. Tenia molt carinyu a l'Anna Karénina i a Madame Bovary. De petit també havia llegit moltes novel·letes sobre herois víkings i deesses rosses.
ResponEliminaVa confessar que Signa de l'escriptora Ouida, va ser el llibre que li va despertar la idea de fer-se escriptor.
I el llibre que el va acompanyar tota la vida: The african aventures of Paul du Chaillu.
Quin post més maco t'ha sortit, Matilde. Com que no puc afegir res de nou (ni de vell tampoc) sobre el senyor London, et demanaré que no cedeixis: el comprovador de paraules s'ha de quedar. Tots els que venim aquí de visita hem desenvolupat ja una mena de relació molt íntima amb ell. (A mi, de fet, m'està donant missatges cada cop més personals...)
ResponEliminaGràcies, Espai (a mi no em fa el pes, però; sento una pudor a l'escriptoreta d'estar per casa que m'arronsa els dits dels peus). Nyigo-nyigo, nyigo-nyigo.
ResponEliminaPrengueu la bona voluntat.
I el comprovador de paraules es queda: no m'imagino la vida sense ell.
No en ficaré en si és influència de Carroll o no, però tot i que són dos autors distants entre sí, per què no podria agradar-li a London ? Quant a això de la influència, tots dos en tenen, no ?
ResponEliminaUna qüestió sobre London i les adaptacions visuals : algú ha vist una minisèrie de la RAI que es titulava una cosa així com "La Aventura del Gran Norte" ? Fa un grapat d'anys van donar-la per TVE i estava molt bé.
...ei Miquel, ja ets tornat de Bolívia?, espero que tot hagi anat molt rebé...per cert ets llegit que deia el teu admirat Miller d'aquell iluminat en calça curta?
ResponEliminaJo diria que ahir vaig escriure ací!
ResponEliminanic dwa razy, comtessa, nic dwa razy!!!
ResponEliminaDeixa't d'històries, Pompeu: primum vivire, deinde filosofare!
ResponEliminaPardiez, navegante, no sereis, por ventura, Ferran de Magalhães...?
ResponEliminaRobert, ja sé que tots aquests països s'assemblen, però és de PERÚ - P-E-R-U !-, i no Bolívia, d'on he tornat.
ResponEliminaI sí, ja havia llegit abans aquest text de l'admirat Miller sobre Rimbaud. Tot i així, a mi m'agrada més el Miller típic, el novel.lista, i no tant el que especula sobre literatura o art.
sense que serveixi de precedent : dóno la raó a n'en Ferran.
ResponEliminapompeu era un militar que deia frases grandiloquents per als soldats que anaven a morir..
conec la cançó de caetano veloso, "Os Argonautas", que esmenta Allau, però jo crec que no va en el mateix sentit, sinó més aviat a la manera de kavafis - el viure és viatjar, la fita no importa, etc. etc.