divendres, 16 d’abril de 2010

la bibliotecària de jack london


No he tingut mai una bibliotecària de capçalera[1]. No és estrany si considerem que les meves visites a les biblioteques han set molt puntuals i sempre forçades per la necessitat. Parlo de l'altra banda del taulell, del lado de allá, d'anar-hi com a lectora, que com a treballadora ja començo a córrer el risc que em caigui el sostre a sobre.
D'això, de que vaig per la vida sense bibliotecària de capçalera, me n'he adonat fa poc, arran d'un magnífic post signat per la Tina Vallès amb motiu de la mort del seu bibliotecari. Confesso que el sentit homenatge em va fer ballar el cap i la cosa va derivar cap a una pregunta inevitable: MAI ALGÚ afegirà un possessiu al meu quefer professional? No, no, gràcies, no vull les vostres amables respostes. Vull la pregunta sense compliments, neta, fent-me de pigall.
Amb aquest estat d'ànim laboral, i de la mà de Jack London, m'arriba notícia d'un altre exemplar de l'espècie bibliotecària que deixa petja: Ina Coolbrith.
D'aquesta dona us puc dir el que es pot dir de qualsevol vida: va néixer aquí, va morir allà i mentrestant va fer el que bonament va poder. O el que és el mateix, 1841-1928, escriptora, bibliotecària, amiga de Mark Twain i Bret Harte, fundadora de la revista Overland Monthly, la primera dona que va rebre la menció poeta laureada a l'estat de Califòrnia.
Però el que m'ha frapat d'aquesta història és la carta que li va escriure London. Ho sento, està en anglès; cas que no l'aixafeu, haureu de recórrer al traductor de Google (us garanteixo un parèntesi còmic, de tan inversemblants com poden resultar les seves traduccions). Malgrat això, i a poc que us feu, hi trobareu respecte, gratitud i estimació. I una declaració d'aquelles de per a mi la voldria: no he trobat mai una dona tan noble com vosté, diu London a la seva bibliotecària. Au.
Que la pregunta m'agafi confessada.

December 13, 1906

[...] The old Oakland Library days! Do you know, you were the first one who ever complimented me on my choice of reading matter. Nobody at home bothered their heads over what I read. I was an eager, thirsty, hungry little kid — and one day, at the library, I drew out a volume on Pizzaro in Peru (I was ten years old). You got the book & stamped it for me. And as you handed it to me you praised me for reading books of that nature. Proud! If you only knew how proud your words made me. For I thought a great deal of you. You were a goddess to me. I didn't know you were a poet, or that you'd ever done so wonderful a thing as write a line. I was raw from a ranch, you see. But I stood greatly in awe of you—worshipful awe. In those days I named adjectives. And I named you "Noble." That is what you were to me—noble. That was the feeling I got from you. Oh, yes, I got, also, the feeling of sorrow and suffering, but dominating them, always riding above all, was noble. No woman has so affected me to the extent you did. I was only a little lad. I knew absolutely nothing about you. Yet in all the years that have passed I have met no woman so noble as you.
I have never seen you since those library days, yet the memory picture I retain of you is as vivid as any I possess. When I hear your name mentioned, or think of you, up, at once, flashes that memory picture, and with it, it's connotation, & its connotation is "noble."
Often and often, the mere word, noble, recalls you to my mind.

Do forgive me what you may deem my foolishness. I am all iron these days; but I remember my childhood, I remember you; and I have room in me yet, and softness, too, for memories.
Sincerely yours,
Jack London

[1]. Sé que em dispensareu l'ús del femení com a genèric per a referir-me al col·lectiu bibliotecari. (oi que sí, Espai, Veí, Lluís Anglada, Mitchum, Un que passava, Josep que no té bloc...?)


25 comentaris:

  1. Veí de les Corts16/4/10 10:10

    Jo tampoc tinc bibliotecària, ni de capçalera, ni de fons d'armari. I vaja, espero, desitjo, prego, que ningú em prengui pel seu bibliotecari de capçalera!! Uix! quina por!

    ResponElimina
  2. Tens raó, Veí: massa responsabilitat.
    Deixem passar aquest calze!!
    Si vols que et digui la veritat, jo en tindria ben prou amb un record que no fos mecasum n'aquella bruixa arrissada.

    ResponElimina
  3. Quants homes bibliotecàries que coneixes! Enveja de les teves col·legues, deus ser. Per banda meva, permís concedit. Ja durant molt de temps vaig ser l'únic redactor del butlletí de l'Associació de Bibliotecarias (comoposta llavors per persones totes de sexe o gènere femení excepte mi mateix) i reivindicava el dret d'usar el femení en la redacció del butlletí en el que jo (únic home) m'adreçada a la resta de col·lectiu: tot dones. No cal ni dir que el permís no em va ser concedit.

    ResponElimina
  4. Gràcies pel permís! És que m'estava passant pel folre tot allò de la discriminació positiva i l'ús sexista de la llengua i blablabla...
    I sí, en conec molts homes-bibliotecària. El primer de tots, jo era petita i ell tenia una llibreria al carrer Feliu i Codina, al barri d'Horta. Un dia em va ensenyar, tot cofoi, el títol que l'autoritzava a exercir com a blibliotecària(sic). Quins temps!

    ResponElimina
  5. Em consta que això del femení ja ho tenen assumit sense escarafalls.

    Jo tinc un bibliotecari de capçalera, però suposo que no et referies a això.

    ResponElimina
  6. Jo també tinc un bibliotecari A la capçalera, Allau!...i tampoc té bloc ;p

    ResponElimina
  7. I no parlo de Borges, que també era bibliotecari i no tenia bloc!!!

    ResponElimina
  8. Jo també sóc bibliotecaria!!!!!

    ...doncs jo si que vaig tenir una biblitoecaria de capçalera, quan era petit em va ensenyar totes les coses importants de la vida, Dostoyevski, Baudelaire, Poe,i llatí,...molt de llatí.

    ...Matilde t'han sortit dos posts molt macos, enhorabona!!, em serà dificil treure-me'ls del cap,...maimés.

    ResponElimina
  9. ..i grec, i francès i lliçons d'anatomia i gramàtica parda, Mitchum.

    Maimés és molt de temps, Mitch. Massa.

    ResponElimina
  10. Estic amb en Robert: molt maco el post, i maquíssima la carta de Jack London. Matilde, que li diu que ella era una deessa per a ell! Això és un usuari, tu, i no els que tenim ara...

    ResponElimina
  11. Gràcies, Espai.

    Sobre els usuaris, haig de dir que el 85% de les consultes que atenc diàriament van sobre la clau per anar al vàter i la connexió a internet. Matilde no tiene quien le pida Shakespeare. Ai. Així no hi ha qui arribi a deessa...

    ResponElimina
  12. NO ho havia pensat mai, però caram...! Seria fantàstic tenir bibliotecària de capçalera. Ara ja sé una cosa més que puc fer el dia que em faci multimilionari gràcies als drets d'autor que em pagaran els de Warner Bros.

    ResponElimina
  13. Què hi farem, davant de tanta unanimitat, serem bibliotecària ;-) Jo tampoc no tinc bibliotecària de capçalera, però sí uns quants models de la bibliotecària que voldria ser quan fos gran. I a manca de lectors agraïts que m'enviïn cartes com aquesta de Jack London, recordaré els bombonets que ens portà una vegada un usuari agraït ;-)

    ResponElimina
  14. Ferran, gràcies per comparéixer a la crida als homes-bibliotecària!!
    I sí, sempre ens quedaran els bombons...;p

    ResponElimina
  15. Lluís, pa mi que l'any que ve et donaran l'òscar. Quin tip de filmar!
    [no tinc bibliotecària de capçalera, però sempre he tingut llibreters d'ídem. Consti]

    ResponElimina
  16. No faltava més, teniu tot el dret d'usar el femení. Curiosament en la meva biblioteca som set senyors, una mitjana no gaire comú en l'ofici -ja ho diu en Lluís-. Per cert, no tinc cap bloc, però carrego amb els dos que s'editen a casa i l'oficial de la biblioteca http://blocdelletres.ub.edu/. I tan feliç. Maco el post, Matilde!

    ResponElimina
  17. Josep, no saps la il·lusió que em fa trobar-te al pis dels comentaris!
    De debó. Gràcies!

    ResponElimina
  18. I parlant de Joseps, no puc descuidar-me del meu Jusepet G.G., un altre exemplar d'home-bibliotecària, que ens va abandonar per anar a fer les Barcelones.

    [Recorda, estimat, que no és boig qui a casa torna...]

    ResponElimina
  19. Matilde, aquest Josep rarament publica als bocs, però us llegeix i alguna vegada us he comentat alguna entrada, segurament de forma anònima (últimament estic més llençat). T'agraeixo molt les teves paraules, molt. Per cert, ens coneixem, oi?

    ResponElimina
  20. Et conec però no et conec. Vull dir que em sembla que no ens hem vist mai les cares (o sí?). Et conec dels blocs de casa teva i del bloc de la feina. Ara, el món és molt petit i no cal gratar gaire per a trobar una connexió. La nostra baula és la I.O.; bibliotecària, viu a Vic, clienta de la Triadú, i treballa al mateix lloc que tu, crec. Món mocador.
    Una abraçada, Josep.

    ResponElimina
  21. Molt bonic el post!!

    Jo e petita volia ser bibliotecària!!! (mentre que esl nens volien ser futbolistes i les nenes models, jo ja era una rara avis)

    ResponElimina
  22. Gràcies, Mireia!
    Doncs jo de petita volia ser perruquera-cuinera-llibretera. Jo també era rareta.

    ResponElimina
  23. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  24. Josep, Matilde, me n'alegro de ser el vostre punt de connexió.
    Tan sols volia puntualitzar que no sóc "clienta" de la Triadú, sinó que allà hi vaig a demanar consell a les meves bibliotecàries... I.O.

    ResponElimina
  25. I.O., la teva puntualització m'arriba al cor (per la part que em prenc!)Els possessius acostumen a ser lletjos i tenen molt mala premsa, però aquest és refotudament bonic. Gràcies!

    ResponElimina