dilluns, 22 de maig de 2017

dues traduccions


«Als anys noranta, l’editorial Columna va reeditar el llibre amb el títol La conxorxa dels ximples. Ara Xavier Pàmies l’ha tornat a traduir per a l’editorial Anagrama com a Una confabulació d’imbècils. Certament, el nivell de vocabulari ha disminuït en els últims anys, però aquest fet no ens ha de fer perdre de vista el títol original, A Confederacy of Dunces, que parteix d’una citació de Jonathan Swift de fa tres segles. De fet, dunce és un terme format a partir del nom del teòleg Duns Scot, i no resulta un insult gaire popular en anglès. La paraula enze era adequada perquè sembla pròxima al parlar anacrònic i pedantesc d’Ignatius.
Més enllà del títol, també caldria plantejar-se si calia tornar a traduir el llibre sencer, sobretot si tenim en compte que Maria-Antònia Oliver ha firmat unes quantes traduccions magnífiques, entre elles la de Moby Dick.
Si comparem les dues versions d’A Confederacy of Dunces, de seguida ens adonarem que totes dues miren de plasmar en català els registres col·loquials i dialectals amb què s’expressen els protagonistes. En general, la de Maria-Antònia Oliver té un registre més informal. Ella escriu: «Portes referències?» «Un bòfia m’ha donat una daixonses. M’ha dit que’m convenia possà-hi el cul i guanyà’m la vida». Xavier Pàmies, en canvi, ho tradueix així: «¿Tens referències?» «Un poli me n’ha donat una. M’ha dit que m’espavili a trobar una feina amb sou». Un altre exemple de Maria-Antònia Oliver: «Treu-te aquest cony d’ulleres! Com dimonis vols veure la porqueria de terra». I, en la nova versió: «Treu-te aquestes ulleres. ¿Com vols veure així tota la porqueria que hi ha a terra?». En altres passatges, sobretot quan parla la mare d’Ignatius, Xavier Pàmies inclou formes verbals com sapiguer i érets, així com deformacions del vocabulari com indicció, quansevol o pograma.
A la segona traducció totes les preguntes porten un signe d’interrogant inicial encara que estiguin formades per una sola paraula. Una altra diferència és que la traducció de Maria-Antònia Oliver inclou notes al peu que faciliten informació complementària o comenten algun joc de paraules intraduïble. Es tracta, en tot cas, de dues opcions editorials ben legítimes. Personalment, totes dues traduccions em semblen dignes i em costa molt decidir quina té un llenguatge més viu. En fi: entenc que una segona traducció no era necessària, però no es pot negar que Xavier Pàmies ha fet una bona feina.»

Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.


diumenge, 21 de maig de 2017

dissabte, 20 de maig de 2017

la broma


Al Manual per a dummies sobre com erradicar la lectura (de llibres) figuraran per sempre algunes iniciatives estupefaents. Recordo ara la regidora d'un Ajuntament d'Andalusia que va proposar commutar les multes als adolescents que duien ciclomotor sense permís per la lectura de llibres a la biblioteca. Argumentava que, depassada,"contribuiria a fomentar la lectura". No semblava conscient d'estar utilitzant la lectura com a mesura dissuasiva. Es va omplir la biblioteca d'infractors llegidors? O es va reduir la sinistralitat perquè els sagals, davant l'amenaça d'haver de llegir un llibre, van deixar la moto a casa? Mai no ho vaig saber.
Des de llavors no havia tornat a veure una iniciativa tan impactant. Fins l'actual "Llibres per a Trump" de l'Ajuntament de Barcelona. Tan grotesc ha estat el plantejament inicial de la campanya ("enviarem a Trump llibres escullits per els llibreters i bibliotecaris" (...) "per a què obri la ment"...), que una té la sensació que l'Ajuntament vol prendre el pèl a tot el sector del llibre. Però si ho mirem més atentament, més aviat sembla que és l'agència publicitària qui ha colat a l'Icub una innocentada com una casa de pagès. Hi ha motius per pensar-ho, i el més suculent és el de les faltes que conté el comunicat.
Podem entendre que la Marta Ferrusola, en no tenir ni cinc, no pagués un corrector que hauria afegit una s als "misals" i una altra al "Mosèn". Però es fa difícil pensar que una agència publicitària que fa servir la llengua com una eina bàsica no tingui un corrector amb cara i ulls per esmenar els comunicats.
La teoria de la innocentada explicaria que sigui l'agència la que en surt més ben parada: fa negoci i, a més a més, aconsegueix demostrar que sap comunicar (almenys la seva pròpia marca). Sí, sens dubte l'agència bromista s'està pixant de riure després d'haver-li colat a l'Icub aquesta jugada. Qui sap si al darrere de la broma hi ha una acció de protesta equivalent a les dels pagesos que llencen peres quan la seva feina perd valor, o bé (pensament més elaborat), potser és un acte lúdico-­terrorista que pretén conscienciar la població que el foment de la lectura des de les instàncies de poder està condemnat al fracàs (les successives campanyes dels successius governs avalarien aquesta idea...).
Ara el que cal és convèncer en Collboni perquè reclami que li tornin la pasta. Que s'ho replantegi tot llegint les cartes intel·ligibles i intel·ligents que li han adreçat els professionals del sector, a qui de moment no ha escoltat. Perquè s'ha de dir que encara que l'Icub va retirar divendres la collonada dels enviaments a la Casa Blanca, la nota de premsa, amenaçava: "La campanya es troba actualment en fase de revisió i d'adaptació de les múltiples accions que la integren". No goso imaginar­-les.

Imma Monsó. La broma. La Vanguardia 18|5|2017.

divendres, 19 de maig de 2017

correspondència entre john kennedy toole i robert gottlieb (i II)


Marzo 5, 1965
Querido Sr. Gottlieb:
He intentado meditar con claridad desde que hablamos por teléfono pero la confusión y la depresión me han inmovilizado. Tengo que salir de ésta, no hay duda, o nunca haré nada provechoso; escribir una carta puede ser un buen comienzo: espero que sea paciente y llegue hasta el final. Si hubiera sido más articulado el otro día, cuando hablamos, esto quizás no sería necesario; tal vez ésta es la carta que debí haberle escrito en diciembre, en lugar de aquella nota estoica que solo sirvió para prolongar las cosas.
Después de la conversación telefónica tenía la certeza de que estaba aferrado ansiosamente al borde del risco. Quizá aún lo estoy. Cuando me sugirió que escribiera otro libro sentí que me estaba ofreciendo una oportunidad para retirarme con elegancia. Mi sentimiento puede haber sido el correcto.
Cada vez que hablo sobre La conjura de los necios me pongo ansioso y vacilante. Y es así porque albergo un sentimiento bastante paternal hacia el libro; en realidad es un sentimiento andrógino porque siento, además, como si lo hubiera dado a luz. Sé que tiene sus defectos, y sé que cualquier extraño podría hacérmelos saber. El peor ejemplo de todo esto fue mi difícil e incoherente encuentro con la señorita Jollet, en el cual yo, doblegado por el servilismo, casi me hundo en el suelo en medio de mis silencios, mis comentarios crípticos y mis absurdos sinsentidos. Las cosas no fueron mejor por teléfono cuando usted y yo hablamos. Pero una o dos de las pocas cosas que dije parecen haber sido malinterpretadas. Una pregunta sigue de allí: ¿por qué decidí ir a Simon & Schuster?, ¿para qué le pedí llamarme? 
Esta insistencia de mi parte solo ha logrado confundirme. No soy dado a hablar de mí mismo, pero en este punto es necesario decir un par de cosas.
Este libro comenzó a escribirse en 1961. En aquella época, durante el día, trabajaba a tiempo completo en Hunter para pagar la matrícula y sobrevivir. Vivía en el ciclo frustrante de quien quiere escribir pero ha elegido la docencia como forma de sustento y debe conseguir un PhD para hacer algo decente en el ámbito académico. La mente, así, se dispersa en tres direcciones distintas, y la escritura es por supuesto la que más sufre. Cuando obtuve mi máster en Columbia, en 1959, yo vivía en el seno de una beca Woodrow Wilson y obtuve financiamiento extra de la Fundación Ford por una serie de seudopoemas y relatos breves que nunca fueron enviados a nadie, como la mayoría de mis primeros trabajos. El año de 1959 a 1960 lo pasé enseñando en la Universidad Estatal de Luisiana y sufrí de una apatía neurótica inducida por el crudo horror de la Luisiana rural.
En el verano de 1961 tuve tiempo suficiente para trabajar en una versión temprana del libro, en la que Ignatius se llamaba Humphrey Wildblood. La armada me alejó tanto de la escritura como del juego Hunter-Columbia; tuve que formar filas en agosto e irme a Puerto Rico donde me convertí en supervisor (algo denominado «líder del equipo de inglés») de un programa surrealista de enseñanza de inglés para los reclutas puertorriqueños. Mis deberes consistían principalmente en usar un silbato para indicar el cambio de clases y emanar una gran comprensión hispanoamericana para alivianar tanto los temperamentos hostiles y provocadores de los estudiantes, como los ánimos de los impopulares y defraudados instructores norteamericanos. Era un trabajo ideal: tenía derecho a un cuarto privado muy confortable que incluía un escritorio, la oportunidad para escribir. Y usé el silbato tan bien, y emané tal comprensión —todo para tener ese cuarto— que terminé ganando varios honores militares (incluso unas vacaciones en las Antillas Holandesas). Nunca antes un cuarto provocó tanta ambición. Allí el libro comenzó de nuevo y por primera vez en mi vida tuve la oportunidad de escribir sin tener que preocuparme por la supervivencia o por problemas que tuvieran algún tipo de contacto con la realidad. Desde mi punto de vista, la Armada me dio cuatro cosas invaluables: tiempo, alejamiento, seguridad y privacidad. Valoré sutilmente lo irónico y absurdo de la vida en Puerto Rico; todo el tiempo que pasé allí fue muy valioso.
Cuando llegó la hora de dejar la Armada, en agosto de 1963, debía tomar una decisión. Había completado más de la mitad del libro y, contrario a lo ocurrido con mis trabajos anteriores, podía releer lo que había escrito sin sentirme dolorosamente avergonzado. Y aún más: estaba totalmente involucrado y absorto en él; me había cautivado. Ante mí yacía entonces la obligación de escribir el trabajo para graduarme, así como la circunstancia de tener que viajar frecuentemente entre Morningside Heights y Bedford Park Boulevard para dar clase en el campus de Hunter en el Bronx,  lo que significaba al menos dos horas diarias de transporte. Además, Hunter me exigía hacer el PhD en tres años, lo que significaba que tenía dos años para arreglármelas con las clases, la escritura de la disertación y la presentación de los exámenes respectivos. No tendría tiempo suficiente para dedicarme a la escritura. Así que conseguí un trabajo en un pequeño y tranquilo colegio cuidadosamente seleccionado donde, como yo esperaba, había poca demanda de tiempo y casi ninguna de cerebro.
De este modo, el libro siguió su curso hasta el asesinato del presidente Kennedy. Entonces no pude escribir más. Nada me parecía gracioso y caí en una profunda depresión. En febrero de 1964, por fin, sin cambios ni revisiones transcribí lo que tenía, lo concluí brevemente y comencé a enviarlo a diferentes casas editoriales con la esperanza de que le interesara a alguien. La primera versión del libro nunca se transformó en nada más.
Esto me lleva a su primera lectura del manuscrito. Aunque quizás a esta altura usted haya dejado de leer esta carta, quisiera hablar del libro en sí mismo. Estos comentarios nada tienen que ver con la «calidad» de mi trabajo, que no es una autobiografía pero tampoco completamente una invención. Si bien la trama es una manipulación y yuxtaposición de personajes, la gente y los lugares fueron trazados a partir de la observación y de la experiencia, salvo una o dos excepciones. Yo no estoy en las páginas de la historia; nunca he pretendido estar. Pero escribo sobre cosas que sé y, al contarlas, es difícil no sentirlas.
En la revisión, los hilos de la trama fueron unidos de mejor manera, aunque a veces esto resultó ser solo ruido. Myrna se convirtió en una caricatura en medio de personajes muy reales, y eso a pesar de estar concebida para ser muy, muy agradable (por eso, si para un lector objetivo ella resulta ser «una patada en el culo», entonces he fallado mi propósito). Cuando le envié la revisión estaba seguro de que la pareja Levy era la peor falla del libro. Tratando de involucrarlos como parte de la trama se salieron de mis manos, yendo de mal en peor; se convirtieron en cartón y me era difícil releer sus diálogos (creo que comenzaron a transformarse en una vaga remembranza del viejo Easy Aces, en el cual Goodman Ace —si no me equivoco— discutía con su esposa mientras la suegra aparecía esporádicamente en escena). No sé si pueda describir cómo esa pareja insistió en escaparse de mi control mientras intentaba manipularla a lo largo del libro.
Irene, Reilly, Mancuso: todos ellos dicen algo auténtico de Nueva Orleans. Son reales como individuos y como representantes de un grupo. Una noche, recientemente, vi de nuevo a Santa tropezando mientras Irene se sumergía a carcajadas en su copa. ¡Y cuántas veces he visto a Santa besando el retrato de su madre! Burma Jones no es una fantasía, ni lo es la señorita Trixie y su empleo, o el club Noche de alegría, y así. No hay necesidad de abrumarlo con una lista detallada.
En resumen: pocas cosas de la historia son inventadas, aunque el argumento sí lo es. Es cierto que, bajo la irrealidad de mi experiencia en Puerto Rico, este libro se convirtió en algo más real que cuanto acontecía allí: comencé a hablar y a comportarme como Ignatius. No hay duda de que ésta es la razón por la cual hay tanto de él y su verbosidad puede extenuar. En realidad no es su verbosidad sino la mía. Y el libro, que comenzó en una tarde de domingo, se convirtió de esta forma en un modo de vida. Con Ignatius como representante, mis experiencias de Nueva Orleans comenzaron a encajar unas con otras y entonces me encontré de repente observando y no inventando. La vieja versión de Humphrey Wildblood era dolorosa, extensa, afectada y poco sentida; la nueva cobró vida, al menos para mí.
No estaba muy convencido con la corrección que le envié: con frecuencia se trataba de más (y puro) retoque argumental. Por lo tanto, cuando recibí su carta en diciembre estaba a la vez animado y desanimado. Animado por el tipo de comentarios y las indicaciones de persistente interés, desanimado por aquello de que «el libro podría mejorarse y publicarse. Pero no tendría éxito». ¿Se refería usted al libro tal como está, o a su versión definitiva? La llamada telefónica tornó mis dudas en desespero. Mi trabajo parecía haberse convertido en una nada, y allí estaba yo, congelado del otro lado de la línea, lamentablemente ansioso, opacado por el temor, débil, inarticulado, frustrado por mi inhabilidad para hacer algún comentario sensato (si no me sobrepongo a todo esto, la escritura me convertirá en un incoherente y mudo Mr. Hyde). Su carta, después de que le solicitara el manuscrito, fue lo que más me confundió. Al final de nuestra conversación telefónica yo estaba convencido de que la suerte y la oportunidad para la obra habían llegado y se habían ido.
Mencionó a Bruce Jay Friedman cuando hablamos, en una suerte de oblicua conexión con el libro. Stern es mi novela moderna favorita y tuve una intensa reacción frente a ella. Fue después de leer Stern que envié mi manuscrito a su editorial, y lo hice por lo mucho que aquella novela me gustó, porque algo en ella me causó una respuesta muy sincera. Así, desde que recibí su primera carta supe que había acertado. Mientras quedaba en blanco enfrente de la señorita Jollet cuando fui a su oficina en Nueva York, de algún modo me las ingenié para transmitir incongruentemente estas últimas apreciaciones, que se convirtieron en el clímax de dicha visita. Stern me conmovió por varias razones inexplicables que tenían relación con actitud o impulso...no lo sé; no puedo explicarlo.
En cualquier caso, si pudiera incluirme a mí mismo en mi novela con la humanidad y la perspectiva que logra Bruce Jay Friedman, lo intentaría. Pero no puedo escribir ese tipo de cosas bien, al menos no ahora, y lo sé porque lo intenté antes. Hay suficiente y aburrido despliegue de «sí mismo» en las obras publicadas estos días, y no creo que sea una buena idea añadirles algunas páginas más. No me seduce intentarlo: no creo ser lo suficientemente interesante para ello. Solo puedo hacer lo que este libro representa: escribir sobre asuntos de los que algo sé, sobre lo que he visto y vivido.
Algo ciertamente muy atinado en su comentario sobre la revisión fue la separación de los personajes reales de los irreales. No quiero deshacerme de ellos. En otras palabras, voy a trabajar en el libro nuevamente. ni siquiera he tenido tiempo para mirar el manuscrito desde que lo recibí, pero como una parte de mi alma está en el asunto no puedo dejar que muera sin al menos intentarlo una vez más. No creo que pueda escribir nada hasta que le haya dado una última oportunidad a este proyecto.
¿Tendrá paciencia conmigo?
Sinceramente
John Toole

Santiago Gallego Franco. «Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb».  Trama & Texturas, núm.16, desembre 2011, p. 87-105.


dijous, 18 de maig de 2017

correspondència entre john kennedy toole i robert gottlieb (I)


El intento de Toole por publicar La conjura está documentado en la correspondencia que sostuvo entre 1964 y 1966 con Robert Gottlieb, editor de la casa neoyorquina Simon & Schuster: diez cartas son el triste testimonio de un proceso que culminó, a pesar del interés de las dos partes, con la decisión de Toole de abandonar el proyecto. A partir de entonces cayó en una pendiente de paranoia y melancolía que acabarían con su vida en 1969.
Esta dilatada comunicación epistolar es la historia de un fracaso. En ella el protagonista es derrotado por fuerzas que están más allá de su bienintencionado benefactor. Las cartas revelan la humanidad conjunta de Gottlieb y Toole en un esfuerzo infecundo por publicar la obra. Son la huella del génesis y desarrollo del libro, y de la íntima relación entre el autor, el editor y La conjura de los necios.
Santiago Gallego Franco. «Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb».  Trama & Texturas, núm.16, desembre 2011, p. 87-105.
*  *  *

Diciembre 14, 1964
Querido Sr. Toole:
Me he tomado un largo tiempo antes de escribirle nuevamente, pero no porque lo haya olvidado. Y aún no sé qué decirle, después de haber pensado y consultado a una persona en la ciudad cuya opinión me urgía.
Pienso que, en varios sentidos, usted ha hecho un excelente trabajo: pulió la trama de la obra, dio sentido a eventos que antes no lo tenían, profundizando en algunos personajes, eliminó otros. El libro está mucho mejor, pero todavía no está bien del todo.
Permítame hacer una digresión para decirle que la opinión consultada fue la de Candida Donadio, una joven mujer que es, probablemente, la mejor agente literaria de la ciudad y una de mis mejores amigas. En sus manos están escritores como Joe Heller, Bruce Friedman, John Cheever, Nelson Algren, Thomas Pynchon, Harvey Swados, Philip Roth, y así ad infinitum. Quería conocer la opinión de Candida por varias razones: porque es su agente; porque en lo que usted es bueno ella encuentra especial interés; porque su juicio es preciso; porque, francamente, si ella y yo no sabemos qué hacer exactamente con usted, es poco probable que alguien más lo sepa. En cualquier caso, y después de habérsela presentado, déjeme decirle lo siguiente: ella y yo hablamos durante más de una hora la noche del domingo anterior y, como ocurre con frecuencia, compartimos idéntica opinión: nos gustaron las mismas partes de su obra, tenemos el mismo entusiasmo y también las mismas dudas.
Lo que pensamos es lo siguiente. Que, con frecuencia, usted es increíblemente gracioso, más gracioso que cualquiera por estos días, y que además tiene el humor que nos gusta. Que muchos de sus personajes son maravillosos: Burma, Santa, Irene, Mancuso, Lana Lee y otros (también la señorita Trixie). Que algunas cosas no funcionan: Myrna, especialmente. Que Ignatius está en problemas: no es tan bueno como usted supone y hay demasiado sobre él en el libro. Que la pareja Levy no es tan brillante. Que el libro es demasiado largo. Que algunas escenas —particularmente mi favorita, la manifestación por los derechos civiles en la fábrica— son gloriosas. Que otras son descoloridas. Pero que, dejando todo esto de lado, aún hay otro problema: con toda su grandeza, el libro, a pesar de su buena trama, no tiene una razón de ser. Es un ejercicio brillante de invención, pero a diferencia de Catch-22, Besos de madre, V y otros, no es realmente acerca de algo. Y eso es un punto sobre el que nadie puede hacer nada. Ciertamente, un editor no puede decir: «Póngale un significado».
Eso está claro, ¿pero qué hacer? El libro podría mejorarse y publicarse. Pero no tendría éxito; no podríamos decir que es algo. Por otra parte, no podemos abandonarlo a él ni a usted (nunca podría abandonar al señor Micawber*). No lo haremos. Pero sabemos por experiencia que cuando Candida y yo coincidimos en algo, es difícil que otras personas en el negocio disientan.
Así que no sé qué decirle.
Lo que realmente me gustaría hacer es conversar, pero usted está allá, no aquí, y es poco probable que yo vaya por esos lados en el corto plazo. ¿Hay alguna posibilidad de que venga? En caso contrario, y si no está molesto conmigo, quizás Candida y yo pensemos en el paso a seguir. O quizás usted lo haga.
De todos modos escríbame sin nerviosismo porque estoy aquí, y cuenta conmigo cualquiera que sea el desenlace de toda esta historia. Déjeme saber qué piensa; mi sospecha es que siente que no puede hacer nada más en el libro sin una sugerencia editorial específica. Realmente no lo culparía; si es así, trataré con mayor ímpetu de pensar en algo. O, si se da por vencido, dígamelo y le enviaré el manuscrito de vuelta. Pero no quiero hacer eso y no creo que sea una gran idea.
O, simplemente, piénselo con cuidado.
No desespere.
Saludos,
Bob Gottlieb

_________
* Gottlieb hace referencia a Wilkins Micawber, personaje de David Copperfield, de Dickens, quien a pesar de sus múltiples infortunios y problemas con los acreedores escucha repetidamente la decisión de su esposa Emma de permanecer a su lado: I will never desert Mr. Micawber.

dimecres, 17 de maig de 2017

apologia de les llibreries


«Cadascú té les seves manies. Des de fa molt de temps, no trobo millor manera d’entrar en el misteri que sempre és aquesta estranya aglomeració de gent que és una ciutat que visitant les seves llibreries i el seu cementiri. En la manera que una comunitat té de tractar els seus morts i els seus llibres em sembla endevinar-hi una carta de presentació sincera que no hi entén de retòriques impostades ni d’eslògans turístics. Els meus records de viatges estan lligats a aquests dos espais, en què se celebren, sense escarafalls i amb continuïtat, aquests rituals a través dels quals una comunitat defineix el que és, en relació al seu passat i al llegat del qual és dipositària, i en relació al futur i al que espera d’aquesta transmissió que, en el fons, no és sinó una gestió del futur del seu record.
No puc pensar en París sense recordar les hores passades a les seves llibreries, començant per la mítica Vrin, a la plaça de la Sorbona, ni puc recordar la primera visita a Berlín, abans de l’enderrocament del Mur, sense que torni a emocionar-me recordant la vella i ja desapareguda llibreria d’Unter den Linden, en què s’arrengleraven, a munts, tots els volums amb les partitures de les cantates de Bach barrejats amb les obres completes de Bertold Brecht o Ernst Bloch. Mai oblidaré les piles de llibres, des del terra fins al sostre, de la llibreria Des Nourritures Terrestres, que dues germanes havien obert a Rennes el 1946 i que va tancar quan va arribar el segleXXI, i em va deixar sense dealer de confiança per a les comandes de llibres francesos, en l’era d’abans d’internet. Però, com és fàcil d’endevinar, no són pas les llibreries, per elles mateixes, el que aconsegueix fer-me estremir, sinó els llibres que custodien, paradoxalment, per desfer-se’n i que arribin, al final, a les mans d’algú que se’ls endugui. Per això és difícil expressar la decepció que pot sentir-se, dins d’una llibreria arquitectònicament tan meravellosa com la Lello, de Porto, en descobrir que el seu fons semblava triat pel responsable d’un magatzem més que per un llibreter conscient del que té entre mans.
Perquè allò que fa d’una llibreria un lloc prodigiós són els llibres que té i que, al capdavall, la defineixen. Per fortuna, encara hi ha llibreries que trien, sense contemplacions, el que volen oferir i que, a partir d’inequívocs judicis de lectura, estableixen, de manera subtil, criteris de discerniment entre allò que venen. Són aquestes les llibreries que fan honor al seu digne nom.
Barcelona en concret i Catalunya en general són terra de llibreries extraordinàries. I no n’esmentaré ni una perquè qualsevol llista seria injustament incompleta. Sí que val la pena recordar que, precisament, quan fa molt poc, i per raons diverses, se’n cantaven les absoltes, aquest peculiar i fascinant negoci està vivint, per la tenacitat de gent socialment imprescindible, un moment especialment dolç que bé pot qualificar-se d’autèntica renaixença. És un signe d’esperança i l’indici, també, d’una necessitat inequívoca: no sabem si els bons llibres ens fan millors, i per això és tan necessària l’alerta dels pessimistes lúcids, com George Steiner, que ens recorda sovint que les humanitats no ens humanitzen necessàriament, de manera automàtica, però no és menys cert que, sense llibres, la caiguda en la barbàrie potser seria inevitable. Enmig de la precarietat generalitzada i el desànim a què tantes coses ens conviden, les llibreries són una ambaixada de futur.
És veritat que la perseverança de les llibreries, a les nostres ciutats, ha hagut de fer front a una mutació dels hàbits culturals d’una transcendència que poques vegades es recorda. En només unes dècades hem vist com els escolars han deixat d’anar a les llibreries amb normalitat i regularitat, des del moment en què les editorials es van dedicar a vendre, a les mateixes escoles, els llibres que els estudiants havien de comprar: es trencava, així, un pacte implícit respecte al reconeixement de les llibreries com el lloc del descobriment dels llibres. És des d’aquesta falla, en el sistema de transmissió amb els més joves, que les llibreries han hagut de reinventar-se, com algun dia hauran de fer les biblioteques, que han patit una mutació anàloga des del moment en què van preferir tenir usuaris abans que lectors.
El valor d’una comunitat es defineix per la valentia a l’hora de fer front a la indignitat que no vol tolerar i també pel lloc i la importància que atorga a les estratègies de la transmissió del que ha estat i del que és. En aquesta batalla, en la qual es juga el passat i el present d’una comunitat, però també el seu futur, les llibreries tenen un paper cabdal d’una magnitud immensa i d’una responsabilitat insubstituïble. Ara que s’acosta Sant Jordi, val la pena recordar que una llibreria no és només un magatzem de llibres, sinó el lloc en què llibreters i llibreteres fan d’oficiants, i no només de mitjancers, del millor del que col·lectivament som. I, com a tals, també, del millor que col·lectivament podem aspirar a ser.»

Xavier Antich. Apologia de les llibreries. Ara. 12|4|2017.

dimarts, 16 de maig de 2017

ignatius j. reilly


Una gorra verda de caçador estrenyia la closca d’un cap carnut gran com una pilota. Les orelleres verdes, sota les quals es deixaven veure unes orelles com pàmpols, una pelussera de cabells i el borrissol de les mateixes orelles, destacaven a banda i banda com intermitents que assenyalessin dues direccions alhora. Per sota del bigoti negre atapeït sobresortien uns llavis contrets i molsuts, amb els plecs de les comissures plens d’animadversió i d’engrunes de patates fregides de bossa.
John Kennedy Toole. Una confabulació d'imbècils. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.
Júlia Sardà

Qui aquí tenim és l'Ignatius Reilly, sense progenitor conegut en cap literatura, un individu estrafolari i indolent —un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d'Aquino pervers fosos en una sola persona— que està violentament en contra de l'època moderna en conjunt i es passa el dia amb una camisa de dormir de franel·la jaient a la seva habitació de Constantinople Street, a Nova Orleans, i que, enmig de monstruosos atacs de gasos i rots, no para d'omplir d'improperis una llibreta de notes darrere l'altra.
La seva mare creu que necessita sortir a treballar. Ho fa, i va passant d'una feina a una altra. Cada feina es complica ben aviat i acaba en una aventura esbojarrada i en un desastre absolut; però cada cas té, com passa amb el Quixot, la seva enrevessada lògica particular.
Walker Percy. Pròleg a: Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.

*  *  *  *

Ignatius J. Reilly crida l’atenció pel físic, però encara més pel menyspreu radical cap al món en què viu. “La veritat és que el simple fet d’anar en cotxe em trasbalsa”, diu. Tampoc no pot prendre cafè instantani, perquè “és una porqueria”, no es perd mai el programa de l’ABC American Bandstand -per criticar-lo diu que és un “insult escandalós al bon gust”- i té una obsessió entre malaltissa i admirable pel tractat de Boeci De consolatio philosophiae.
[...] Té 30 anys i, a banda de menjar pastissets i escriure textos passats de voltes, fins llavors vivia, igual que la mare, del subsidi de viudetat. La primera feina que trobarà serà a Pantalons Levy, acompanyat de l’octogenària senyoreta Trixie, auxiliar comptable poc eficient, i a les ordres del gerent del negoci familiar, el senyor González. “El grau d’exigència” és tan baix que “n’hi havia prou de ser puntual per ascendir”. L’excentricitat d’Ignatius el portarà per camins que el lector descobrirà entre rialles, al mateix temps que avancen les diverses històries paral·leles trenades amb gràcia per l’autor. 
Jordi Nopca. Kennedy Toole ja parla el català d’ara. Ara llegim. 23|5|2015.

*  *  *  *

[...] Ignatius Jacques Reilly, es uno de esos entrañables personajes que, a despecho de la excentricidad, el absurdo y la provocación, termina imponiéndose sobre la realidad. Treintañero adiposo y medievalista obseso, holgazán emérito, masturbador goloso, hipocondríaco crónico, pesimista confeso, renegado católico, zahorí terco y pedorro eximio, Reilly pasa sus horas en compañía de mamá viendo las aventuras del oso Yogui en la televisión, admirando la férrea moral de Batman y escribiendo unas notas dispersas a las que llama «cuadernos Gran Jefe»: una invectiva contra el mundo contemporáneo, la democracia norteamericana y «la causa del Clearasil». Pero un evento desafortunado lo obliga a salir de casa y enfrentar la tragedia más urgente e inevitable del hombre moderno: conseguir trabajo. Una oferta laboral en un diario reclama un «hombre limpio, muy trabajador, de fiar, callado», a lo que Ignatius vocifera: «¡Santo Dios! ¿Pero qué clase de monstruo quieren?». En adelante, el mundo de Nueva Orleans cobrará vida a través de los sucesivos intentos de Ignatius por ganarse unos dólares; un mundo donde no se sabe claramente quién es el genio y quién el tonto.
Santiago Gallego Franco. Cartas cruzadas. Correspondencia entre John Kennedy Toole y Robert Gottlieb.  Trama & texturas. Núm. 16, 2011, p. 87-105. 

*  *  *  *

Una confabulació d’imbècils s’hauria de titular, senzillament, Ignatius, ja que tots els personatges giren al voltant del protagonista. Igual com succeeix amb Tirant lo Blanc, Dràcula o Barney Panofsky, el nom d’Ignatius J. Reilly mereixeria aparèixer en el títol perquè inaugura una nova manera de veure el món i de viure-hi. Ignatius és un home de trenta anys, obès, hipocondríac, inconstant, pessimista, culte i tan inútil que no sembla que hagi de deixar mai de viure a costa de la seva mare, una vídua sense caràcter. Ignatius només ha sortit una vegada de Nova Orleans, utilitza un tassó amb la imatge de Shirley Temple, obté un plaer refinat visionant pel·lícules infames, i sosté que la millor etapa de la humanitat va ser l’edat mitjana, mentre que el segle vint li resulta insuportable: «Els anys lluminosos d’Abelard, Thomas Beckett i l’home corrent van quedar reduïts a escòria; la roda de la Fortuna havia envestit la humanitat i li havia trencat l’ansa del coll, esclafat la closca, torçat el tors, perforat la pelvis, afligit l’ànima.»
[...] Una confabulació d’imbècils parteix d’unes premisses profundament tristes: el drama d’un ésser humà intel·ligent i incomprès, sotmès a bullying a l’escola, que fracassa a la universitat, perd l’únic ésser amb qui congeniava, i acaba refugiant-se en una agressivitat egocèntrica i en el menjar porqueria. Ignatius podria haver estat brillant, però ara es limita a gargotejar frases enrevessades en els seus quaderns, que després apilona en una habitació desordenada i mal ventilada: «Els Estats Units necessiten una mica de teologia i de geometria, una mica de gust i de decència. Em temo que estem fent tentines a la vora de l’abisme.» Admirador de Boeci i de Batman, té un pla per «salvar el món per mitjà de la degeneració» a base d’incentivar orgies en les institucions internacionals.
Vicenç Pagès Jordà. El retorn d’Ignatius. L’Avenç. Núm. 415, setembre 2015.


dilluns, 15 de maig de 2017

el foment de l'amnèsia


«El professor James Dodd va causar tota mena d’esgarips entre els estudiants quan va dir que el nazisme havia estat la conseqüència de l’alfabetització. Un cop els darrers riures irònics van permetre-li fer un silenci dramàtic, va afegir: “Igual que vosaltres, la gent es va pensar que sabia alguna cosa”.
Quan algú em pregunta per a què serveix la filosofia, sempre responc que per saber que hi ha altres preguntes a banda de per a què serveixen les coses. Com al professor Dodd, a mi també m’agrada fer-me l’interessant gràcies a haver llegit coses que la majoria de mortals prefereixen estalviar-se. Fer-se l’interessant és un motiu prou noble per llegir, igual que escriure poesia per conquerir un hereu o una pubilla. És una de les conseqüències més tangibles de llegir sovint: veure’s forçat a relativitzar la noblesa dels motius per voler-hi dedicar energia.
Ho dic per la campanya de foment de la lectura que l’Ajuntament de Barcelona ha hagut de retirar. S’ha parlat de les faltes d’ortografia, del tuf d’amiguisme que fa l’encàrrec de Collboni a Mejide per dissenyar-la, i l’Anna Punsoda va fer-nos notar que la literatura catalana hi era tractada com un localisme pintoresc. Però les qüestions administratives i polítiques del darrer nyap del govern Colau han tapat la qüestió de fons. La campanya volia enviar llibres a Trump per “obrir-li la ment”. A banda de l’absurditat d’enviar llibres al segle XXI, el periodista Javier Borràs va dir-ne: “Tota aquesta merda entra en la llarga tradició catalana de tractar els llibres amb cursileria, imbecil·litat i moralisme sucrós”. I l’artista digital conegut com a Mr. Earl, més càusticament, va dir que els “hi sua si llegiu o no”. “El que volen és que els voteu”.
L’episodi explica molt bé que en la cultura i la política catalanes hi ha una pedanteria de fons que està pensada per esclavitzar-nos. L’apel·lació abstracta a les bondats de la lectura és una manera de posar en circulació arguments d’autoritat per reprimir la intuïció i la creativitat. Es deslliga la literatura dels interessos concrets que sempre hi ha darrere d’una idea o de l’intent de comprendre per què estimem unes coses i en menyspreem d’altres. Es defuig el xoc d’interessos per dur-lo al terreny de la superioritat moral. Llegir et fa bo i això et permet tenir les idees polítiques correctes.
Per això la campanya es dirigeix contra Trump. Si llegís, se li obriria la ment a les idees que justifiquen el nostre sistema de control social. Atacar Trump des de Catalunya i a través dels llibres és absolutament inofensiu, però no per a Trump, sinó per a la cultura de la ciutat i del país. Es protegeix el cofoisme fanàtic de saber-se al costat correcte de la història.
Tot plegat estén la idea que els llibres et donen accés a una veritat superior, una veritat que legitima la persecució d’idees contràries al consens. En nom de la cultura es promou l’adaptació al repartiment del poder existent. Es convida a externalitzar la llibertat de pensament en els mandarins del poder polític, que ja s’han encarregat de saber qui són els enemics de la cultura, i es nega el caràcter violent del qual tota hegemonia cultural prové.
Políticament, és el pacte del pujolisme amb el socialisme barceloní, del qual Collboni i Colau són continuadors, tant com ho és lliurar el departament de Cultura a Mascarell o Santi Vila. Es regala la cultura al socialisme per tal de fer-ne instrument per apuntalar la jerarquia. Oferir una política cultural alternativa implicaria visibilitzar el conflicte de fons que explica l’entramat polític i les raons per als prestigis i els ostracismes que promou. La lectura esdevé així oblit de la vida concreta. Cal tancar la ment, no pas obrir-la, per evitar el poder alliberador que tindria conèixer de debò la batalla que la literatura mira de lluitar davant del teu nas i a dins teu. La Barcelona d’aquest segle, adormida i adotzenada, geopolíticament sorda, prové d’haver entregat tot el vocabulari per parlar de cultura i literatura a la idea que l’art és com un ovni, un objecte que ve del no-res, en lloc de ser el terreny on es lliuren les batalles a les quals no pots renunciar, les més immediates, les que et connecten amb les pors i les fragilitats o amb la voluntat de poder i de llibertat. Suposo que per això en diem lletraferits, dels que acaben com un Quixot.
Té raó el filòsof Rorty quan diu que la literatura et pot fer menys cruel perquè et fa imaginar les crueltats concretes a les quals els altres estan sotmesos. Però també necessites alliberar-te’n: viure a través de la crueltat en abstracte pesa tant que acabes sotmès pels que et volen fer creure que les teves raons, el teu dolor i la teva esperança són fruit de la ignorància.»

Jordi Graupera. El foment de l'amnèsia. Ara. 12|5|2017.

diumenge, 14 de maig de 2017

adipositat


Hi ha frases adiposes, que fan panxa.
Tot adjectiu és una amenaça adiposa per a la frase. La frase anterior n'és un bon exemple. Hi ha menys adipositat en la frase: tot adjectiu és una amenaça per a la frase, que en la frase: tot adjectiu és una amenaça adiposa per a la frase.
Una paraula-adiposa és una paraula que no avança. Una paraula sofà.

Gonçalo M. Tavares. Breus notes sobre literatura-Bloom. Manifest: diccionari tecnicoliterari dels Bloom Books. Una de les moltes maneres (definitives) de fer literatura. Traducció de Pere Comellas. Periscopi, 2016. P. 25.


dissabte, 13 de maig de 2017

depulvera, pulvisina i spirabilia



[...] Hace unos días la Biblioteca Pública de Boston tuiteó el vídeo de una máquina, llamada Depulvera, que permite limpiar unos 12 libros por minuto, lo que equivale más o menos a unos 5.760 libros durante un día de trabajo. Esta máquina, fabricada por la empresa Oracle, utiliza una cinta transportadora con cepillos giratorios que van succionando el polvo y otros residuos. El bibliotecario únicamente tiene que ir metiendo libros en la máquina y recogerlos una vez ya limpios. Una de las grandes ventajas de este proceso, además del hecho de que está completamente automatizado, es que está diseñado para no causar ningún tipo de daño a los libros.
Depulvera no es, por cierto, la única máquina fabricada por Oracle para eliminar el polvo y la suciedad de los libros. Otro de ellos es Pulvisina, que es algo más lenta pero bastante más pequeña y manejable. En cambio, para libros más antiguos, delicados o deteriorados, Oracle ha creado Spirabilia.

Alejandro Gamero. Esta máquina puede limpiar más de 5.000 libros al día. La piedra de Sísifo. 30|4|2017.

divendres, 12 de maig de 2017

sintaxis no hay paraíso



Yalla Read és una plataforma d'intercanvi de llibres creada el maig del 2016 per Ahmed Hadhiri i que, just un any després de la seva estrena, ja compta amb dos mil subscriptors i uns mil cinc-cents exemplars de préstec. Ara, i en col·laboració amb l'empresa tunisiana e-Taxi, han volgut fer un pas més, equipant els vehicles d'aquesta companyia amb uns quants llibres, per fomentar la lectura entre els clients que no en tenen l'hàbit, suposo, perquè si ets de llegir, portes els llibres de casa, no et calen campanyes.
Consideracions estrictament personals a banda —em marejo com una sopa, si llegeixo quan vaig en cotxe— no li trobo el què, a la iniciativa, d'entrada perquè un trajecte en taxi no dóna per gaire i si, posem per cas, pilles la Recherche de Proust i mira, qui t'ho havia de dir, els camins de la lectura són inescrutables, va i t'enganxa, l'has de deixar al taxi, en arribar a destí, no te la pots endur a casa i et quedes sense saber si el noi, el de la Recherche, vull dir, s'adorm d'una vegada per totes o què.
Penso honradament que si del que es tracta és d'amenitzar les retencions o de proporcionar un sistema per defugir la conversa del taxista, seria millor recórrer a mètodes tradicionals i tirar de revistes, com s'ha fet tota la vida a la perruqueria o a la sala d'espera del dentista. O això, o mirar de trobar un fil conductor i oferir als viatgers una selecció de textos que tinguessin a veure amb el tema que ens ocupa (i/o els que se'n deriven), què sé jo, aquell conte de Cortázar, per exemple, «La autopista del sur», amb tota aquella gent atrapada en un embús que dura mesos, o el capítol aquell de El vigilant en el camp de sègol on en Holden agafa un taxi que put com si algú hi hagués acabat de descanviar la pela, o aquells versos d'un tal Reznikoff, «Esta brumosa mañana de invierno no desprecies la joya verde entre las ramas sólo porque es la luz del semáforo» o Taxi, de Khaled Al Khamissi, un recopilatori de 58 relats breus, procedents de la seva experiència directa de viatjar en taxi per El Caire, que funcionen a manera de termòmetre sociològic del carrer (merci, Eva!)....coses així, que es poguessin llegir en l'estona d'anar de la Pl. de les Glòries a la Pl. Catalunya en hora punta.
En tot cas, res que es pugui comparar amb el Mambo-taxi que conduïa per Madrid Guillermo Montesinos a Mujeres al borde de un ataque de nervios, per descomptat.
[Font: Il Libraio]



___________
P.S.: Si lees, no conduzcas.