divendres, 28 de juliol de 2017

dijous, 27 de juliol de 2017

llengua de signes


Estiu de 1862. Victor Hugo envia un telegrama a l'editorial Hurst & Blackett, que acabava de publicar la versió anglesa d'Els Miserables, interessant-se per la sort de la seva novel·la.
«?», va telegrafiar Victor Hugo.
«!», van respondre els editors.
Un prodigi de laconisme i de concisió, dic jo.

[Font: Libros en red. Boletín núm. 125 i Wikipédia. Les Misérables]

dimecres, 26 de juliol de 2017

un acudit de gallecs


Xosé Lendoiro, Terme di Traiano, Roma, octubre de 1992. [...] Hasta aquí llega la poesía, esa mala pécora que me ha acompañado a traición durante tantos años. Olet lucernam. Ahora sería conveniente contar dos o tres chistes, pero sólo se me ocurre uno, así, de pronto, sólo uno, y para mayor inri de gallegos. No sé si ustedes lo saben. Va una persona y se pone a caminar por un bosque. Yo mismo, por ejemplo, estoy caminando por un bosque, como el Parco di Traiano o como las Terme di Traiano, pero a lo bestia y sin tanta deforestación. Y va esa persona, voy yo caminando por el bosque y me encuentro a quinientos mil gallegos que van caminando y llorando. Y entonces yo me detengo (gigante gentil, gigante curioso por última vez) y les pregunto por qué lloran. Y uno de los gallegos se detiene y me dice: porque estamos solos y nos hemos perdido.

Roberto Bolaño. Los detectives salvajes. 19a ed. Anagrama, 2010. P. 426.

dimarts, 25 de juliol de 2017

el ventre de la maleta


No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.
Sergei Dovlàtov.

dilluns, 24 de juliol de 2017

lectors d'estiu


«Aquests dies busco llocs per anar de vacances mentre no para d’entrar a la llibreria gent que ja ha trobat el seu i ha decidit omplir de llibres l’últim espai buit que els deu quedar a la maleta.
Els lectors que busquen llibres per a l’estiu em provoquen un bon rotllo insuperable. Fa goig veure amb quina decisió agafen bons totxos sabent que els esperen tot de dies buits d’obligacions en què podran dedicar-se a allò que més vulguin.
Al juliol la llibreria és una festa perquè és el mes en què La trilogia de Deptford de Robertson Davies, Sota el volcà de Malcolm Lowry i Vida privada de Josep Maria de Sagarra, no fan por, ni per espai ni per temps, perquè una maleta sempre és més gran que una bossa de mà i un viatge en tren sempre és més llarg que un trajecte en metro. També és una festa perquè molts clients vénen verges, amb el cap net. Ni saben ni els importa quina és l’última novetat, ni recorden quin ha estat el llibre del qual tothom parlava aquest curs. Fa mesos que no s’empassen cap campanya publicitària, perquè un cop passat Sant Jordi no hi ha llançaments salvatges d’aquells que omplen marquesines i espais mediàtics falsament culturals. Són gent que ve amb referències ben covades al cap, no amb llampecs d’última moda que vés a saber on seran demà. Per això al juliol es venen clàssics i llibres d’escriptors ja coneguts que els lectors volen continuar llegint. 
S’observen dues actituds dominants entre els clients del juliol: hi ha qui es pren el seu temps voltant, remenant i fent ‘ah!’ a cada llibre que recorden que volien llegir i hi ha qui s'apropa directament als llibreters i ens demana per un llibre que ens hagi impactat, a cegues, sense saber qui som ni què ens agrada. Només saben que hem llegit i que sabrem recomanar.
Aquest món s’aguanta per aquests lectors de juliol. No necessiten campanyes de lectura ni ningú que els digui què han de fer. Amb ells no colen els prefabricats pseudoliteraris ni les llibreries sense criteri. Es juguen el temps propi cada cop que poden posar-se a llegir i si algú se’ls espatlla –sigui escriptor, editor o llibreter-, estigueu ben segurs que canviaran de referent, que no tornaran a venir».

Isabel Sucunza. Lectors d'estiu. La llança. 9|7|2017.

diumenge, 23 de juliol de 2017

llibrèfils, llibròpates, llibròpters...


«Diguem-ho d’una vegada: els llibres no fan olor. Bé, en fan durant un parell d’hores, acabats de sortir d’impremta, però s’ha de tenir el nas de Jean-Baptiste Grenouille per detectar-la quan són a les llibreries. Com a màxim, una flaire vagament industrial. Resulta, però, que el tòpic s’ha perpetuat per distingir el llibre de paper de l’electrònic. L’olor dels llibres és un argument que surt sovint quan es vol defensar el paper, i forma part del romanticisme una mica tronat, o cursi, que acompanya l’acte de la lectura en aquest segle XXI. Com que la literatura s’està convertint en una activitat sectària, gairebé de reserva índia, hi ha lectors que necessiten els al·licients exteriors –la parafernàlia, diguem-ne– que els confirmi que no estan perdent el temps. D’aquí, també, la transformació que han viscut les grans llibreries, amb tots els gadgets que apuntalen la passió: des dels llums de lectura fins a les tasses de la Penguin o les samarretes amb cites de Beckett.
En aquest territori es mou, com a mínim visualment, el pla del foment de la lectura que ha presentat aquests dies el departament de Cultura. La inversió de diners és important i s’ha d’aplaudir, així com la implicació de llibreries, biblioteques i editors. El pla té més gruix i recorregut que la campanya que fa poc va projectar l’espavilat Mejide per a l’Ajuntament de Barcelona. Caldrà veure en què consisteix el Consell Nacional de la Lectura, un nom que d’entrada em fa pensar en les intrigues totalitàries de les novel·les d’Ismaïl Kadaré. A l’altre extrem hi ha la bonhomia que plana sobre la campanya visual: tot molt net i alegre i un punt infantil, com la creació del neologisme llibrèfils (que a mi, ho sento, em remet a llepafils). 
Fet i fet, el missatge que transmeten les campanyes lectores dels nostres dies és que la lectura ja no és un bona manera d’estar sol, de recolliment personal, o d’iniciació, sinó que  –com tot el que ens envolta– és una moda, potser una fe, i cal compartir-ho perquè sigui reeixit del tot. Pel camí hem oblidat que la millor promoció per a la lectura és la lectura mateixa, sense condicionants, perquè sí o perquè no.»

Jordi Puntí. Els llibres no fan olor. El Periódico. 26|5|2017.

dissabte, 22 de juliol de 2017

vertigen


«Hi ha un vertigen, provocat per tu mateix, quan et mires a l’espill més temps del compte; hi ha vertigen quan algú —un metge, un psicòleg o un simple impertinent— t’explora; hi ha vertigen, també, quan algú examina, estudia i analitza la teua obra. “La teua obra”, ho sé, sona pedant. Els teus paperets, els teus gargots. Jo, que tinc una obra no sols insignificant, sinó també minsa, ho he experimentat. Algunes persones, no sols estudiants universitàries, sinó també amb un recorregut, un prestigi, una trajectòria llargs i consolidats, encara no entenc per què, han dedicat part del seu temps i la seua saviesa a furgar dins dels meus paperets i a traure’n una visió global, una hipòtesi d’allò que hi ha a l’altra part de l’espill quan em mire i que a mi, miop, em costa desxifrar. Als seus estudis afloren les dèries, les reiteracions, els tics, les contradiccions que et caracteritzen, que conformen el teu estil. Et despullen, i ho poden fer amb generositat o amb indulgència, però també, si tenen mala bava, si els habita el ressentiment, amb mesquinesa. He tingut sort, fins ara: m’han tractat massa bé i tot. El mateix cos pot semblar seductor o repulsiu segons la tria del punt de vista, de l’enquadrament, de la il·luminació, de la postura. Detectar mancances dels altres, fer-ne escarni, és un esport facilíssim, pueril. Qualsevol el pot practicar. Fins i tot a Dostoievski, a Rembrandt, a Beethoven, hi podem trobar punts febles, pífies, fracassos, passos en fals, instants de ridícul. Descobrir, en canvi, allò que sumen, la fulla o la branca que afigen a l’arbre de la cultura, requereix no sols noblesa, sinó també cervell.
La visió global de l’obra d’un autor esdevé, per al lector, per a l’espectador, reveladora. Hi ha artistes que no he comprès fins que no n’he vist una exposició antològica. Quan no veus una peça aïllada, quan està envoltada d’avantpassats i descendents, quan saps d’on ve i cap a on va, quan copses l’aire de família, el fil que uneix tot el que ha fet una mateixa mà, perceps el trencaclosques sencer, el dibuix que completa. Un dibuix que no enganya. Als artistes grans, els fa més grans; als mediocres, els escurça.
Les conclusions, en tot cas, són quasi sempre les mateixes: la vida i les capacitats d’un individu no donen per a fer —llevat d’excepcions genials que tots tenim al cap, i que costen d’entendre— gran cosa. Cada trajectòria té un o, com a molt, dos punts àlgids sobre un fons més aviat gris. Hi ha, fins i tot, excel·lents creadors que, per tal de no repetir-se, per evitar la grisor, ho han deixat córrer, han preferit el “poc i bo” al “més del mateix”.
Qui té raó? ¿Simenon, amb més de dues-centes novel·les, o Rulfo, amb dos llibrets? ¿Bella Tarr, que ha deixat de fer cine, o Woody Allen, que en fa massa? La resposta, crec, és que tots. Tots tenen raó. La seua raó.
La visió global de la seua obra, però, tant si ha estat prolífica com exigua, els delata, i no hauran pogut evitar, uns i altres, com jo mateix, el vertigen.»

Manuel Baixauli. Vertigen. El País. 18|7|2017. 

divendres, 21 de juliol de 2017

la biblioteca palermo de pep carrió

Bajo el lema "abrir un libro nos acerca a nosotros mismos; construir una biblioteca nos acerca a los demás", la caja-regalo Biblioteca Palermo, diseñada por Pep Carrió, recoge una colección de imágenes creadas por diferentes artistas, ilustradores y fotógrafos, donde el libro es el protagonista. La imagen del libro-palmera que el estudio ha utilizado para anunciar el proyecto ha sido premiada con el Gold Graphis Poster Annual 2015.
Con textos de Grassa Toro e imágenes de Alicia Martín, Chema Madoz, Sean Mackaoui, Sr. García, Isidro Ferrer y Pep Carrió, Biblioteca Palermo es una edición limitada de una caja contenedora de siete láminas, en las que los seis artistas conviven desvelando la condición poética de la realidad.
[...] El trabajo del diseñador gráfico y artista plástico mallorquín Pep Carrió –muy conocido gracias a sus colaboraciones con editoriales como Alfaguara, Taurus o Sins Entido, con instituciones públicas y empresas privadas relacionadas con el mundo de la cultura– sigue destacando por su poética, su versatilidad y su originalidad. El estudio abierto en Madrid en 1994 es un espacio abierto a la práctica y a la enseñanza de las artes gráficas en todas sus variantes, desde el diseño y la ilustración hasta la edición y la creación de elementos escultóricos. 

Biblioteca Palermo, por Pep Carrió. Pia. Experimenta_magazine. 6|5|2014. 


Els cartells de la Biblioteca Palermo.

dijous, 20 de juliol de 2017

funàmbuls tots







«Des d’aquest blog m’he fet ressò dels diferents números que han aparegut de la revista cultural El funàmbul. La primavera del 2014 va sortir-ne el primer, dedicat a Bruno Schulz. Els altres números que es van arribar a publicar estaven dedicats a «Per què escrivim?», «Walter Benjamin», «Aproximacions a la Xoà», «Weltliteratur», «W. G. Sebald» i «Viatges». La revista es podia adquirir en paper o en format electrònic i era una iniciativa de David Cuscó. Ell era el factòtum d’aquesta publicació i pagava de la seua butxaca la impressió, la maquetació i la correcció, així com la pàgina web. Aquest projecte va durar fins a la tardor del 2015. Després, va passar a la ràdio durant uns mesos, fins que es va acabar també.
Com que David Cuscó no podia continuar assumint els costos de la revista, ha decidit penjar en pdf al seu blog els números que ja té i els que anirà fent, des d’on es poden descarregar gratuïtament. El primer número d’aquesta nova etapa d’El funàmbul es diu Interiors. Els pròxims seran els següents: «Anton Txékhov», «Trieste», «Praga», «Somnis» i «Franz Kafka». David Cuscó intentarà que siguen d’aparició trimestral, com la revista. Ell mateix s’encarrega de la maquetació. En un correu que m’ha enviat se n’excusa, perquè l’ha feta ell mateix i diu que no té els coneixements suficients. Però està molt bé.
Us anime a llegir i a seguir El funàmbul. Amb un interès molt marcat per al cultura centreuropea, David Cuscó ha posat en circulació en català des d’aquesta revista textos molt valuosos. Us deixe ací l’índex d’Interiors, perquè us en feu una idea i us animeu a descarregar-lo i a llegir-lo. No us en penedireu:

EDITORIAL
PÒRTIC / Mort de Guiteau, JOSÉ MARTÍ
MONOGRÀFIC / Interiors
La finestra que dona al carrer, FRANZ KAFKA
«El sol d‘havent dinat», KONSTANTINOS P. KAVAFIS
Viatge al voltant de la meva cambra (Fragment), JOSEPH DE MAISTRE
La fundació de la ciutat, MAURICE MAETERLINCK
La casa, ZBIGNIEW HERBERT
L‘anell de Shahriar (Fragment), DŽEVAD KARAHASAN
Arle, 16 d‘octubre de 1888, VINCENT VAN GOGH
Finestres, CHARLES BAUDELAIRE
La cinquena història, CLARICE LISPECTOR
Els grans magatzems grossos de debò, JOSEPH ROTH
El problema dels museus, PAUL VALÉRY
Armaris, WALTER BENJAMIN
Notes d‘un diari imaginari: Rilke sobre Hammershøi, NICHOLA DEANE
L‘invisible, ELIAS CANETTI
Tutankamon: anatomia d‘una excavació, HOWARD CARTER
L‘esperit de la decadència. Entrevista a Ernest Sébastien
L‘Ictíneo, NARCÍS MONTURIOL
Manuscrits, cases, somnis: Edgar Allan Poe, MARÍA NEGRONI
Sobre (la) certesa, LUDWIG WITTGENSTEIN
RESSENYA / Varlam Xalàmov. L‘escriptura necessària, JOAN CARLES NAVARRO
35 MIL·LÍMETRES / Visconti neorealista, RICARD FUSTÉ
ART MENOR / «Autopsicografia», FERNANDO PESSOA
COLOFÓ / L‘art de la ficció, E. M. FORSTER
RHEMA
IMATGES
VIES»

Enric Iborra. Ja us podeu descarregar l’últim número de la revista cultural «El funàmbul». La serp blanca. 19|7|2017.


dimecres, 19 de juliol de 2017

carta de jack london a la seva bibliotecària



The Letters of Jack London: 1913-1916. Volume three. Standford University press, 1988. 

--- --> Vegeu també: La bibliotecària de Jack London.

dimarts, 18 de juliol de 2017

lectors a seques


¿Qué cosas de todas las que le han dicho sus lectores en torno de sus libros lo han conmovido?
– Me conmueven los lectores a secas, los que aún se atreven a leer el Diccionario filosófico de Voltaire, que es una de las obras más amenas y modernas que conozco. Me conmueven los jóvenes de hierro que leen a Cortázar y a Parra, tal como los leí yo y como intento seguir leyéndolos. Me conmueven los jóvenes que se duermen con un libro debajo de la cabeza. Un libro es la mejor almohada que existe.

Mónica Maristain. La última entrevista a Roberto Bolaño.




dilluns, 17 de juliol de 2017

com desfer-se d'uns quants llibres, amb permís de la kondo


El libro. Ese objeto (ojeto) mitificado, fetichizado, entronizado como un dios (o una diosa, falta saber si el libro es macho o hembra) que llega a ser más importante que su creador y que destruirlo es ya sinónimo de asesinato. Por peores que fuesen las letras que lo componen. Por trágico, mentecato, estúpido o vano que sea. Asesinato o genocidio si de golpe descubrís que la mitad de la biblioteca sobra. Y sobra porque nunca más volverás a mirar esos libros; si no los has leído ya, no los leerás nunca. ¿Qué hacer entonces para desprenderse de ellos? ¿Dejarlos en el pasillo del departamento o en el frente de la casa para que los vecinos elijan? Es como tratar de desprenderse del búmerang viejo. Te tocan la puerta y te avisan que te olvidaste de entrarlos. A nadie se le ocurre que estés tratando de tirar libros.
Ni piensas en quemarlos. Porque la sociedad puede llegar a comprender a un asesino y hasta es sabido que en ciertos ambientes asesinar es tarea valorada, bien pagada, y a veces hasta condecorada y ascendida. Pero si quemás un libro vas a ser perseguido y despreciado hasta por los asesinos. Porque matar es comprensible. Forma parte de lo que se puede esperar de un ser humano, pero quemar libros es incomprensible. Forma parte de la barbarie inhumana.
¿Donarlos a una institución benéfica? No los quieren. Pero no te dicen que no los quieren. No vienen a buscarlos. Si se los llevás, no tienen dónde ponerlos. No tienen presupuesto ni para inventariarlos. Si confesás que los vas a tirar es como si contaras que les clavás agujas en los ojos a los pajaritos. Y ni se te ocurra donarlos a las bibliotecas, es como suicidarlos. Los meten en los sótanos a que se mojen y hacen pilas en los pasillos a ver si alguno se los lleva...

Héctor Yánover, librero establecido. Memorias de un librero escritas por él mismo. Anaya & Mario Muchnik, 1994. P. 127-128.

diumenge, 16 de juliol de 2017

en blanc i negre


| The End of the Story |


| Book Lover |


| Read all about you |

dissabte, 15 de juliol de 2017

ideal aturats


¿Alguna vez he querido lo mejor? Quizá no tuve jamás lo que hay que tener para querer lo mejor. Cultura y todo eso: el problema no es, o no se reduce a, que algunos de nosotros no estemos hechos para esas cosas. El problema es que, encima, las odiamos. Yo estoy intentándolo. Estoy leyendo bastante. Es la única diversión que todavía puedo permitirme. La lectura es barata, lo reconozco. He leído todas las novelas de intriga sobre temas erótico-financieros que hay en los estantes de Georgina. Paso por la biblioteca pública. La biblioteca pública es un sitio fantástico para los que estamos en paro. Es gratis y tiene calefacción. Te ofrece cobijo...

Martin Amis. Dinero. Carta de un suicida. Traducció d'Enrique Murillo. Anagrama, 1996. P. 390.

[Font: BibliotekariaRadikal‏ @biblioradikal ]

divendres, 14 de juliol de 2017

llegir millor


«Quan li preguntaven per què corregia els seus textos fins a la nàusea, Salvador Espriu s’enfilava per les parets: «Perquè en sé més», «perquè en sé més», «perquè en sé més», repetia amb una veu de gralla que feia pensar en el corb del seu estimat Edgar Allan Poe. Malgrat el que afirma una admirable tuitaire, no tots millorem constantment la capacitat lectoescripora. Aquesta capacitat, que la de llegir i escriure és una i no són dues, de manera que en això estem d’acord, queda congelada a partir del moment que deixem d’esforçar-nos, no per llegir o escriure més, sinó per fer-ho millor.
La natura ja ha fet molt per preparar els sàpiens per garlar, i fins i tot parlar, més que cap altra espècie. També per comptar amb els dits i una mica més enllà. Ara bé, calcular, llegir i escriure (llàstima que no existeix el verb ‘lectoescriure’) són productes de la cultura que requereixen anys d’aprenentatge, que per si algú no ho recorda és el títol de l’obra completa d’Espriu. I així com la immensa majoria hem desaprès a calcular gràcies o per culpa de les maquinetes que ho fan per nosaltres, i ja no sabem ni fer sumes mentals com les àvies i els avis menys instruïts, també es pot predicar del 'bestsellerisme' que tendeix a disminuir la competència dels lectoescriptors que es gronxen en aquestes fullaraques.
Conclusió refermada: el llibre que no planteja un repte al lector, que no li exigeix esforç de penetració, no li millora les connexions neurals i per tant no mereix que les administracions públiques dediquin un sol euro a promocionar-lo. ¿Oi que ens semblarien absurdes unes suposades campanyes a favor de les apps que sumen, divideixen i així emmandreixen el cervell? Doncs això, això mateix per a les campanyes a favor de la lectura, de les quals es beneficien els llibres que ho donen tot pastat i empasten, per no dir empastifen, el terrat. Per expressar-nos millor no es tracta de llegir més, sinó més bé».

Xavier Bru de Sala. Llegir millor. El Periódico. 12|6|2017.


dijous, 13 de juliol de 2017

l'escriptor que us roba les nòvies



«Aprofitant el pas per la Programació contínua de Kosmopolis de Karl Ove Knausgård, una de les veus més rellevants de la literatura contemporània actual, considerat per alguns crítics com el Proust del segle XXI, el van sotmetre al qüestionari del cèlebre autor francès...».

 ------> Karl Ove Knausgård, l’escriptor que ens roba les nòvies, Jordi Nopca. Ara, 27|6|2017.

______________________
PS: He robat el títol de l'apunt a en Jordi Nopca que, al seu torn, l'ha tret d'una cançó de l'Albert Pla. Ho dic per si a algú se li acut alçar-me la bandera del català correcte, «es diu xicotes!», o, en el pitjor dels casos, la bandera la lila, «que són de la vostra propietat, les nòvies? Quanta feina per fer, encara!». Hi ha gent (afartadora) que no es deixa perdre cap oportunitat d'arrufar el nas. Que el martell de Thor caigui sobre els seus caps. Amén.