dimarts, 20 de febrer de 2018

dilluns, 19 de febrer de 2018

nosaltres en la nit


MARÇAL BOROTAU
Nosaltres en la nit
Sonograma
29|3|2017

Afortunadament, la tendresa humana no té caducitat. I és a les nostres mans sostenir-la, preservar-la i compartir-la arreu i al llarg de les nostres vides.
Quan li van diagnosticar un càncer, Kent Haruf (1943-2014) va escriure Nosaltres en la nit, un llibre ple, ple de tendresa. Va ser, inevitablement, la seva darrera novel·la.
Si bé es pot considerar una novel·la d’amor, nosaltres la contemplem com una novel·la rica de sentiments i d’afectes. El llenguatge que utilitza Haruf és senzill, transparent, a vegades lluminós i, per sobre de tot, sense pretensions.
Un bon dia, un capvespre per ser exactes, l’Addie Moore va a saludar el seu veí Louis Waters, un vidu, i amb la naturalitat que la caracteritza –com anirem descobrint al llarg de la novel·la– li diu: «Et volia preguntar si t’agradaria venir de vegades a casa per dormir amb mi. (…) No, sexe no. No és això el que et demano. Em sembla que ja fa temps que vaig deixar de tenir cap desig sexual. Parlo de passar la nit.»
En Louis Waters, home de poques paraules, li respon: «Deixa-m’ho rumiar.» L’endemà, en Louis, després de passar per cal barber, li truca per dir-li: «M’agradaria venir aquesta nit, si et sembla bé.»
A partir d’aquest moment, comença aquesta aventura entre dues bones persones setantines amb un passat més o menys tèrbol, amb més o menys encerts, del qual no són gaire capaços de parlar obertament. I, certament, la intimitat crea noves complicitats, quasi totes transgressores, perquè la societat encara no està preparada per acceptar la llarga vida afectiva de l’ésser humà. De fet, dura fins que et mors. Ho volem remarcar, perquè l’afecte, la joia de viure, la simplicitat (no el simplisme) dels sentiments, i la sinceritat –no parlem de la satisfacció sexual, no, que sí que està present en moltíssimes novel·les– pràcticament han desaparegut de la ficció.
L’Addie i en Louis es fan conscients que l’època de canvis i d’emocions encara no s’ha acabat. I cerquen serenament, en les càlides nits, una felicitat efímera.
Al capdavall, tot és tan senzill com diu en Louis: «Només vull dur una vida simple i parar atenció al que passa cada dia.»
Tot passa a Holt, un petit poble imaginari de Colorado.


diumenge, 18 de febrer de 2018

sopa de lletres



Les Paraules és un conte amagat entre milers de lletres. Per llegir-lo hauràs de trobar les seves paraules. Pots trobar-les en castellà, català, anglès, francès, alemany o italià ja que a cada exemplar hi ha les sis versions. És un joc? És un conte? Sí, les paraules és tot això i molt més!
Cuscusian*s

dissabte, 17 de febrer de 2018

sense la 155



Som Ara Llibres esborra la pàgina 155 de tots els seus llibres
L’article 155 s’eternitza a la nostra vida quotidiana, i nosaltres volem passar pàgina. És per això que totes les novetats editorials dels segells Ara Llibres i Amsterdam que entren a impremta a partir d’avui tindran esborrat el número de la pàgina 155 en senyal de protesta contra l’aplicació d’aquesta mesura del govern espanyol. Aquest fet es repetirà en tots els llibres que la cooperativa publiqui mentre durin les mesures aplicades per aquest article de la Constitució Espanyola que representa un cop d’estat a les institucions i al govern de Catalunya.
La Cultura no pot quedar al marge d’una situació d’anormalitat democràtica com la que estem vivint. Per això, aquest gest que fem des de la cooperativa Som Ara Llibres se suma a moltes altres iniciatives del món cultural per rebutjar la injustícia que és l’article 155 i reclamar l’alliberament dels presos polítics.
La novel·la de Sant Jordi de Màrius Serra i Nou Homenatge a Catalunya de Vicent Partal són els dos primers títols que ja han sortit d’impremta amb el número de pàgina 155 esborrat. 
Clic.

divendres, 16 de febrer de 2018

matar franco




________________
P.S.: Amb la presència de l'autor.


dijous, 15 de febrer de 2018

una biblioteca al parc


TONI COROMINA
Una biblioteca al parc
La Vanguardia
14|2|2018

L’ any 1948, coincidint amb el centenari de la mort del filòsof Jaume Balmes, a Vic es va celebrar un Congrés Internacional d’Apologètica que va culminar amb la visita de Franco a la ciutat. En aquella ocasió, el dictador va estar acompanyat pels principals peixos grossos del règim i personalitats afins: ministres, caps militars, subdelegats, ambaixadors i cònsols, governadors civils, diputats provincials, alcaldes de moltes ciutats de l’Estat, el nunci papal, cardenals, arquebisbes i bisbes.
Aquell any també es va inaugurar el parc Balmes, un espai ciutadà amable i espaiós, ple d’arbres, amb una font, gronxadors, sorrals per a la canalla i uns cavallets de fusta. Poc després s’hi van construir uns urinaris públics i –oh meravella!– una petita biblioteca pública, una barraca de fusta i pedra, sufragada amb aportacions populars. Entre els anys cinquanta i finals dels setanta del segle passat, molts ciutadans (sobretot jubilats) acudien a la biblioteca a buscar un llibre o un diari que devoraven plàcidament asseguts en un banc, sota l’ombra d’un arbre a l’estiu –amb el cant dels ocells de música de fons– o protegits per l’escalfor del sol a l’hivern. Jo hi havia anat moltes vegades amb el meu avi.
El poeta Lluís Solà explica que la genial proposta de col·locar aquella biblioteca al parc no la va fer cap factòtum local franquista, sinó que va ser un miracle obrat per la senyora Ignàsia, la mítica bibliotecària de l’arxiu episcopal, una dona sensible i generosa que es cuidava de renovar regularment els llibres. En aquella barraca cultural, al costat dels diaris i revistes de l’època, hi havia llibres de tota mena, des de les obres més destacades de la literatura universal fins a tractats de filosofia o llibres d’aventures per als infants.
A l’època que a Vic hi havia el costum de deixar les portes de les cases obertes, tothom tornava els llibres que havia agafat prestats. Tanmateix, també és probable que aquell civisme cultural anés lligat a la presència dissuasiva d’en Paquei, un mític guàrdia municipal que segons l’actor teatral Ramon Vila era “un home bondadós, una de les poques persones amb uniforme que no em van fer mai por”.
Coincidint amb la fi del franquisme, l’Ajuntament va clausurar la biblioteca i el miracle es va esvair. Diuen que la lamentable mesura es va prendre perquè alguns usuaris es quedaven els llibres i no els tornaven. Tanmateix, per Lluís Solà, “si els llibres desapareixien, l’administració havia d’haver trobat un sistema per conservar la biblioteca”. En un temps marcat per l’auge de les noves tecnologies que estan desplaçant els llibres de les nostres vides, potser seria convenient que l’Ajuntament de Vic (i de qualsevol altre municipi) reedités el miracle i tornés a posar una biblioteca al parc. Amb un bondadós guàrdia incorporat.

Vegeu també -----> La lliçó del parc. Josep M. Espinàs. Avui, 15|9|1976.


El material que ve a continuació és gentilesa de l'Ignasi Costa Riera, que em fa arribar tot el que troba sobre la biblioteca del parc Balmes. 






dimecres, 14 de febrer de 2018

el baròmetre d'hàbits de lectura


ALBERTO OLMOS
No mientas, no lees porque no te da la gana
El confidencial
24|01|2018

¿Te gusta leer? No. El que decía no era yo y los que preguntaban, comerciales del Círculo de Lectores. Desde los años 90, y hasta un momento indeterminable del siglo XXI, te esperaban a la salida del Metro con sus atriles de cartón y sus marcapáginas, para abordarte con esa pregunta: ¿Te gusta leer? Yo siempre les dije que no, unas veces de palabra, otras moviendo de izquierda a derecha la cabeza y otras moviendo de izquierda a derecha el libro que llevaba en la mano.
Hace tiempo que no me preguntan si me gusta leer, pero a 5.000 personas se lo han preguntado estos días. Gracias a esas 5.000 personas sabemos que en España lee un 65,8% de la población mayor de 14 años. Es decir, no sabemos nada.
Informe
La Federación del Gremio de Editores no hacía esta encuesta desde 2012, y cinco años han bastado para que un 2,8% más de españoles crea que lee. Si no se vuelve a hacer esta encuesta en los próximos 50 años, el 100% de los españoles leerá. ¡Ya que preguntas!
A ojo, el 65,8% de los españoles mayores de 14 años son como 25 millones de personas. 25 millones de personas lee un libro al menos cada trimestre. Esto es fácil de comprobar si sale usted ahora a la calle y se da una vuelta durante cuatro o cinco horas hasta que encuentre a alguien leyendo en un banco. Ahí tiene usted 25 millones de españoles.
Quiere decirse que en España no leen 25 millones de personas ni aunque pongan la tele dentro de los libros. ¡Pregúntenme a mí y les digo cuántos leen! ¿Cuántos leen, cuántos leen, señor Olmos? Ay, les tengo que decir yo todas las verdades.
En España lee un número similar al que compra el libro que más haya vendido nunca. 'Los pilares de la Tierra', 'Los hombres que no amaban a las mujeres', 'Patria'... Pongan, siendo muy generosos, 2 millones de personas. Y en España son lectores el número de personas con que cuentan para ser leídos todos los libros que casi nadie lee y que venden entre 300 y 1500 ejemplares; es decir, en España son lectores entre 6.000 y 10.000 personas. No hagan una encuesta cuando me pueden preguntar a mí, hombre.
Orgullo de Castilla y León
Philip Roth estimó en algún sitio y hace ya algunos años que en Estados Unidos quedaban 75.000 lectores. Díganle al viejo Philip que en Estados Unidos leen 200 millones de personas y le verán romperse la cadera voluntariamente.
La encuesta o informe de la Federación del Gremio de Editores dice también que en España se compran de media 10 libros al año. Yo realmente quiero ponerme en la situación de una persona que va por la calle -o a cuya puerta llama un encuestador- y, después decir que le gusta leer, encaja la siguiente pregunta: ¿cuántos libros compra usted al año? ¿Qué va a saber el pobre hombre cuántos libros compra al año?
Imaginen que la pregunta fuera: ¿cuántos taxis toma usted al año? El que casi nunca coge un taxi dirá que 4, 6 o 10 por simple pudor social. Recuerda que llamó a un taxi para ir a un entierro, que es un poco lo mismo que comprar un libro porque te vas de vacaciones, así que entre entierros y vacaciones uno siempre ha hecho algo que casi nunca hace unas diez veces al año. Lo mismo vale para los tríos.
Siendo de Segovia, me llena de orgullo que Castilla y León sea la comunidad autónoma que menos libros compra en España. Apenas 5 al año. Bravo. Un castellano no miente nunca.
Razones y Bibliotecas
Porque hay mucha mentira en este informe. Por ejemplo, entre las razones para no leer casi la mitad de los que no lo hacen dicen que es por la falta de tiempo. Hombre, si dedicas cinco horas al día a ver series de televisión, Operación Triunfo o el fútbol, no es que no tengas tiempo de leer, es que prefieres ver series, OT y a Messi. Las explicaciones del no lector las completan cosas como “no me interesa”, “no veo bien las letras” y “prefiero hacer otras cosas con mi ocio”. Lo normal sería que el 100% de los que no leen dijeran que no leen porque no les da la gana. No me parece tan preocupante que el 40% de la población no lea un libro nunca como que el 40% de la población crea que tiene que pedirnos perdón por no hacerlo.
Finalmente, como usuario número 1 de las bibliotecas de Madrid he encontrado una gran verdad en este barómetro: sólo el 30% de la población ha entrado en una biblioteca a lo largo del año. Nunca entenderé por qué no hay colas para entrar en las bibliotecas, pues son el único sitio del mundo donde puedes encontrar gratis el mismo producto que sigue a la venta en una tienda. Casi todos los libros que tomo prestados de la biblioteca están como nuevos, incluso después de 25 años allí metidos.
El barómetro del gremio de editores, sin embargo, no acaba de entender lo que es un usuario de biblioteca. Valora la frecuencia (semanal, mensual, trimestral) de tus visitas a ella, dando a entender que ir mucho es propio de grandes lectores. Lo cierto es que, si puedes tomar prestados hasta seis libros de una biblioteca, ¿qué necesitad vas a tener de ir allí todos los días? Es exactamente lo contrario: si vas mucho a la biblioteca, no lees.
Yo voy mucho.

dimarts, 13 de febrer de 2018

fontcuberta, joan fontcuberta



JORDI NOPCA
Mor Joan Fontcuberta i Gel, traductor al català de Zweig, Kafka i Mann
Ara llegim
12|2|2018

L'any 2011, poc després de rebre el premi Ciutat de Barcelona per la traducció de 'La impaciència del cor', de Stefan Zweig (Quaderns Crema), Joan Fontcuberta i Gel explicava que havia tingut una vida feliç perquè s'havia pogut dedicar a les dues activitats que més l'omplien: la traducció de literatura i la docència.
Nascut a Argentona el 1938 i llicenciat en filosofia i lletres, branca de filologia anglogermànica, l'any 1982 Fontcuberta es va doctorar amb la tesi 'Vers una metodologia del català com a segona llengua', dirigida per José Manuel Blecua. Va començar la seva extensa carrera com a traductor a principis de la dècada dels 60 amb traduccions al castellà de l'alemany i l'anglès –ocupant-se d'obres de Thomas Mann i Bertolt Brecht–; poc després va traduir 'La mort de Venècia', de Thomas Mann, al català, publicada a Proa el 1966. 
A partir de llavors, Joan Fontcuberta va compaginar les traduccions de l'alemany i de l'anglès al català i al castellà. La llista de títols, que s'acosta al centenar, inclou una gran quantitat d'autors del segle XX que, contemporàniament o al llarg dels anys, s'han convertit en figures clàssiques. El 1993 va arribar la versió catalana d''El timbal de llauna', de Günter Grass (Edicions 62). El 2000, les imprescindibles 'Narracions' de Franz Kafka (Quaderns Crema). Va ser Fontcuberta el primer traductor de Peter Stamm al català ('Agnes', Quaderns Crema, 2000) i també un dels primers que es va encarar amb un text de la premi Nobel de Literatura Herta Müller ('Tot el que tinc, ho duc al damunt', Bromera, 2010). Entre l'enorme llegat de traduccions de Fontcuberta hi ha també Thomas Bernhard ('El malaguanyat', Proa, 1992), Alexander Lernet-Holenia ('El baró Bagge', Viena, 2016), Arthur Conan Doyle ('El món perdut', La Magrana, 1984) i Graham Greene ('El tercer home', La Magrana, 1987).
El gran traductor de Stefan Zweig
L'autor que va traduir més al llarg dels anys, però, va ser l'austríac Stefan Zweig. Va començar amb 'El món d'ahir' (Quaderns Crema, 2001) –que va ser un fenomen editorial tant en castellà com en català– i des de llavors en traduir, tant al català com al castellà, una quinzena de títols més, entre els quals destaquen 'Els ulls del germà etern' (Quaderns Crema, 2002), 'La curación por el espíritu' (Acantilado, 2006), 'Clarissa' (Quaderns Crema, 2017) i 'Por', que ha arribat a llibreries aquest mes de gener.
Fontcuberta va ser durant anys catedràtic de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. A més de la seva tasca com a traductor i com a docent, el 2008 va publicar a Arola l'assaig 'Tots els colors del camaleó (Un assaig sobre la traducció)', on feia balanç de la seva trajectòria als 70 anys, i va escriure, juntament amb Montserrat Bacardí i Francesc Parcerisas, 'Cent anys de traducció al català (1891-1990)', publicada a Eumo el 1998.




dilluns, 12 de febrer de 2018

arxiu 113


Anónimos, d'Alicia Martín.

"Reinterpretada IV" en el Museo Lázaro Galdiano
Exposición de Alicia Martín "Archivo 113"
La cuarta edición de Reinterpretada lleva por título Archivo 113, en referencia al expediente asignado por la Comisaría General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), abierto en 1939, a los bienes que formaban la Colección artística de José Lázaro Galdiano, y constituye el contexto elegido por Alicia Martín para esta nueva edición que recorre varias salas del museo. La muestra cuenta con la colaboración de la Subdirección General de Promoción de las Bellas Artes del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
Alicia Martín (Madrid, 1964) presentará cerca de una treintena de obras que reinterpretan algunas de las obras relacionadas en aquel expediente, como la enigmática obra El Salvador adolescente (1490[ca.]-1495[ca.]) atribuido a Giovanni Antonio Boltraffio. Además el público y diversas instituciones públicas han participado en el proceso de creación donando sus libros para la construcción de dos esculturas, que ocuparán el Salón de baile y el jardín del museo...
Museo Lázaro Galdiano


Alicia Martín amb dues de les seves obres. Foto: Andrea Comas.


Vegeu també:
·  Alicia Martín. De casa al club. 10|1|2014.

diumenge, 11 de febrer de 2018

el clàssic redescobert



Tom Gauld. En la cocina con Kafka. Traducció de Carlos Mayor Ortega. Salamandra Graphic, 2018.
[Font: Damià Gallardo‏ @DamiaGallardo]

dissabte, 10 de febrer de 2018

comprensió lectora


SERGI PÀMIES
Comprensió lectora
La Vanguardia
9|2|2018

Conversa amb dos professors d’institut (d’història i de literatura) que sumen vint-i-quatre anys d’experiència a les aules. Estan d’acord que els alumnes cada vegada tenen menys comprensió lectora i que estan perdent la capacitat de detectar la ironia, les referències i les intencions del que llegeixen. Coneixent els límits de qualsevol generalització, especulen que l’amenaça és la immediatesa, que, a través de les diferents plataformes de comunicació pública o privada, obliga els alumnes a viure en una competició implícita que estableix que qui reacciona més ràpid és més popular o tecnològicament avançat i que afecta la construcció del criteri. “S’acostumen a llegir en diagonal o a fixar-se només en algunes línies per treure conclusions que sovint estan a les antípodes de la intenció d’un text”, diagnostiquen.
L’hàbit de llegir els arriba sobretot a través de pantalla, de manera que els costa adaptarse a la cadència de comprensió d’un llibre. I és aquí on els professors han detectat que les primeres víctimes d’aquesta promiscuïtat de registres són la ironia i les referències, que requereixen una predisposició de degustació que ni la tecnologia ni els protocols obsessivament multitask de l’època estimulen. Amb un melancòlic sentiment de frustració, els professors expliquen que han intentat seduir els alumnes amb discursos històrics (des de caps de tribus índies a Churchill o Martin Luther King) o articles de premsa esportiva i que els amoïna constatar que sovint els matisos desapareixen a mans d’una lectura més emocional que racional: “Estan més atents a decidir com abans millor si els agrada o no els agrada i a manifestar el seu entusiasme o la seva indignació que a entendre el text”.
Els que escrivim als diaris o participem als mitjans de comunicació sabem que el que es publica i es diu i el com és percebut està sotmès a tota mena de casuístiques interpretatives. De vegades són prejudicis (ara en diuen apriorismes) però sovint és simplement que per pressa, mandra, ignorància, vanitat, necessitat de reafirmar-se a través del menyspreu, s’instaura una prioritat d’interactuar que no solament s’ha convertit en part de la indústria de l’espectacle comunicatiu sinó que té seqüeles en la formació i el coneixement. Entrevistes, articles, reflexions, fotografies, tot s’exhibeix de manera que sigui més fàcil jutjar-ho sense haver-ho entès que valorar-ho amb arguments útils. Un admirat crític literari deia que les crítiques havien de ser útils per a l’autor, el lector del llibre o el lector de la crítica. Ara sembla que no cal que la lectura sigui útil i que es vulgui afalagar la pulsió d’emoticona d’un prototip de lector/ espectador a qui, en nom de la participació, s’indueix a fer que sobretot ni llegeixi, ni escolti ni entengui el que li estan dient però que, això sí, opini amb la màxima visceralitat i velocitat.