dijous, 29 de setembre de 2016

la febrada dels clubs


Sebastià Roig
La febrada dels clubs
Diari de Girona
28|9|2016

La lectura és un acte individual. Tot i que forma part de l'esfera íntima, ens activa, al mateix temps, un desig totpoderós d'encomanar-la. Quan una història o un conte ens diverteix, ens emociona o ens obliga a fer-nos preguntes, sentim l'impuls de compartir-los de seguida amb amics, coneguts i saludats.
En aquest punt, els lectors no som gaire diferents dels aficionats al futbol, la cuina, el cinema o l'aeromodelisme. I si ens poses a prop un espai on puguem coincidir amb més enderiats per la lletra impresa, ens hi llancem de caps.
Aquesta fórmula, ben senzilla, explica l'èxit creixent dels Clubs de Lectura arreu de les biblioteques públiques del país. Cada any es multipliquen. Ara mateix, a Figueres, la Biblioteca Fages n'ofereix onze. Estan pensats per a mainada, joves i adults, i ofereixen tastets mensuals de narrativa, poesia, teatre i literatura experimental. Conformen una bacanal deliciosa, com va dir l'editora Maria Bohigas.
Cada club compta amb una vintena llarga de participants; malgrat això, força gent s'ha quedat a fora. Els culpables d'aquesta febrada, sens dubte, són els mantenidors de cada grup. Uns professionals afables i engrescadors que converteixen cada sessió en una celebració festiva, on tothom pot dir la seva i se'n torna a casa amb més ganes de llegir. Els clubs de lectura són un invent magnífic. A part de servir d'antídot contra la pèrdua de prestigi dels llibres, consoliden les biblioteques com espais de trobada cordial, oberts a tothom i capaços de satisfer ciutadans d'edats i procedències diverses. No està gens malament, oi?

A propòsit de Lila, dimarts passat a la Triadú.


dimecres, 28 de setembre de 2016

a la presó




Montse Pérez i Rigol, bibliotecària del Centre Penitenciari Brians I.
Terrícoles. Btv. 23|9|2016.

dimarts, 27 de setembre de 2016

ep!


Avui a les vuit del vespre ens trobem per comentar Lila, de Marilynne Robinson.
Es prega que vingueu llegits i llegides de casa i que mireu de ser puntualets i puntualetes. Grrr.
Fins després, doncs. Gràcies.

de capçalera


¿Cuáles son sus autores de cabecera?
Emerson es el más importante para mí junto a Emily Dickinson, Melville y Faulkner. De Emerson destacaría su estética de la percepción, una cualidad que también posee Whitman: siempre me conmueve.

Marilynne Robinson: «Durante años he practicado eso de no ser famosa». Sergi Doria. Abc. 22|1|2016.

 *  *  *

Més entrevistes:
Marilynne Robinson: “Cal parlar amb la gent i veure com brillen les coses”. Jordi Nopca. Ara. 21|11|2015.
Marilynne Robinson: "Soy un bicho raro y me lo puedo permitir". Elena Hevia. ElPeriódico. 22|11|2015.
Marilynne Robinson: “Nunca condeno a un personaje por no comprender”. Casey Walker. El País. 20|5|2015.
ENTREVISTA. MARILYNNE ROBINSON. Vull transmetre la sensació que la vida és admirable”. Valèria Gaillard. El PuntAvui. 6|12|2015. 
Marilynne Robinson: “Menyspreo profundament el cinisme”. Anna Pazos. Elsdedalt. 10|12|2015.
Marilynne Robinson, The Art of Fiction No. 198. Paris Review.


_________________
P.S.: La guia de lectura sobre Lila (dalt a la dreta) n'inclou una altra: Robinson: la mirada profunda y compasiva. Eva Muñoz. La Vanguardia. 30|5|2015.


dilluns, 26 de setembre de 2016

and here’s to you, mrs. robinson... ♫


Si bien Joyce Carol Oates y Anne Tyler son algo mayores que ella, las tres comparten de un modo u otro una generación de narradoras excepcionales. Pero Oates lleva casi sesenta novelas escritas (su productividad acabará denominándose síndrome Oates), y Tyler, una veintena. Robinson, en cambio, se toma su tiempo, pues publicó el año pasado apenas su cuarta novela, Lila, que es la que ahora nos ocupa y que sucede a Vida hogareña (1980), Gilead (2004) y En casa (2008). De vocación muy tardía —publica su primera novela a los 37 años—, espera casi un cuarto de siglo para regresar a las librerías con una novela, Gilead, con la que ya gana el Premio Pulitzer. Cuatro libros y su voz ya parece indispensable.
Una breve trayectoria a pesar de la cual enseña escritura creativa en el célebre Iowa Writer’s Workshop, en el que impartieron clase John Cheever o Philip Roth. Su autoridad sobre jóvenes talentos es ya innegable, como lo es su capacidad para generar poderosos discursos teóricos. Lean, si no, su volumen The Death of Adam: Essays on Modern Thought (1998). Profesa la fe protestante y ejerce de militante congregacionista, entendiendo la escritura como una forma de enseñanza y a un tiempo como un modo de alcanzar a sentir cierta redención. Algún lector suyo tal vez haya llegado a pensar en alguna ocasión que muchas de sus páginas, en Gilead tanto como en esta Lila, hacen las veces de deprecación, de jaculatoria. En sus textos anidan citas del Génesis, de Ezequiel, del Libro de Job o de Filipenses, porque la Biblia recorre su literatura como impregnó la de Faulkner, menos contenida, más brutal, igual de trascendente en un mundo cada día más banal.
Nada en Marilynne Robinson resulta convencional. Su talento es insólito como su narrativa es visceral a pesar de que si hay alguien que domina la retórica del relato, esa es Robinson, que ensaya siempre con éxito las interrogaciones retóricas, la sintaxis del versículo, el estilo indirecto libre, la écfrasis, el diálogo, pese a no ser uno de sus fuertes, o ciertas epifanías domésticas, entre cómodas con floreros y mecedoras, porches y la naturaleza que Dios creó alumbrando la pesadumbre de la vida cotidiana. Lila sucede en el pueblo de Gilead, Iowa, como Gilead y En casa, las novelas que configuran una suerte de trilogía de un lugar polvoriento pero de algún modo prodigioso. Comienza como el drama de orfandad y penuria picaresca de la pequeña Lila —con escenas cercanas en atmósfera a las que se leen en las obras más celebradas de Steinbeck acerca de obreros nómadas y míseros durante la Gran Depresión— y va progresivamente iluminándose hasta convertir sus últimos capítulos en una callada apoteosis de amor y de sosiego interpretada en la escena de la vida por Lila, adulta y redimida, el piadoso reverendo John Ames (“la Biblia era más verdad que la vida para él”), que regresa de novelas anteriores de Robinson y que se recupera con Lila de las décadas de viudedad y soledad emocional a las que el Señor le condenó, y sin asomo de duda la fe, que inunda la obra entera de Robinson, para la que parece que Simon y Garfunkel compusieron, con lejana complicidad, esta célebre canción: “And here’s to you, Mrs. Robinson. Jesus loves you more than you will know (wo, wo, wo). God bless you please, Mrs. Robinson. Heaven holds a place for those who pray. (Hey, hey, hey…, hey, hey, hey)…”.
Lila es un cántico espiritual del Midwest en el que crecen los geranios y las violetas, en el que mil ataduras emocionales constriñen la trama, y en el que no tiene cabida la laicidad.

Javier Aparicio Maydeu. Cántico espiritual en el Midwest. El País. 14|5|2016.



diumenge, 25 de setembre de 2016

pif-paf


Víctor Sunyol
Biblio...què? (2)
El 9Nou
23|9|2016 
No diré noms ni concretaré. Fa pocs dies fullejava l'edició de la correspondència d'un dels més grans poetes i intel·lectuals catalans amb un seu amic. Les darreres cartes del poeta estaven datades a un poble de la comarca d'Osona.
Recordava que havia comprat el llibre de segona mà i vaig veure que aquell exemplar havia pertangut precisament a la biblioteca pública d'aquell poble, que l'havia descatalogat i venut (o regalat) per considerar que no els era prou interessant.
Fa anys vaig comprar Dotze mestres, de M. Serrahima ("un assaig imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània", diu la crítica). Era un exemplar també descatalogat d'una biblioteca de la comarca. Setmanes més tard s'anunciava amb gran rebombori i alegria que sortia una reedició d'aquest llibre imprescindible i introbable des de feia anys.
Que les biblioteques descataloguin llibres i se'ls treguin de sobre és, malauradament, un fet comú. Falta espai i s'ha optat per aquesta dràstica i irreversible pràctica (molt més que discutible, dit sia de passada). Ara bé, amb quins criteris?
Per a molts, alguns dels criteris amb què actuen les nostres biblioteques són ben dubtosos, i els seus objectius reals no ens són gens clars.
I aquest només n'és un exemple.


dissabte, 24 de setembre de 2016

shakespeare a l'aparador



Les biblioteques del Vallès Oriental s'han unit enguany per commemorar de forma conjunta el 400 aniversari de la mort del dramaturg anglès William Shakespeare, amb la realització d'un aparador cultural al voltant d'aquesta efemèride.
A partir d'avui ja es podran veure els diferents aparadors a 18 biblioteques municipals del Vallès Oriental: l'Ametlla, Bigues i Riells, Canovelles, Granollers (Can Pedrals i Roca Umbert), La Llagosta, Lliçà d'Amunt, Martorelles, Montmeló, Montornès, Parets, La Roca, St. Antoni de Vilamajor, St. Celoni, St. Feliu de Codines, St. Fost de Campsentelles, Sta. Eulàlia de Ronçana i Vilanova.
L'acció expositiva "Shakespeare, 400 anys després"  fa una interpretació de les emocions i els sentiments dels personatges shakespearians que l'autor porta a l'extrem.  L'amor, l'odi, la gelosia i la passió es simbolitzen a través del vermell que envaeix els aparadors. A partir d'aquest fil conductor i d'una plàstica recorrent cada biblioteca ha elaborat la creació adaptada al seu espai.

Biblioteca virtual. Les biblioteques del Vallès Oriental commemoren els 400 anys de la mort de Shakespeare




divendres, 23 de setembre de 2016

homenatge a lluís solà


Fotografia de Maria Àngels Jordà.
La ILC organitza aquest homenatge al poeta, assagista i dramaturg Lluís Solà (Vic, 1940) per celebrar la seva trajectòria literària i d'implicació amb les lletres catalanes, i amb motiu de la publicació de la poesia completa.  
El crític literari D. Sam Abrams farà una glossa del poeta i, a continuació, diferents personalitats, escriptors i poetes participaran en l'acte, entre els quals, l'editor Josep Cots, i els poetes Vicent Alonso, Jordi Pàmies, Carles Camps, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Núria Martínez-Vernis, Maria Antònia Massanet,  Montse Caralt, Rosa Ardid i Rosa Cadafalch. La lectura de poemes serà intercalada amb projeccions de vídeo, l'audició del poema El Cant del lloc, de Lluís Solà amb música del compositor Josep Baucells. 
L'alcaldessa de Vic, Anna Erra, i la regidora de Cultura, Susagna Roura acompanyaran Laura Borràs, directora de la ILC, per presidir la vetllada. 

Arts Santa Mònica
26.09.2016 / 19h
Sala d'actes

dijous, 22 de setembre de 2016

la biblia, una llibreta i un llapis


Quan la Lila llegia un cartell a la Mellie, «Botiga», la Mellie deia: «Aviam, qualsevol ho veu, que això és una botiga. ¿Què vols que diguin les paraules? ¿Presó del comtat? No fa pinta de ser res més que una botiga, ¿oi?». Si la Lila llegia «Confeccions» o «Merceria», llavors la Mellie deia: «Bah, t'ho estàs inventant. Això que dius no vol dir res».
Però la Lila sabia llegir, i la Doll n'estava molt contenta...Tant se valia el que pensés la gent. Deia que segur que li faria servei. Potser algun dia sí que n'hi faria. Però en general la Mellie tenia raó: llegir li deia coses que igualment ja sabia. No Tenim Feina Per A Ningú. Va fer-li servei per saber els noms dels pobles que estaven massa empobrits i massa oblidats per necessitar cap nom, i per això havies de llegir el cartell per saber com es deien. Però, amb tot, un dia que comprava una llauna de mongetes i un cabdell de cordill a la botiga, també s'hi va comprar una llibreta i un llapis. Només és que tenia curiositat per saber el que encara no havia oblidat. Havia doblegat el cantell d'aquella pàgina i en va copiar les paraules: «El dia que vas venir al món, no et tallaren la badiella, no et rentaren amb aigua per netejar-te, no et friccionaren amb sal, no et faixaren amb bolquers. Ningú no s'apiadà de tu, fent-te una sola d'aquestes coses per compassió. Fores llançada en ple camp, de fàstic que feies, el dia que vingueres al món. Jo passava vora teu i vaig veure com espernetegaves en la teva sang. I et vaig dir: "Viu". I et vaig veure en la teva sang i et vaig dir: "Viu"». La primera vegada que sento això de salar una criatura, va pensar. Va anar escrivint les lletres a poc a poc i amb molt de compte; li costava fer la lletra tan ben feta com la feia de petita, però es va proposar escriure una miqueta cada dia. «Tot és qüestió de pràctica», deia la mestra, quan els seus deures eren tan barroers, comparats amb els dels altres, que la Lila se n'avergonyia fins al punt que quasi li saltaven les llàgrimes. «Només cal que practiquis una mica més.»
Llavors va començar a esperar els matins amb candeletes. Així que era prou clar, s'asseia al llindar de la porta amb la llibreta als genolls i escrivia. Copiava paraules, perquè no estava segura com s'escrivien, i així era la manera d'aprendre'n. Però ¿qui ho sabria, si no les escrivia bé? No la visitava ningú. Tot i això, li feia vergonya de pensar que ella mateixa ho trobaria d'una ignorància supina si no fos que era massa ignorant per ni tan sols adonar-se'n. I, doncs, escrivia: «Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà». Caòtica i desolada. Les tenebres cobrien l'oceà. Li agradaria fer algunes preguntes sobre allò al pastor. Ho va tornar a escriure tot, deu vegades...

Marilynne Robinson. Lila. Traducció d'Esther Tallada. Edicions de 1984, 2015. P. 51-52.

_____________
P.S: Ez 16, 4-6 i Gn 1 1-2.


dimecres, 21 de setembre de 2016

llegir per follar més (sic)


Lee para follar
Javier Gómez Santander
El Mundo. 11|9|2016

A leer, de tanto untarle con el debe, le han dejado romo el atractivo. Los apologistas de la lectura, repartidos por colegios, familias y ministerios, llevan décadas bombardeando a niños inocentes con monsergas aprendidas de memoria. Que si leer es muy necesario. Que si no se puede ir por la vida sin coger un libro. Que si sin novelas no se rellena la cabeza. Que si, oh, terrores, si quieres saber del amor, tendrás que leer poesía. En definitiva, a los chavales se les intenta hacer creer que o lees o te conviertes en un reducido mental por vocación que no será capaz de gestionar el flujo de sus propios residuos metabólicos.
Evidentemente, un ser humano medio tarda poco tiempo en comprobar que esto es mentira. Les basta con levantar la vista del libro una vez para ver que se puede ir por la vida sin leer y conducir un BMW. O poner un canal de esos de videoclips en los que las letras son tan tontas que, aunque pretendan exponer sentimientos similiamorosos, sólo alcanzan a decir: «No he leído en mi vida y mira dónde estoy. Lo único que importa en este mundo es peinarse».
En el mejor de los casos, el chaval no será tonto. Sospechará que no todo en la vida es videoclip y BMW de dudosa procedencia, así que es probable que se ponga a leer. Pero leerá por miedo a devenir en ignorante; por huir de una vida con subwoofer y Seat León, por huir de años llenos de sanjacobos y televisión siempre puesta, de mesa portátil en el sofá, de novias que mascan chicle o de ir por ahí en moto con el casco puesto en el codo. Leerá, pero leerá por huir, leerá por un debe, leerá porque es muy necesario para ser culto. Y eso es, inevitablemente, el preámbulo de un fracaso.
Si se quiere meter en la lectura (y no sé si esto es en sí mismo bueno) a la juventud hay que decirle la verdad: si lees vas a follar más. Leer te convertirá en un seductor para toda la vida, no hasta que te aguanten los pectorales o las tetas en su sitio. Leyendo se hace uno más rápido, más imprevisible y más ágil. Leyendo se aprende a encandilar. Leyendo se le recuerda al cerebro cuál es su ritmo, se le apacigua, se le echa de comer. Y eso te devuelve al mundo con una sonrisa cabrona, una mirada que ve más allá y unas palabras como navajas que hacen que a tu paso se vayan abriendo bocas. Esto, y no lo de ser más culto, es lo que pasa con la lectura. Alguien tenía que decíroslo.



dimarts, 20 de setembre de 2016

a islàndia


Llibreria de la cadena Penninn Eymundsson a l'aeroport de Keflavík,
a 50 km. de Reikiavik, Islàndia.


[Font: Biblioteca Marta Mata de l'escola Orlandai

Vegeu també:
Ekaterina Panikanova
Loui Jover
Nicole Brauch 

dilluns, 19 de setembre de 2016

el secret de marilynne robinson


El secret de Marilynne Robinson
Albert Forns
Veus CCCB. El blog del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
10|11|2015

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»
Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».
De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»
L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».
La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»
Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».
L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»
També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».
Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».



diumenge, 18 de setembre de 2016

vida acadèmica


Ni un sol cop en els meus tres anys a Cambridge —repeteixo: ni un sol cop— no vaig anar a la biblioteca de la universitat, ni tan sols no em vaig molestar de saber on era (ara sé on té la nova seu), ni per esbrinar si n'hi havia una al Trinity on es poguessin manllevar llibres per llegir-los allà on m'allotjava. Em saltava les classes. Me n'anava d'amagat a Londres o a qualsevol altre lloc. Tenia uns quants afers amorosos simultàniament. Tenia entrevistes espantoses amb Mr. Harrison [nota de la copista: el seu director d'estudis]. Vaig traduir una vintena de poemes de Rupert Brooke, Alícia al País de les Meravelles i Colas Breugnon de Romain Rolland, al rus. Acadèmicament, era com si hagués anat a l'Institut M.M. de Tirana.

Vladimir Nabokov. Parla, memòria. Traducció d'Oriol Carbonell. Edicions 62, 2000. P. 251.

dissabte, 17 de setembre de 2016

esmolar l'eina



Literary Pencil Set. The School of Life. £12.00.

divendres, 16 de setembre de 2016

el bar de les grans esperances


Explorando sin miedo los rincones más remotos del sótano, descubrí su mayor atracción, su tesoro secreto. Metidas en cajas, amontonadas sobre mesas, desbordando de maletas y baúles, había centenares de novelas y biografías, libros de texto y de arte, memorias y manuales de instrucciones, todos abandonados por las sucesivas generaciones y las ramas cortadas de la familia. Recuerdo que al verlos ahogué un grito.
[...] Muchos de los libros del sótano eran demasiado avanzados para mi nivel, pero a mí no me importaba. Me conformaba reverenciándolos antes de poder leerlos. Apilada dentro de una caja de cartón estaba la magnífica colección, encuadernada en piel, de las obras completas de Dickens, y como el bar que yo tanto respetaba se llamaba así, aquéllos eran los libros que yo más valoraba, y ansiaba saber qué decían. Estudiaba impaciente las ilustraciones, sobre todo una de David Copperfield —que tenía mi edad— en un bar. En el pie se leía: «Mi primera consumición en el pub».
-¿De qué va éste? -le pregunté al abuelo, alcanzándole Grandes esperanzas.
-De un niño que tiene grandes es...es... esperanzas -respondió él.
-¿Qués son «esperanzas»?
-Son una mal... mal... maldición.
Desconcertado, me metí una cuchara de gachas de avena en la boca.
-Por ejemplo yo -añadió-, cuando me ca... ca... casé con tu abuela, tenía grandes es... es... esperanzas.
-Qué bonito hablarle así a tu nieto -dijo la abuela.
El abuelo soltó una carcajada llena de amargura.
-Nunca te cases por el sexo -me dijo.
Seguí comiendo las gachas, arrepentido de haber preguntado nada.
Dos de los libros del sótano se convirtieron en mis compañeros constantes. El primero, El libro de la selva, de Rudyard Kipling, por el que conocí a Mowgli, que se convirtió en primo mío, tanto como McGraw. Me pasaba horas con él y con sus padres adoptivos, Baloo, el oso bondadoso, y Bagheera, la pantera sabia, que querían que Mowgli llegara a ser abogado. O al menos así lo leía yo: siempre le insistían a Mowgli para que aprendiera la Ley de la Selva. El segundo libro era un ejemplar desvencijado de los años treinta titulado Biografías relámpago. Sus páginas amarillentas estaban llenas de brevísimos relatos, y de retratos a plumilla de grandes hombres de la historia. A mí me encantaba su uso generoso de los signos de exclamación: «Rembrandt: ¡El pintor que jugaba con las sombras!», «Thomas Carlyle: ¡El hombre que dignificó el trabajo!», «Lord Byron: ¡El playboy de Europa!». Y me encantaba su fórmula, que me resultaba tranquilizadora: todas las vidas empezaban con penalidades y llevaban, inexorablemente, hasta la gloria. Durante horas yo miraba de tú a tú a César, Maquiavelo, Aníbal y Napoleón, a Longfellow y a Voltaire, y me aprendía de memoria la página dedicada a Dickens, santo patrón de los niños abandonados. El retrato de él que aparecía en el libro era la misma silueta que Steve había colgado sobre el bar...

J.R. Moehringer. El bar de las grandes esperanzas. Traducció de Juanjo Estrella. Duomo, 2015. P. 81-83.