diumenge, 23 d’abril de 2017

sant jordi a la romanesa


Avui se celebra a Budapest, amb motiu del dia mundial del llibre i per cinquè any consecutiu, la Noaptea cărților deschise (Nit de llibres oberts, segons el traductor de Google), organitzada per l'editorial Litera.
La fotografia correspon a l'acte dut a terme l'any 2014. L'editorial va encatifar la plaça de la Universitat de Budapest amb deu mil llibres dels seus fons i força flors (clavells vermells, bàsicament). Una mica a la catalana, vaja. No es va haver de lamentar cap sacrifici animal. Ho dic pel drac, és clar.

dissabte, 22 d’abril de 2017

elogi de la lectura


«S’acosta Sant Jordi. Com cada any, l’esdeveniment europeu més multitudinari, popular i festiu amb el llibre com a protagonista absolut. Llibreries i editorials ompliran els carrers i places del país i, per un dia, la ciutadania es definirà per la seva condició lectora, comprant llibres i regalant-los.
La lectura de llibres és un acte estrany, peculiar i, en cert sentit, inquietant. No és un acte natural, sinó cultural. Potser, l’acte cultural per excel·lència. I la resposta a la pregunta per què llegim? té, segurament, tantes respostes com lectors. No em refereixo a la lectura eventual, accidental o esporàdica, aquella que no es consolida en un hàbit: qui ho fa així, potser encara no ha descobert l’autèntica revelació que provoca sempre la lectura d’un llibre imprescindible, i no tots ho són, per fortuna. Per això costa d’entendre els que diuen, com excusant-se, que no llegeixen perquè no tenen temps. En realitat, el que es vol dir, amb això, és que la lectura, tal com l’han conegut i per allò que significa en les seves vides, no és, encara, i potser no ho arribi a ser mai, un acte necessari. Em refereixo, més aviat, a la lectura que és capaç d’oferir allò que, per nosaltres mateixos, mai no arribaríem a conèixer o a descobrir. Quan això ha passat un cop, i només cal que passi un cop, ja és difícil que la lectura no sigui un hàbit: la persistència en un costum que busca trobar, en cada lectura, allò que, potser, un cop, s’ha produït: la revelació d’un món.
La lectura, en realitat, ens posa al davant de la vida dels altres, al davant d'una intimitat que, si no fos pel text, ens seria completament inaccessible. Pensem, per exemple, en aquest passatge d'En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad, "potser el més intens dels relats que la imaginació humana ha llaurat", com va escriure el poeta Jorge Luis Borges. Es tracta del moment en què el narrador parla de Kurtz, a qui ha buscat durant tota la novel·la i al qual, finalment, troba, pocs moments abans de morir: "En aquell moment, era viu davant meu, viu com sempre havia estat, una ombra insaciable d'esplèndides aparences, d'espantoses realitats; una ombra més fosca que l'ombra de la nit, i noblement embolcallada amb el mantell d'una sensacional eloqüència". "Des que jo em vaig observar a mi mateix, vaig entendre millor el significat de la seva mirada fixa que no podia veure la flama de l'espelma però que era prou ampla per a abastar tot l'univers, prou penetrant per a introduir-se en tots els cors que bateguen en la foscor". "És la seva situació extrema el que em sembla haver viscut. És veritat, ell havia fet l'últim pas, havia travessat el límit, mentre que a mi se m'havia permès retirar el peu vacil·lant. I potser tota la diferència rau en això, potser tota la saviesa i tota la veritat i tota la sinceritat estan comprimides en aquest inapreciable moment del temps en el qual travessem el llindar de l'invisible". Travessar el llindar de l'invisible: justament a això, que ens porta als mons interiors dels altres, és al que ens acosta la lectura dels textos literaris necessaris.
Com va escriure el filòsof Emilio Lledó, "conèixer allò que uns altres van pensar significa, en primer lloc, sortir de la suposada solitud de la consciència, trencar la monotonia de la parla d'un mateix amb si mateix, i parlar amb uns altres. Però aquests altres no existeixen sinó en forma de llenguatge escrit". I encara: "L'escriptura representa la possibilitat d'escoltar una altra veu que ja no sigui la pròpia o la de l'altre que, des del mateix present, ens parla. L'escriptura és, doncs, la presència d'un altre passat que no és el propi, un passat que no només pot tenir la mateixa dimensió que el nostre, sinó que, com a història, arriba infinitament més lluny". Quan llegim, d'alguna manera, tornem a convertir en veu, és a dir, en vida actualitzada, l'escriptura. Per això, sense la presència del lector, el text escrit mai no seria capaç de sortir del seu silenci. Pocs han reconegut amb tanta lucidesa com Borges la naturalesa creativa de tota lectura: "Que uns altres es vantin dels llibres que han pogut escriure; jo em vanto d'aquells que he pogut llegir [...]. No sé si sóc un bon escriptor; crec ser un excel·lent lector o, en qualsevol cas, un sensible i agraït lector". No hi ha metàfora més poderosa del caràcter creatiu de l'acte de lectura que el seu breu relat Pierre Menard, autor del Quixot: Borges ens ensenya que qualsevol que llegeix de veritat, a fons, un llibre, en cert sentit és com si l'escrivís.
D’aquí, segurament, la dificultat de la lectura en els textos que reclamen un esforç per part de qui els llegeix. Són aquells textos que no busquen la complaença ni la comoditat, sinó que les trastornen. Aquells, justament, que no basen l’immens plaer que pot proporcionar la seva lectura en el mer entreteniment, sinó sobretot en el coneixement d’alguna cosa que ens desborda, oferint-nos allò al que, per nosaltres mateixos, mai no hi podríem accedir.
L’endemà de Sant Jordi molts mitjans de comunicació s’entretindran amb la banal i inútil llista dels llibres més venuts, que, com és sabut, indica només un percentatge mínim i insignificant dels llibres que lectors i lectores hauran triat en la festa catalana del llibre. És una dada irrellevant. El que de veritat compta, al meu entendre, és aquest procés, curiós, enigmàtic i sempre insondable, que porta a unes mans, després de remenar molts exemplars, a triar-ne un, o alguns, per què, en la intimitat pròpia de l’acte de lectura, pugui respondre al desig o a l’esperança que ha portat a comprar-lo o a regalar-lo.
Quan tenia només vint anys, un jove jueu, nascut a Praga i que aleshores ja estava a la universitat estudiant, primer, Química i, després, Dret, va escriure en una carta: "Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim? Per a què ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i fins i tot podríem, si calgués, escriure nosaltres mateixos els llibres que ens fessin feliços. Però el que hem de témer són aquests llibres que es precipiten a sobre de nosaltres [...] i que ens pertorben profundament, com la mort d'algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos [...]. Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins". Aquest jovenet es deia Franz Kafka i, ben aviat, esdevindria un dels tres o quatre escriptors imprescindibles del segle XX, autor d'alguns d'aquells llibres després de la publicació dels quals ja mai més res no tornaria a ser igual.
I això és el que, en realitat, voldríem que sempre ens proporcionessin els llibres que llegim. Que, en cert sentit, reconeguéssim, després de llegir-los, que ja no som els mateixos que abans d’haver-los llegit. Si no, per a què llegim? Només per passar el temps? Potser un dels descobriments cabdals de la lectura, quan ho és de debò, és que, amb els llibres, passar el temps és, en el fons, una forma de perdre’l». 

Xavier Antich. Elogi de la lectura. El Nacional. 19|4|2017.


divendres, 21 d’abril de 2017

la biblioteca del traductor: marta pera cucurell


Vaig néixer a Mataró, em vaig llicenciar en filologia anglogermànica i em dedico professionalment a la traducció literària i audiovisual des de 1984. He traduït pel·lícules, documentals i sèries per a la televisió i el cinema, i més d’una cinquantena d’obres de narrativa.
L’interès pel llenguatge i les llengües, la curiositat per entendre’n els mecanismes, les semblances i les diferències, per descobrir altres maneres de dir el món i l’art d’escriure-les em van portar a aquest ofici. Com més m’agrada un text, més fort és l’impuls de fer-me’l meu, de portar-lo cap a la meva llengua, de fer-lo nostre.
Porto textos d’una riba a l’altra, i oh, durant la travessia s’han transformat. Vénen a dir el mateix, però amb una altra música. I la gràcia és desembarcar-los de manera que els qui escoltaran la nova música experimentin les mateixes sensacions —emotives, estètiques— que els oients de l’altra vora.
De l’altra riba arriben nous aires, últimes tendències i també tresors de l’antiguitat. He transportat textos, entre altres autors, de Vladimir Nabokov, Henry James, William Faulkner, Virginia Woolf, Joseph Conrad, Edgar A. Poe, P. B. Shelley, W. Shakespeare, Katherine Mansfield, Chuck Palahniuk, John Le Carré, Bret Easton Ellis, Harold Pinter, Doris Lessing, Martin Amis, Ohran Pamuk, Margaret Atwood, John Irving, Robert Musil, Peter Handke, Charles Simic.
Tradueixo perquè m’agrada escriure. I llegir.
Marta Pera Cucurell. Visat. La revista digital de literatura i traducció del PEN català. Núm. 18 (octubre 2014).
*  *  *  *


...i la novel·la d'aquest mes, entre moltes d'altres.

_____________
P.S.: Tot ve d'un article d'en Jordi Puntí, a propòsit de la nova traducció al català de Sota el volcà, de Malcolm Lowry, a càrrec d'en Xavier Pàmies. Deia:
«Ja sé que és una feinada, però seria bonic que per un dia les llibreries ordenessin els seus títols pel nom del traductor. Ens adonaríem, així, de la tasca ingent que fan un munt de traductors des de fa anys, tant en català com en castellà. Amb tots els seus llibres afilerats en un nou ordre, potser s’entendria millor que el traductor té una veu pròpia, que ressona en sordina en tot el que fa. Salvant les distàncies, podríem comparar els seus exercicis de ventríloc amb els dobladors de televisió. Un mateix actor de doblatge interpreta les veus de Tom Hanks, Kenneth Branagh o Tom Cruise, en diferents pel·lícules, i no ens en adonem perquè cadascun té un estil propi».
Em va semblar tan bona idea que aquí em teniu, ordenant la biblioteca pels traductors. 
En episodis anteriors: Anna Casassas i Jordi Martín Lloret

dijous, 20 d’abril de 2017

90 minuts de glòria



El dissabte 22 d’abril, a les 11:00 h., la Biblioteca El Clot – Josep Benet i el Centre Cultural La Farinera del Clot organitzen el 1r concurs internacional de literatura ràpida de la Plaça de les Glòries “90 minuts de glòria”
Les persones participants disposaran de 90 minuts per escriure, in situ, un text inèdit que inclogui les 3 paraules que l’organització revelarà al mateix moment de començar l’escriptura.
Passats els 90 minuts, s’entregaran els treballs a l’organització.
Primer premi: 300 euros.
Finalista: 150 euros.´

dimecres, 19 d’abril de 2017

bertrande de rols


Lewis adopta decididamente el punto de vista de Bertrande, de quien va trazando un retrato «en progreso» lleno de matices, desde que, antes de la partida de Guerre, su afecto por su marido se había convertido «en una profunda y gozosa pasión», hasta que su reencuentro con él inaugura un breve periodo de total felicidad (y abundancia: las cosas en la granja también van mucho mejor desde el regreso) que, poco a poco y duda a duda, será reemplazado por una insidiosa sospecha que se irá convirtiendo en desgarradora certeza, al tiempo que se apodera de ella un odio y un desprecio hacia sí misma tan profundos como habían sido su seguridad y su amor por su cónyuge. Y es que Bertrande nunca había sido tan feliz ni se había sentido tan amada como por el marido que había regresado transformado de la guerra, mucho más amable, cariñoso, tierno y diligente que el que la había abandonado. Por eso su sufrimiento es mayor: porque su cuerpo y su felicidad la empujan en una dirección, mientras que ella sabe con la certeza incontestable del sentimiento y del cuerpo. Hay un instante en la evolución de nuestra heroína, cuando todavía puede convivir con la sospecha, en que se dice a sí misma que, «si hubiera estado en su mano poder escoger» entre reconocerse a sí misma lo que siente o volverse loca, habría preferido la locura.
La simpatía de Lewis por su protagonista —una mujer inteligente y sensible, agobiada por un sistema social y legal que reposa en los hombres y por una moral que es, a la vez, su guía y su prisión— es evidente, aunque sutil. La autora se las arregla para mostrarnos la evolución de Bertrande, desde su papel en la familia como parte de una estructura patriarcal, hasta su plena madurez sentimental y afectiva, cuando se hace patente su titánica lucha con la naturaleza de una verdad en la que no quiere creer (y que la llevará a la desgracia y la ruina personal) y la perplejidad ante el hecho de lo sencillo que resulta engañarse a sí misma, un subtema —como el de la apariencia y la realidad o el de la identidad y la impostura— que también ilustra el desconcierto de los familiares y testigos en la última parte del relato.
Para contarnos la historia, Lewis elige el realismo psicológico, enraizado en un lenguaje claro y preciso salpicado de leves arcaísmos que confieren al relato cierta atmósfera historicista, y realza el extraordinario sentido de lugar y tiempo que la caracterizan. A ese lenguaje «natural» y siempre atento al detalle significativo no es ajena la práctica poética de la autora, adscrita en los inicios de su carrera a la estética imagista (como Amy Lowell o Hilda Doolittle) y a lo que Ezra Pound calificaba como sus «destellos luminosos». En efecto, Lewis brilla particularmente en las descripciones  —a menudo, brevísimas impresiones— de la naturaleza, del paso de las estaciones, de los sutiles signos del transcurso del tiempo en la cotidianidad de la vida campesina...

Manuel Rodríguez Rivero. Pròleg a: Janet Lewis. La mujer de Martin Guerre. Traducció de Antonio Iriarte. Reino de Redonda,  2016.


dimarts, 18 d’abril de 2017

el procés judicial


A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat.
Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat [...]. Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València... 

ENRIC IBORRA. «La dona d’en Martin Guerre, una obra mestra de la novel·la breu del segle XX». Al blog: La serp blanca. 20|12|2014.

*  *  *

«Vaig veure, quan era jove, un procés que Corras, conseller de Tolosa, va fer imprimir, d'un esdeveniment estrany de dos homes que es feien passar l'un per l'altre. Recorde (i no recorde cap altra cosa) que em va semblar que donava compte de la impostura d'aquell a qui considerava culpable de manera tan extraordinària i tan lluny del nostre coneixement i del seu que n'era el jutge que vaig trobar molt d'atreviment en el càstig que l'havia condemnat a ser penjat. Admetem alguna forma de càstig que diga: «la cort no hi entén res», més lliurement i ingènuament que feren els aeropagites, els quals, atabalats per una causa que no podien aclarir, ordenaren que les parts comparegueren cent anys més tard.»

Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre tercer. Capítol XI. «Sobre els coixos».Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2008. P. 398-399.


dilluns, 10 d’abril de 2017

sense senyal




diumenge, 9 d’abril de 2017

mata, però no escriguis versos


Carta de Petroni a Neró.
«[...] La vida és un gran tresor, estimat; jo, d'aquest tresor, n'he sabut escollir les joies més valuoses. Però a la vida també hi ha coses que no sóc capaç de continuar suportant. Oh, no et pensis, si us plau, que m'irrita el fet que assassinessis la mare, la muller i el germà, que incendiessis Roma i hagis enviat a l'Èreb tota la gent honesta del teu Estat. No, besnét de Cronos. La mort és part de la vilesa humana; de tu no se'n podien esperar altres accions. Però continuar ferint les meves orelles, durant anys sencers, amb el teu cant, veure les teves cames magres de Domici agitades per la dansa pírrica, escoltar les teves interpretacions musicals, la teva declamació i els teus poemes, pobre poeta dels suburbis!, això supera les meves forces i ha despertat el meu desig de morir. Roma es tapa les orelles quan et sent, el món et ridiculitza; jo, pel meu cantó, no em vull continuar enrojolant per causa teva, no puc. Els udols de Cèrber, estimat, tot i que són semblants al teu cant, em seran menys dolorosos, perquè mai no he estat el seu amic i no tinc obligació d'avergonyir-me de la seva veu. Estigues bo, però no cantis; mata, però no escriguis versos; emmetzina, però no ballis; incendia, però deixa en pau la cítara; això és el que et desitja i aquest és l'últim consell d'amic que t'envia l'Arbiter elegantiae

Henryk Sienkiewicz. Qvo vadis. Traducció de Josep M. de Sagarra Àngel. Proa, 1997. P. 592.

dissabte, 8 d’abril de 2017

històries del senyor keuner



























Bertold Brecht. Historias del señor Keuner. Traducció de Juan José del Solar. Alba, 2007.
[Font: jeanmurdock‏ @CgAjeanmurdock. Haz el Brecht y no mires con quién.]


divendres, 7 d’abril de 2017

la lectura bàrbara


LEER MAL UN TEXTO es la cosa más fácil del mundo; la condición indispensable es no ser analfabeto. Una vez superada esa etapa, más cívica que intelectual, las posibilidades que se ofrecen para desmantelar, tergiversar e interpretar erróneamente una frase, una página, un ensayo o un libro son, no diré infinitas, pero sí numerosísimas. No pretendo ni agotarlas ni clasificarlas, tareas destinadas a eruditos pacíficos o a hombres seguramente geniales. Me conformo con enumerar algunas variedades exponiéndolas no por su rareza, sino por su recurrencia. Nada de cisnes negros o tréboles extraños; más bien perros callejeros que trotan en grupo.
Abundan, por ejemplo, quienes reducen la lectura a la búsqueda nerviosa de la "conclusión", único sitio en el que se detienen, señalándola, por lo general, con algunas rayas victoriosas.
[...] Cuando eso sucede, se practica una lectura primitiva e injusta, disfrazada de eficacia y malicia y cuyo resultado es una triste comedia de equivocaciones, sorpresas y altanerías. Lectores mediocres para quienes el universo es una oficina y una página siempre es un oficio.
También existe el vicio contrario: leer las primeras seis o siete líneas y creerse autorizado a adivinar lo que sigue. Aquí opera de nuevo una imagen complaciente de sí mismo; la de una persona tan avezada en el mundo de las ideas que las primeras disposiciones tácticas son suficientes para prever todas las etapas sucesivas.
[...] Muchas veces, sin embargo, la mala lectura es la consecuencia de la popularidad que alcanzan ciertos géneros. Cada cultura tiene sus preferidos.
[...]El lector, educado en esos compendios, se acostumbra a asociar ciertos temas con unos procedimientos estilísticos definidos.
[...] El lenguaje no es la única víctima. La principal es el lector que ha sido adiestrado en el reconocimiento de unas cuantas fórmulas pobretonas y monótonas. Le han enseñado una retórica escuálida que lo separa a la vez de la estética y de la crítica. Un lector que cae en un mar de perplejidades si el ensayo o el libro se apartan un milímetro del sonsonete habitual; un lector, por consiguiente, que se escandaliza con demasiada facilidad. Un lector a quien le han cerrado muchas puertas. La lectura bárbara a la que está encadenado es, en definitiva, la reducción del lenguaje a registros mínimos y clasificados. Pero un lenguaje amputado corresponde siempre a un pensamiento trunco.

Alejandro Rossi. Manual del distraído. Círculo de lectores, 1997. P. 123.


dijous, 6 d’abril de 2017

arbres, llibres, boira i record


L’estudi BCQ farà la nova biblioteca de Vic
Aquest dimecres s’ha donat a conèixer el projecte guanyador entre els 5 finalistes
Jordi Vilarrodà
El 9Nou
5|4|2017 
L’estudi BCQ Arquitectura Barcelona, liderat pels arquitectes Toni Casamor i David Baena, serà l’encarregat de fer el projecte de la nova biblioteca de Vic, al solar de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil. La seva proposta, presentada amb el lema de “Arbres, llibres, boira i record”, ha estat l’escollida pel jurat del concurs que va convocar l’Ajuntament de Vic, al que es van presentar inicialment 56 propostes. D’entre aquestes se’n van escollir 5 de finalistes. Avui l’alcaldessa de Vic, Anna Erra, acompanyada de regidors de l’equip de govern, ha donat a conèixer la guanyadora.
L’avantprojecte de BCQ planteja un edifici molt obert cap al carrer, que aprofita el desnivell del solar i que tindrà una superfície construïda de 4.000 metres quadrats. Disposarà de sala d’actes i bar-restaurant, que podran funcionar encara que la biblioteca estigui tancada. “És un gran equipament, un nexe d’unió de la ciutat”, ha dit Anna Erra. Al jardí hi haurà 9 arbres que recordaran cada una de les 9 víctimes de l’atemptat de la caserna.
L’estudi guanyador no podrà començar a treballar fins que no s’hagi aprovat la modificació del POUM de Vic per qualificar el solar com a equipament públic. Després han de transcórrer 6 mesos de redacció del projecte. La primera pedra del nou edifici es podria col·locar a finals de 2018.



dimecres, 5 d’abril de 2017

vistes panoràmiques


George Peabody Library, Baltimore, 2010.

Thomas R. Schiff ha fet una sèrie de fotografies panoràmiques de grans biblioteques nord-americanes i ara (i fins al 20 d'abril) les exposa a la galeria Aperture de Nova York, sota el títol The Library Exhibition

[Font: The Guardian. Panoramic portraits of American libraries – in pictures. 15|3|2017]

dimarts, 4 d’abril de 2017

negres a sou


Cuando a una novela se le vaticina un buen tirón comercial, pero el estilo o el ritmo no se considera el apropiado, se pone en marcha el mecanismo de chapa y pintura. Es decir, pulir y abrillantar. En ocasiones es el propio autor quien acomete la labor —Ildefonso Falcones, autor de la exitosa novela La catedral del mar, reconoció haber reescrito bajo la orientación de expertos el texto varias veces hasta conseguir el resultado deseado—, pero en otras ocasiones son los ghostwriter o negros a sueldo de la editorial quienes lo hacen. En España esta es una de las profesiones con más futuro: hacer el trabajo y que lo firme otro. Una ardilla podría cruzar la península ibérica saltando de una cabeza a otra de profesionales con cierta proyección mediática que han querido completar su currículo publicando una novela sin necesidad de tener que escribirla, claro. Aunque ese es un lujo al alcance de la mayoría. No hace falta una suma importante para contar con tu propio libro sin pasar por la fatigosa labor de ir juntando palabras. En internet se ofrecen servicios profesionales, con discreción absoluta —hotel y domicilio— por doce céntimos la palabra. Tomando como referencia esta tarifa, un libro de la extensión de El Lazarillo de Tormes, por utilizar un ejemplo que no incomode a ningún autor, saldría por unos dos mil cuatrocientos euros. No es un mal precio si lo que se quiere es poder alardear ante amigos y conocidos. Este no es un invento de nuestros días. Aún hoy, expertos de distintas universidades no han logrado clarificar si todas las obras firmadas por Shakespeare las escribió realmente el Bardo de Avon o algunas llevan el sello de supuestos negros como el dramaturgo Christopher Marlowe o Edward de Vere, duque de Oxford.
Algunos autores tienen tanto tirón que no dan abasto a producir en la cantidad demandada, así que, si quieren cumplir con su público, no les queda otra que rodearse de un equipo de colaboradores que hagan el trabajo, ya sea de manera parcial o total. Cuanto más prolífico es un escritor, más probabilidades hay de que cuente con este tipo de ayuda. En la historia de la literatura es emblemático el caso de Alejandro Dumas padre, quien publicaba decenas de novelas al año, muchas de ellas best seller universales, como El conde de Montecristo o Los tres mosqueteros. Eso le obligó a organizar una pequeña industria a su alrededor en la que llegaron a participar más de setenta colaboradores. Aunque parece ser que era él quien imprimía el sello personal a sus historias, otros eran los que desarrollaban la parte más mecánica del trabajo. Su más estrecho ayudante fue el historiador Auguste Maquet, quien decidió llevarlo a juicio para reclamar sus derechos como autor. La justicia determinó que el trabajo y la documentación eran suyos, pero que el talento era de Dumas.
A nuestros días ha llegado una anécdota que, sin embargo, haría sonreír al ninguneado Maquet. Cuentan que Alejandro Dumas le preguntó a su hijo: «¿Has leído mi nueva novela?». «No —le contestó el otro—, ¿y tú?».

 Victoria González. Leer a ciegas. Jot Down. 31|3|2017. 


dilluns, 3 d’abril de 2017

the good wife


En un viejo artículo publicado en la sección de libros de The New York Times, John Grisham, uno de los novelistas más traducidos del mundo, afirmaba que «aunque los estadounidenses desconfían en bloque de la profesión [de la abogacía], todos tenemos un apetito insaciable por las historias de crímenes, criminales, juicios y toda clase de jugosas materias judiciales». Tiene razón: basta con recordar el éxito de audiencia de las series televisivas (de Perry Mason, la saga pionera de los años cincuenta, basada en las novelas de Erle Stanley Gardner, en adelante) o de las películas centradas en el funcionamiento del sistema legal y sus embrollos, los entuertos judiciales que deshacen poderosos y eficaces bufetes de abogados enfrentados a astutos fiscales o a jueces y funcionarios corruptos, o los problemas de conciencia de jurados que tienen la tremenda responsabilidad de decidir sobre la vida o la muerte de los acusados, para comprobar la atracción que esas historias ejercen sobre el público. Por no hablar del éxito editorial de las novelas en las que, a menudo, se basan: los llamados thrillers legales de autores como el propio Grisham, Scott Turow, Phillip Margolin o Michael Connelly venden millones en todo el mundo, y raro es el mes que alguno no aparezca encaramado en las listas más fiables de superventas.
Una de las manifestaciones más conspicuas y antiguas de ese prolífico subgénero son los relatos basados en errores judiciales inducidos por el exceso de confianza en pruebas circunstanciales que terminan provocando la condena de un inocente. Desde que, a partir del siglo XII, la introducción del derecho romano acabó con las ordalías —el primitivo procedimiento judicial que interpretaba el dictamen de la divinidad sobre la culpabilidad o la inocencia del acusado a partir de mecanismos mágicos y ritualizados—, los errores legales más escandalosos se convirtieron en fuente inagotable de relatos que se transmitían al calor de la lumbre de generación en generación, antes de fijarse como materia literaria.
Muchos de los más célebres procesos fueron tempranamente recogidos por abogados o funcionarios contemporáneos y, más tarde, incluidos en recopilaciones de carácter histórico, siempre enriquecidas con nuevos «casos» y ejemplos de las ofuscaciones y tremendas consecuencias a que pueden dar lugar la sobrevaloración y manipulación de pruebas e indicios que parecen incontestables.
Fue precisamente una de esas recopilaciones la que cierto día de finales de los años treinta del siglo XX el poeta y crítico literario Yvor Winters le recomendó a su esposa, Janet Lewis, la autora de la novela que el lector tiene en sus manos, para ayudarle a encontrar temas de interés para la composición de un relato de carácter histórico. Y, sin duda, aquel libro póstumo del jurista británico Samuel March Phillipps (1780-1862) inspiró a lo largo de 18 años una brillante trilogía de novelas históricas que, aunque unidas por su común fundamento en casos judiciales reales, trascienden esa condición para convertirse en otras tantas historias en torno al hundimiento, ruina o fracaso de una persona honrada, y a los dilemas que le plantean a una mujer las contradictorias solicitudes del amor y del deber: La mujer de Martin Guerre (1941), The Trial of Sören Qvist ( 1947) y El fantasma de monsieur Scarron (1959).
De las tres novelas, la primera, cuyo esqueleto argumental encontró Lewis en el capítulo XXXIX de la recopilación de Philipps, es, con diferencia, la que se basa en el episodio más conocido. La historia de Martin Guerre, el joven granjero que abandonó a su esposa para regresar a su hogar muchos años más tarde, cuando ya había sido dado por muerto, y que suscitó con su vuelta un célebre caso de usurpación de identidad, ha encendido la curiosidad y la imaginación de juristas y literatos desde el siglo XVI hasta nuestros días. [...]
Pero la gran idea literaria de Janet Lewis fue la de, sin dejar de permanecer fiel al relato del «regreso» de Martin Guerre, situar el foco de su historia no en el causante del embrollo, sino en quien más sufrió las consecuencias de su abandono y de su intempestivo regreso: Bertrande de Rols, su esposa, algo que queda patente desde el mismo título de la novela. Y eso lo logra nuestra autora sin dejar de anclar firmemente su relato en los hechos históricos, un rasgo característico de su narrativa desde que, en 1932, se atrevió a publicar su primera obra de este género [The invasion: A Narrative of Events Corcerning the Johnston Family of St. Mary]. En este sentido, la propia Lewis declaró que en La mujer de Martin Guerre su propósito había sido «permanecer tan cerca de la historia como fuera posible, dejando a sus personajes hablar por sí mismos». Por eso desarrolla su relato en el mismo tiempo y lugar en los que lo sitúan las crónicas judiciales contemporáneas, es decir entre «una mañana» de enero de 1539, fecha de la boda concertada entre los jóvenes vástagos de las familias Guerre y De Rols, y el 12 de enero de 1560, día en que se publicó la sentencia con que finalizó el complicado proceso que puso punto final a la historia para convertirla en leyenda...

Manuel Rodríguez Rivero. Pròleg a: Janet Lewis. La mujer de Martin Guerre. Traducció de Antonio Iriarte. Reino de Redonda,  2016.

diumenge, 2 d’abril de 2017

fora de lloc



Max. Trampantojo. El País. 31|4|2017.

dissabte, 1 d’abril de 2017

molts llibres, poc temps


«Els lectors constants, empedreïts, sabem que un dels senyals de la nostra mania és que, a més de llegir molt, ens agrada parlar-ne. Busquem connexions entre novel·les, autors, èpoques; llegim els clàssics, però també l’autor obscur. Hi ha, encara, una mena de lector que porta el vici més enllà i, a més de parlar del que llegeix, reflexiona sobre la manera de fer-ho. Penso en la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino, quan el narrador ens dona instruccions per començar a llegir el seu llibre: Relaxa’t. Concentra’t. Tanca la porta. Posa’t còmode. ¿Has de pixar abans?
Màrius Serra és d’aquesta estirp de lectors i al seu darrer llibre, D’on trec el temps? (Empúries), predica amb l’exemple. Venint d’ell, esclar, la cosa té trampa: en aparença ens dona consells per aprofitar el temps, com un apunt d’autoajuda, però en realitat li va bé per convertir la teoria en exemples pràctics que inclouen contes, poemes, articles... El temps de Màrius Serra passa amb unes lleis pròpies i sovint es confonen la vida i l’escriptura. Té sentit, doncs, que ens expliqui com s’ho fa per llegir tant. Hi ha un capítol, al principi, que és un elogi de la lectura ràpida: si aprens a llegir més de pressa i sense posar en perill la comprensió, diu, llegiràs més llibres.
L'entusiasme voraç de Màrius Serra m’ha fet pensar en el crític Joe Queenan, que també escriu sovint sobre les formes de la lectura, el com i el quan. Al seu llibre One for the Books (2012) ens explica els seus prejudicis i manies: no llegeix mai, per exemple, novel·les en què el protagonista vagi a una universitat privada, o sigui un amant del beisbol. A més, el seu mètode consisteix a llegir uns 25 títols al mateix temps, cadascun amb el seu ritme. Pot alternar una novel·la de Simenon amb un assaig sobre Courbet o la relectura d’un Joyce. La coincidència arbitrària crea vincles. Hi ha novel·les que li duren dos dies, però també va trigar 30 anys a acabar Middlemarch, de George Eliot. Cada títol té el seu temps. Hi ha, em sembla, un sentiment que uneix Màrius Serra i Joe Queenan: un respecte tan profund per la literatura que no es permeten sacralitzar l’acte de llegir.»

Jordi Puntí. Molts llibres, poc temps. El Periódico. 24|3|2017.