diumenge, 4 de desembre de 2016

gadgetolàndia



 Penguin Shop.  320 Front St. West, Toronto. 


dissabte, 3 de desembre de 2016

sobre la lectura

«Steve McCurry (Darby, Filadèlfia, EUA, 1950) és un reconegut fotoperiodista que ha publicat diversos treballs, la majoria sobre zones en conflicte, Afganistan, Beirut, Cambodja, la guerra del Golf, la guerra Iran-Iraq. És un col·laborador habitual de National Geographic. El juny de 1985, a la portada d’aquesta revista va aparèixer una de les seves fotos més famoses, «La nena afganesa dels ulls verds» una refugiada al Pakistan de dotze anys. Aviat la foto es va convertir en una icona que ha estat reproduïda, copiada, utilitzada, manipulada fins el cansament. La foto va tenir un gran efecte sensibilitzador, es van recaptar molts fons destinats a l’ajuda dels refugiats. Posteriorment, el 2002 McCurry va poder localitzar la nena, es va trobar amb una dona de trenta anys, però que n’aparentava molts més. Actualment Sharbat Gula, aquest és el seu nom, està pendent de ser expulsada del Pakistan i de ser retornada al seu país d’origen, amb greu perill per a la seva vida.
Últimament el treball de McCurry com a fotoperiodista ha estat qüestionat. Sembla ser que algunes de les seves fotos han estat «millorades» amb Photoshop, cosa que ell mateix ha reconegut. Si el seu treball es considera com el de periodista, el codi deontològic del ram prohibeix aquesta pràctica. Si, com ell diu, únicament el que pretén és explicar històries de la millor manera, endavant, té tot el dret d’utilitzar les seves fotos com vulgui. El debat està servit. 
El passat 2 de novembre, a La Central del carrer Mallorca, Steve McCurry va presentar el seu darrer treball, Sobre la lectura, [...] una recopilació de 66 fotografies que provenen del seu arxiu triades per ell mateix. Abasten des de les primeres del 1971 fins a l’actualitat. McCurry diu que el llibre és més a prop de la poesia que de la sociologia, no pretén demostrar res, serà el lector (de fotografies) qui amb la seva imaginació traurà les seves conclusions, o no.
Les fotos, en rigorós color kodachrome, mostren tot tipus de lectors, nens, dones i homes, en grup i en solitari, en espais oberts, en monestirs, en oficines, bars i restaurants. En escoles i vehicles. La majoria són de països asiàtics i d’Orient Mitjà, els llocs on normalment McCurry fa la feina de fotoperiodista. A la pàgina 91 hi surt una lectora de Barcelona. 
[...] El tema no és nou, McCurry es reconeix deutor d’un altre fotògraf important, André Kertész, a qui va conèixer quan vivien al mateix edifici a Nova York, quan el 1971 va publicar On reading, un llibre amb fotos de gent llegint, i com diu McCurry, el va fascinar. O bé The last book (2014) de Reinier Gerritsen, amb fotos de gent llegint al metro de Nova York...»

Marcel Albet Guinart. Sobre la lectura - Steve McCurry a La Central. Blog de l'Escola de llibreria. 8|11|2016.




divendres, 2 de desembre de 2016

el vestit nou del pseudopedagog modern


Sóc professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma. M’agrada fer-hi classes. És la feina que em complau més de totes les que tinc a la facultat i al departament, ho confesso. Digueu-me que sóc ingenu, però encara ara sento un punt de goig beatífic quan arriba aquell moment, a l’aula, en el qual observo que els alumnes estan embadalits davant d’un vers inexhaurible de Rosselló-Pòrcel («perú de lliris i de llunes mina») o d’un poema de Maragall en el qual s’adonen que allò que fa olor de «ginesta» no és una planta sinó el so d’una paraula.
I percebo perfectament –des de dalt de la tarima i no pas darrere d’un powerpoint– que els estàs fent descobrir alguna cosa nova, precisament perquè estan captant el sentit del text i de la meva explicació. És aquell moment quasi màgic en què t’adones que estàs fent una autèntica «transmissió». De «coneixement», és clar, en el sentit més estricte del terme. En altres paraules: que estàs fent una «lliçó». I procures que sigui com més «magistral» millor, evidentment. I ells –que ho agraeixen– són capaços de fer aportacions personals a allò que els expliques, per descomptat. Potser perquè intueixen que els conceptes i valors que els estàs transmetent són, en el fons, tan actuals i moderns com ells mateixos i que els ajuden a formar-se com a persones. Igual com les seves aportacions, en molts dels casos, m’ajuden a créixer a mi, ho reconec. Potser és que és això, l’educació.
Precisament perquè la feina m’agrada, m’interessen les idees noves o les innovacions que pugui aportar a l’hora de fer la classe o de preparar-la. I procuro elaborar un programa de la matèria en el qual quedin clars els continguts, les lectures, la bibliografia, la feina a fer per aprovar l’assignatura, etc. Ah, i els tutoritzo tant com puc, de manera individualitzada i –si convé– amb plans de treball personalitzats. I em sap greu quan un alumne que sé que ha treballat no arriba a aprovar. Més del que ell s’imagina, segurament.
Una de les coses que he après amb el temps és que fer classe de literatura (o de qualsevol altra matèria) és, en el fons, una cosa molt senzilla. Vull dir que no calen grans recursos, ni grans divagacions de fons sobre competències i graus d’aprenentatge. El que fa falta, per sobre de tot, és un bon mestre capaç d’encisar els alumnes. Totes les teories pedagògiques, materials docents, recursos tecnològics, aplicacions informàtiques, etc. són útils precisament perquè poden complementar la feina d’aquest mestre en determinats moments concrets. Però no hi ha res, res de res, que sigui tan poderós com la seva paraula i la dels escriptors que s’estudien. A pèl. I, evidentment, cal tenir clar que l’important és la literatura, i la llengua que la genera, no pas tot allò que gira al seu entorn i que moltes vegades acaba camuflant-la i diluint-la.
Amb el pas dels anys he anat observant amb estupefacció creixent com, amb l’aparença de la Innovació Docent, es van apoderant de la nostra feina una sèrie de professionals de les Ciències de l’Educació (algun dia s’adonaran que l’Educació no és una Ciència, sinó que és una cosa molt més important, i tots plegats respirarem tranquils) que, després d’haver mig desmantellat l’ensenyament secundari, ja fa un temps que han accedit –juraria que amb propòsits similars– a l’ensenyament universitari. Per això ara, en comptes de fer classe, es veu que fem «activitat docent amb suport presencial» que el «professorat» «imparteix» a l’«alumnat». Així mateix, ara aquells programes de l’assignatura han passat a ser «guies docents» farcides d’una enumeració inacabable de «competències» (que poden ser «bàsiques», «específiques« o «transversals»), cada una d’elles amb un codi diferent, el qual s’ha de fer casar amb els corresponents codis d’un apartat sobre «resultats de l’aprenentatge» i amb un conjunt d’«activitats formatives» («dirigides», «supervisades» o «autònomes»), les quals també estan convenientment codificades. I pobre de tu que al final les codificacions no casin perquè l’«aplicatiu» no et deixa «passar de pantalla» o, en el pitjor dels casos, has de tornar a començar l’operació. També has d’indicar exactament quantes hores dedicaràs a cada una d’aquestes «activitats formatives», quantes creus que l’alumne en necessitarà per sortir-se’n (per incrementar la «taxa d’èxit», de fet), quants crèdits ECTS comporta cada una d’aquestes dedicacions i quin «cronograma» estableixes per a les diferents «sessions presencials». Tot això sense saber, és clar, quants alumnes tindràs ni si el grup –el «grup-classe» vull dir– serà dels que tiben o no. Exàmens i treballs? Ui no, d’això ja no en fem! Ara ens dediquem a «constatar evidències de diferents pràctiques d’avaluació formativa», les quals també estan classificades en rangs diferents (que ara no sóc capaç de recordar, pobre de mi!).
Tot sembla tan complex i científic, oi? Al darrere, però, el que s’hi amaga és la més clara de les obvietats. Vull dir que una de les «competències específiques» pot ser «analitzar críticament la literatura catalana», una de les «transversals» pot ser «respectar la diversitat i la pluralitat d’idees, persones i situacions» i els ítems dels «resultats de l’aprenentatge» poden exemplificar-se en un «construir un text escrit amb correcció gramatical» o bé «interpretar textos en profunditat i fer-ne una anàlisi crítica». Allò que a un professor de literatura no cal pas que ningú no li expliqui, vaja. Ni li ho codifiqui.
Per sort, com que tot és tan complicat, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) –és d’agrair– ens facilita la feina. Per això ha creat una Oficina de Qualitat Docent (OQD) que, al seu torn, ha establert una Unitat de Formació i Innovació Docent (UFID). Ara fa pocs dies vaig rebre’n un correu en el qual se’m feia saber, literalment, que «La Unitat de Formació i Innovació Docent de l’Oficina de Qualitat Docent (OQD), [la coma entre subjecte i predicat la deixo perquè quedin clares les competències a l’ús] inicia una nova edició del Pla de Formació Docent: Formació permanent i Formació per novells (Programa FDES).» D’entre els nombrosos cursos previstos en l’«oferta formativa», ara no sé si apuntar-me al de «Com convertir les nostres activitats d’ensenyament i avaluació en problemes competencials, autèntics i professionalitzadors», al de «Direcció TFG/TFM en emprenedoria en TIC», al de «Rúbriques per avaluar competències», al de «La importància del feedback i el feedforward en l’avaluació de les competències dels estudiants», al d’«Introducció a la Gamificació per a l’Educació Superior», al d’«Identitat docent i Incidents crítics», al de «La Guia Docent com a eina clau en la planificació docent i l’assegurament de la qualitat» o al d’«Emprendre i ensenyar: Tècniques d’emprenedoria a l’aula».
No sé per quin decidir-me. El de «convertir les nostres activitats [...] en problemes», millor que no, que ja en tenim prou de maldecaps i només falta que n’anem creant de nous! El d’aprendre a fer una Guia Docent per assegurar la qualitat? Vist el panorama, segur que es refereix a la qualitat de la Guia Docent! Què tal el de «Gamificació»? Potser, per jugar amb les paraules, prefereixo el Gran Dictat o l’Enigmàrius de Màrius Serra. I els d’«emprenedoria»? Però no hem quedat que la nostra feina és educar? Per entendre com funciona el sistema, no pas per adaptar-s’hi de bones a primeres, oi? No sé per quin decidir-me, ho repeteixo. I n’hauria de fer algun perquè, val a dir-ho, aquests cursets són els que després et permeten sol·licitar –amb la paperassa corresponent– uns «trams de docència» («estatals» o «autonòmics») que permetran millorar lleugerament el teu sou. És ben bé la perversió del sistema.
Ah, em sembla que ja ho tinc! Com que sóc ambiciós –molt!– em decidiré pel del feedback i el feedforward. És una mica com allò del Kalia Vanish Oxi Action Crystal White que anuncien a la televisió. Amb un nom així, per força ha de ser un bon producte de neteja! Em miro el programa (perdó la «descripció de continguts»). Se n’ocupa una professora (perdó, vade retro Satanàs: una «formadora», volia dir) que ha titulat el curs, literalment, d’aquesta manera:
La importància del feedback y el feedforward en l’avaluació de las competències dels estudiants
Amb dues faltes d’ortografia tan flagrants, que no hi ha feedback ni feedforward que les camufli. I la resta del programa –amb paràgrafs que han passat pel corrector de google i d’altres que no– inclou unes quantes incorreccions lèxiques i està farcit de problemes ortogràfics, especialment amb els accents i els apòstrofs (val a dir que quan un alumne de primer curs em presenta un text escrit així li dic que fa mal als ulls, l’hi retorno sense corregir, li explico què ha de fer per millorar, és clar, i li demano que me’l torni a portar un altre dia). I tot –ai Déu meu, Senyor!– perquè un professor de llengua i literatura com jo pugui «avaluar competències». Doncs em sembla que… ja les tinc avaluades! A part que els continguts del curs tornen a respondre, si grates una mica, a idees que no van gaire més enllà de la lògica i el sentit comú (feu l’esforç, si us plau, de gratar en la demanda de «diàleg entre els agents que intervenen en el procés d’aprenentatge de l’estudiant»). O bé són més que discutibles (d’això de la sacralització de l’avaluació per damunt de l’aprenentatge també n’hauríem de parlar alguna vegada).
I és que arriba un moment que la paciència s’acaba i cal començar a dir les coses pel seu nom. Ja n’hi ha prou de tanta sensatesa fingida i de tanta resignació pacient! Si la pseudopedagogia moderna es passeja nua, com l’emperador del conte, algú hauria d’advertir-ho. Caldria aturar-ho, tot això, abans que l’ensenyament universitari se’n vagi en orris. I després, caldria tornar enrere cap a la secundària, on el càncer –malauradament– està ja molt més escampat. Perquè em temo que si no actuem amb una certa rapidesa, el curset al qual acabarem apuntant-nos és el de «Tècniques d’emprenedoria per a l’autoenterrament en la pròpia tomba, després de comprar la pala SMARKORF a l’IKEA de Sabadell (amb els diners del tram autonòmic de docència)». I jo, la veritat, en preferiria un de «Lluita per la supervivència i el control de plagues», tot i que potser em conformaria amb un de «Com fer que els nostres estudiants piquin l’ham i se’ls inoculi, per a tota la vida, el verí de la literatura». Potser així, quan es morin i els cucs facin un sopar fred amb els cadàvers trobaran regust nostre. Senyal que haurem exercit com a mestres. En qualsevol cas –pobres cucs, tampoc no en tenen pas cap culpa!– el que és segur és que no trobaran regust de cap Guia Docent.
Ara que parlem tant de desobediència, potser és el moment d’exercir-la i de plantar-nos per reivindicar un canvi d’orientació, per redescobrir els valors més senzills i nítids del que és l’Educació. Encara que alguna facultat universitària hagi de plantejar-se un canvi de nom o una pila de gestors i de buròcrates es quedin al carrer (o hagin de tornar a les aules a fer l’esforç d’ensenyar-hi alguna cosa). Estic convençut que els nostres alumnes ens ho agrairien. I els nostres mestres, aquells que ens han ajudat a formar-nos, també.

 Jaume Aulet. El vestit nou del pseudopedagog modern. Núvol. 29|11|2016.



dijous, 1 de desembre de 2016

de rodoreda a sales


[...] El dia que veureu la Mort quedareu de pedra. No sé pas què m'hi empatollo. Però serà espatarrant.

Amb tot l'afecte
M. Rodoreda

[Carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales, datada a Ginebra, el 21 de juny de 1962] 

Mercè Rodoreda, Joan Sales. Cartes completes : 1960-1983, a cura de Montserrat Casals. Club editor, 2008. P. 109.


dimecres, 30 de novembre de 2016

laura al diari de la biblioteca pública de la ciutat del sants





Diumenge 31 de Maig (1931)
La gent continua sent escassa fins i tot essent dia festiu hem tingut un total de 15 llegidors xifra a que poques vegades s'ha arribat.
Continua tenint un gros exit l'obra "Laura a la ciutat dels Sants" premi Creixells d'aquest any, i que segons sembla va dedicada a Vic.
Tot el llibre és una invectiva contra la gent de Vic, contra l'hipocresia que segons sembla caracterisa als vigatans. Pero tot i reconeixent el valor literari d'aquesta obra, ademes de ser una mica injusta crec, com ja s'ha dit, que aquesta obra està situada en ple segle dinou, en un ambient diferent del que ara es viu en una ciutat moderna en tots els aspectes.


dimarts, 29 de novembre de 2016

laura se fuet


L'itinerari centrat en la novel·la Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, és el quart llibre de la col·lecció «Itineraris de Vic». La col·lecció s'enriqueix amb un nou volum que vol donar a conèixer el patrimoni cultural de Vic a partir de rutes i recorreguts de diferent tipologia: literària, artística, històrica i paisatgística, de manera que permeti aprofundir en el coneixement de la ciutat des de mirades, sensibilitats i punts de vista diversos.
[...] Els llibres d'aquesta col·lecció proposen un passeig per la ciutat a partir d'un guiatge que permet fixar-se en aquells detalls que de vegades ens passen desapercebuts. En definitiva, ofereixen l'oportunitat d'aproximar-se a la ciutat tot apreciant els espais i els edificis des d'una perspectiva singular.
Ens omple de satisfacció dedicar aquest volum a l'obra Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Sens dubte que n'és mereixedora i que ajuda a completar les visions de la nostra ciutat; unes visions que han estat també dedicades a l'escriptora M. Àngels Anglada, al filòsof Jaume Balmes i a la religiosa Joaquima de Vedruna, tots ells personatges que, des de trajectòries diferents, han impregnat la ciutat de Vic d'una manera de fer i de ser característica.
Ramon Rial. Coordinador de la col·lecció «Itineraris de Vic».

Maria Carme Bernal i Carme Rubio. Miquel Llor i Laura a la ciutat dels Sants. Ajuntament de Vic | Departament de Cultura, 2013. (Itineraris de Vic; 4).


dilluns, 28 de novembre de 2016

comarquinal és el poble del costat


Hem demanat als tres finalistes del premi Crexells 2014 que ens triessin una novel·la del palmarès d’aquest premi que els agradés especialment. Pep Coll ens invita a reviure la seva primera lectura de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Aquí sota en podeu llegir la ressenya.

“Tot just el tren ha sortit de les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum”. No vaig llegir la premiada novel·la de Miquel Llor fins a l’edat de 26 anys i, el mateix que la frase d’entrada, la lectura em va produir “un canvi sobtat de la llum”. Vaig tenir la sensació que la travessa del meu túnel de Collat Negre s’havia allargassat més de 20 anys: escola primària al poble en una llegua estranya, batxillerat entre sotanes de capellans i estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona en un moment en què a cada classe canviaves d’escola filosòfica: escolàstica, marxisme , estructuralisme , psicoanàlisi filosofia del llenguatge, o la barreja de tot plegat. Un batibull d’idees i de sistemes filosòfics que no ajudava gaire a aclarir-te les idees.
De la mà d’aquesta noia barcelonina, de bellesa sense gaire esclat, a qui son pare havia infós el gust per les coses inútils, vaig tenir accés al país de la literatura catalana, per a mi fins llavors desconegut. Un món poblat de persones que parlaven en la llengua de fora de l’escola, i que, tot i ser personatges de ficció, semblaven de carn i ossos i vivien en un món més real que el dels tractats de filosofia. Personatges com mossèn Ferro vell, un capellà menut, encongit dins la sotana que li curteja amb les sabates mal cordades, l’home que amb paciència ha sabut organitzar un dels museus mes valuosos del país; o la Teresa, un verge de quaranta anys, corsecada per l’enveja; o l’hereu Muntanyola, desmemoriat com tots els homes. Aquesta mena de gent, tot i haver viscut de mentida més quaranta anys enrere, me’ls trobava tot sovint pel carrer en aquells anys esperançadors de la transició política.
La Laura em va presentar la seva mare, la Mila, una ermitana de principis del segle XX que també havia acabat abandonant el marit i la muntanya. I gràcies a les dues vaig conèixer l’Ana Ozores de Vetusta, la Nora d’Ibsen i finalment, l’Emma Bovary, la gran mare literària de totes aquestes dones especialment inquietes, ben vives encara avui, per bé que alguns pensen que a casa nostra es van extingir amb la més petita de les Ramones de la Montserrat Roig. El món boirós, clerical i tancat de Comarquinal va ser sense dubte, el que més em va impactar de la història. Durant molts anys vaig identificar-lo en l’ambient de la ciutat de Lleida. Més tard vaig comprendre que no cal que es tracti d’una ciutat petita o mitjana, ni que hi escassegi la boira o les capelletes de sants a cada cantonada, que el provincianisme de comarquinal també es pot respirar a Barcelona, a qualsevol ciutat dels EUA.

Pep Coll. Laura a la ciutat dels sants. Núvol. 13|6|2014.


diumenge, 27 de novembre de 2016

xsssssst!





dissabte, 26 de novembre de 2016

de la tralla a la flama




Dels llibres a les pizzes
El 9Nou
22|6|2015
Una pizzeria-braseria s'ha instal·lat a l'històric local que havia ocupat la llibreria La Tralla a Vic
Durant gairebé 40 anys va acollir la llibreria La Tralla, que l'any passat es va traslladar a la plaça Major. Des d'aquest cap de setmana, aquell emblemàtic local, situat al número 5 del carrer de la Riera, l'ocupa una pizzeria i braseria, La flama, que ha sabut mantenir l'encant i l'essència d'un espai que forma part de la memòria col·lectiva de molts vigatans.
[...] Qui entri al nou local comprovorà, efectivament, que l'aspecte general resta gairebé intacte. Els canvis principals són a l'entrada, que han eixamplat i reculat una mica; i la gran sala del fons, on hi acostumaven a haver els llibres escolars i de gran format, on hi han habilitat cuina i lavabos.
[...] Com a detall simbòlic, han posat noms d'escriptors als diferents plats...


divendres, 25 de novembre de 2016

al divan


Un aspecte comú a tots els personatges de la novel·la per part de l'autor és l'anàlisi del seu comportament sexual. Aquí, Miquel Llor es fa ressò de la darrera tendència de la novel·la contemporània, que aplica amb precisió les descobertes de Sigmund Freud.
En l'univers reduït de Comarquinal, Llor contempla, mitjançant la penetració en la intimitat i els espais confidencials dels seus protagonistes, les vacil·lacions de la seva líbido. Així, Tomàs Muntanyola és presentat, com ja hem vist, amb actituds primàries i salvatges que, després d'una visió idealitzada, són comunes també al Pere. En tractar-se dels dos únics personatges masculins de l'obra, la seva actitud podria semblar arquetípica del pensament de Llor. Sobretot, si pensem que aquesta manera d'actuar els oposa —ambdós— a la Laura, que, per tradició literària i per voluntat del novel·lista, solament sembla accessible a un amor platònic i espiritual.
La figura més interessant pot ser la Teresa  —i el món que representa—: «verge de quaranta anys», que recull els aspectes més sòrdids de la vida sexual. La seva renúncia —forçada— a l'activitat de l'amor físic, l'ha convertida en una dona frustrada i amargada, que manté dues idees ambigües respecte el sexe: entre la repulsió i la frustració. I tot, sota una pretesa capa de moralitat i religiositat, que es desvela del tot quan ofereix a la cunyada un tracte vergonyós: llibertat absoluta per relacionar-se amb qualsevol home, a canvi de reservar-li «el meu Pere»: «Busca't el que més t'agradi i jo faré callar tothom; ni en Tomàs no en sabrà res; et guardaré el secret, tant si en vols un com si fossin deu, però deixa estar en Pere; no me'l prenguis, Laura! Laura!».
La Teresa presenta a la vegada una sexualitat poc madura, aturada en un record de joventut i fixada en un adolescent, construïda damunt un record i no pas sobre una vivència. Aquest estat de repressió la mena a recloure's en una vida sexual totalment passiva, traduïda en un cas clar de voyeur: «Tot just és a la part de fora que dubta un segon, i s'ajup a mirar pel forat del pany. Veu la Laura dreta al mig de la cambra, que ha començat a llevar-se el vestit. A la lluna del mirall, sota les irradiacions de la llum, compareix la nuesa rosada de la forastera, dins la lleu guarda de les robes íntimes brodades, talment com la Teresa no hauria pogut sospitar-ne l'existència».
De la Teresa, personatge de qui l'anàlisi és més completa —i més crua—, també s'estudien algunes manifestacions del subconscient, com resseguir amb els llavis la copa utilitzada per en Pere fins a sagnar (amb les possibilitats que això ofereix per a la psicoanàlisi), l'insomni, etc.
Un altre angle d'estudi el proposa la figura del capellà col·leccionista d'art, Joan Serra, conegut amb el sobrenom de mossèn Ferro Vell. Aquí, Llor recull un altre d'entre els diversos arquetipus dibuixats per Freud: el de l'artista, la vida sexual del qual resta «sublimada» per la creació artística i el goig de contemplar-la: «—Tot això n'és obra. Quan sentis parlar de si tal home il·lustre, tal erudit, tenen el cap ple de ciència i que no saben res del món, no en facis cas ni te n'estranyis. Pensa que saben res del món, no en facis cas ni t'estranyis. Pensa que moltes vegades és perquè algun d'aquells homes no ha tingut més remei que ser savi o il·lustre per consolar-se d'altres fracassos, per obligar o per poder resistir la vida. ¿Qui sap si a tu, jove com ets, sense cap relleu, aquesta contrarietat d'avui et serà el triomf de demà? El triomf es paga molt car, a preu ja sap Déu de quins sacrificis».

Ferran Gadea i Gambús. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. A: Lectures de COU 1993/1994. La Magrana, 1993. 



dijous, 24 de novembre de 2016

llibreries amb distintiu de qualitat


«El meu amic Óscar treballava a AENOR fins que, fart d'anar tot el dia amunt i avall amb el cotxe, va plegar per muntar-s'ho pel seu compte i poder fer-se ell amb una cartera d'empreses que no li suposessin tants de quilòmetres al mes al volant.
Per a qui no hagi tingut mai la curiositat d'aturar-se a llegir l’adhesiu d'AENOR, que veure’l l'heu vist segur a camions, autobusos, ascensors, fàbriques de qualsevol tipus que haguéreu pogut visitar...: es tracta d'una entitat que fa passar una mena d'examen pel qual s'avaluen aspectes importantíssims del funcionament higiènic, tècnic, laboral, legal, de qualsevol tipus d'empresa. Un exemple: l'Óscar un dia em va dir que no mengés 'fuagràs' en cap de les seves versions ni formats; que venia de visitar una planta on bullien olles totes plenes de tot tipus de parts animals descartades per a la venda a carnisseries i que, tot i que tot estava en ordre i ell em podia garantir que ho tenien súper ben muntat perquè cap treballador de la fàbrica hi caigués a dins, la cosa feia un fàstic que millor no m'ho explicava.
Això fa AENOR. Us ho explico perquè d'aquí a poc podreu trobar el seu segell també enganxat als aparadors d'algunes llibreries del país i, si tot surt com té previst el Departament de Cultura, cada any uns quants establiments més del sector s'aniran incorporant al club de les "llibreries de referència", que és com s'ha decidit anomenar el grup que passi l'examen.
L'examen té un preu, és clar. Que enviïn un tècnic a valorar si la teva botiga de llibres val la pena perquè cap treballador ha estat susceptible de fer-se mal amb el tall del paper, costa uns 600 euros l'any. No patiu però, que no els pagarà la llibreria aquests 600 euros: el conseller Vila i el Gremi de Llibreters han dit que s'inventen una partida de subvencions específiques per a cobrir aquesta despesa. O sigui, quan vinguin d'AENOR a mirar si a la llibreria hi treballem menys de vint persones, si tot -lavabos, sortides, rètols de seccions, extintors...- està marcat amb el seu rètol corresponent, si hi ha llibres en diferents idiomes i de continguts diversos, si organitzem una quantitat mínima d'activitats l'any, etcètera, hi deixarà un adhesiu i una factura: l’adhesiu ens el podrem quedar i la factura l'haurem de passar, mitjançant la seva corresponent paperassa, a la Gene, que la pagarà contenta com si hi tinguessin uns diners que són seus i que no són nostres.
A casa* estem una mica emprenyats perquè tot això que vindria a valorar AENOR ja ho veuen directament els clients que hi entren cada dia i el que significa l’adhesiu que ens volen vendre ja ens ho diu diàriament també qui marxa content amb els seus llibres sota el braç. Però sobretot estem bastant mosquejats perquè ningú fins ara ens havia demanat 600 euros per a dir-nos-ho, que d'acord que no els pagarem directament nosaltres, però és que això ens mosqueja encara més perquè, primer, d'on surten aquests calers que ara diu que té Cultura per a gastar-se en una cosa que considerem gens necessària?; i, segon, com s'explica aquest traspàs de diners públics cap a una empresa privada disfressat de subvenció per a llibreries?
Potser és que tenim la mania de qüestionar-nos les coses, sobretot quan vénen de fora a fer com si ens regalessin els diners. La cosa és que no sabem què hi ha darrere de tot això, però en cap cas no ens agradaria, no voldríem pensar, que ens estiguessin fent servir per a fer ells els seus negocis».

Isabel Sucunza. Sis-cents euros regalats. Directa. 15|11|2016.

Vegeu també: Llibreria de referència de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Novembre 2016.

___________
P.S.: *Llibreria La Calders.


dimecres, 23 de novembre de 2016

él vino en un barcooo, de nombre extranjeroooo ♫


Libros para salvar el mundo
400 voluntarios de 60 nacionalidades animan el Puerto con la mayor biblioteca flotante y espectáculos culturales en el buque 'Logos Hope'
Manuel Reyes
La Província
20|11|2016
El 'Logos Hope', con 5.000 libros a bordo, estará hasta final de mes en el muelle de Santa Catalina. Su misión es llevar el conocimiento a todos los puertos. A bajo precio, porque por seis euros se puede comprar Matar a un ruiseñor, de Harper Lee, aunque abunda la literatura comercial, infantil y los libros de temática cristiana. Un barco con miles de historias.
Y de repente atracó el Logos Hope, con sus 132 metros de eslora, sus 21 metros de manga y sus 5,22 metros de calado. Aunque lo más llamativo de este barco son los 5.000 libros que transporta en su barriga de acero y sal, "la mayor biblioteca flotante del mundo", aseguran los responsables de este proyecto humanitario, que ayer abrió sus escotillas a la ciudad de Las Palmas de Gran Canaria para quien quiera sumergirse en sus espectáculos culturales, con una tripulación de 400 voluntarios y 60 nacionalidades que han hecho de la convivencia su medio de vida.
[...] El Logos Hope pertenece a la asociación sin ánimo de lucro GBA Ships, con sede en Alemania. Desde su creación en 1970 han recalado en más de 1.400 puertos y 160 países, con la visita de 45 millones de personas a bordo de los cuatro barcos que han estado al servicio del proyecto: Logos, Logos II, Doulos y Logos Hope. Sus voluntarios suelen permanecer enrolados durante un período de dos años...





dimarts, 22 de novembre de 2016

el simbolisme recurrent com a principal estratègia formal (amb perdó) (i II)


Fixem-nos en l’onomàstica. «Laura» ens condueix a Petrarca: l’apel·latiu poètic, pseudònim o no (debat obert entre els petrarquistes), de l’adolescent que li va robar el cor a primera vista, un Divendres Sant de 1327, quan la va clissar en un ofici religiós a Avinyó. L’etimologia, la vincula al nom «llorer», signe d’immortalitat: s’hi coronen els cèsars, sobrehumans, i els poetes, de fama perenne. Així doncs, la immortalitat, privilegi de la divinitat, associa planta, nom i dona a l’empiri. Petrarca, al dictat de la filosofia amorosa en voga des del dolce stil novo, angelitza Laura: es tracta d’una idealització extrema, fins a la conversió de l’amada en un ens celestial, un resplendent besllum terrenal de l’esfera suprema, una corporeïtat la sublimitat de la qual enlaira fins a la contemplació de la bellesa absoluta de Déu. Ella és aura, claredat, llum, dolçor, tenuïtat, ingravidesa, equilibri: la donna angelicatta, rèplica burgesa de la midons trobadoresca, que apareix entre la segona meitat de segle XIII i el trecento italià, a mesura que emergeix una civilització urbana, a recer dels burgs, a partir de la qual es consolida una nova classe social, amb una cosmovisió alternativa al feudalisme. Bastant fidelitat al model traspua la descripció física de la Laura catalana: «[...] blava d’ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies [...]» (pàg. 20). Ni exuberància rotunda, ni femme fatale que inspiri un amour fou, ni pigmentació ètnica: «Ella és d’una bellesa sense gaire esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica» (p. 20). És una Venus tranquil·la, casta, discreta, d’halo serè, l’anatomia i el gest de la qual conjunten de meravella amb el seu platonisme.
Temprança, pau balsàmica, perfum lleu, figura diàfana, exhala, semblantment, l’altre paradigma de dona ungida: la Beatriu de Dant, cap de brot dels stilnovisti (fixem-nos com el lexema, «beat-», insinua la santificació). Casualment Beatriu també és el nom de la companya de fadigues de Laura. Llor atesta la desgràcia comuna (ambdues víctimes, ambdues repudiades) i les identifica amb les homònimes transalpines. A l’extrem oposat de la gamma antroponímica que connota transparència, acampa el tenebrisme, reservat per al caciquisme oficial: Llibori Terra Negra. Una negror que, per extensió, tinta l’orografia pròxima a Comarquinal: el Collat Negre; que satura la ceguesa de l’ocell a qui Tomàs buida els ulls, un toc gore retocat respecte a Tàntal, en què la crueltat s’encarregava a Elena, una nena. L’au reenvia a Laura. L’ocell constitueix el referent alat, com l’àngel. Pensem, a més, que s’entrenava per a «un concurs de refilets» (pàg. 200). Simbolitza, igual que Laura la personifica al principi, la cançó, l’alegria que passa i emmudeix. Dos traus li nafren els «ulls innocents»: la història de la protagonista és, exactament, la crònica d’una innocència ferida.
Blanc i negre dansen per més racons, a la novel·la. Els exegetes han advertit abastament com l’antítesi de caràcters Teresa / Laura té una torna cromàtica en el color del vestuari. La fadrina Muntanyola, pretoriana de les essències comarcals, guarneix el celibat amb robes fosques, ben conjugades amb l’antroponímia i la toponímia opaca de la zona. La mestressa Muntanyola s’adoba amb draps blancs, esmalt immaculat: els àngels es pinten blancs. I s’aroma de muguet, un lliri de maig, molt avingut amb les vibracions pures que emet la fada barcelonina. Mentrestant, l’abric de Teresa olora a rebost, a «pomes guardades a la calaixera» (pàg. 25). Poc resta a dir, en aquestes alçades. Si de cas, s’ha d’aclarir que la bestialització a què es condemna Tomàs no es circumscriu al to boví de l’acte sexual. La bestialització resulta transversal, sistemàtica: grapeja l’espatlla de la seva dona «tal com hauria fet un bordegàs de les seves masies» (pàg. 23); esbufega fort, com un toro, mentre l’estimada es desvetlla devora seu. Fet i fet, la regurgitació gutural esdevé denominador comú en els prohoms de l’avorrida vulgaritat petitburgesa: Charles Bovary i Francisco Ventura (el pater familias fundador de la dinastia a Ramona, adéu) ronquen. La tècnica, per postres, remet a la narrativa modernista, on sovintegen les versions de la Bella i la Bèstia, amb l’animalització pertinent del galant: així Josafat, el campaner simiesc de la catedral de Girona, a la nouvelle homònima de Prudenci Bertrana; l’Home del Bosc, que assetja Fineta al primer conte de Marines i boscatges, de Joaquim Ruyra; l’Ànima, que viola Mila al terra d’una capella, amb Sant Ponç de testimoni, en acabar-se Solitud.

Enric Martín. Guia de lectura. Laura a la ciutat dels santsCruïlla.