diumenge, 17 de desembre de 2017

eines de suport

Supergal.

Falling Bookend.




dissabte, 16 de desembre de 2017

l'home que ronca en la presentació de la teva novel·la


ALVARO COLOMER
TOQUE DE QUEDA
Hay un hombre que ronca en la presentación de tu novela
Tendencias | El Mundo
14|12|2017

Hay tres lugares idóneos para echar una cabezadita: el vagón de un tren, la butaca de un teatro y la presentación de un libro. En los dos primeros quedarse dormido resulta sencillo, pero en el tercero, ay, en el tercero hay mucho peligro. El escritor de marras puede vernos bambolear la cabeza, abrir ligeramente la boca e incluso babear un poco, y eso nunca es elegante. Sin embargo, ocurre con frecuencia. Sé de lo que hablo, lo he visto en multitud de ocasiones. De hecho, a veces pienso que hay gente que acude a ese tipo de actos para entregarse enteramente al sueño.
Tina Vallès llama a esas ocasiones «momentos paréntesis» y el pasado martes, durante la presentación de la traducción al castellano de su libro de relatos El paréntesis más largo, dijo: «Tal vez ahora mismo haya alguien que esté fingiendo escucharme y que en realidad tenga la cabeza en otra parte». En los tres años que llevo escribiendo este Toque de Queda, es la primera vez que escucho a un autor reconociendo semejante verdad y, durante un instante, pensé en levantarme y aplaudir. Al fin un escritor que no tiene el ombligo tan grande como para pensar que todo lo que dice es sensacional. Al fin un escritor que pone la humildad por delante de su trabajo. Al fin un escritor de verdad.
Así las cosas, en el acto celebrado en la librería Nollegiu, todo el mundo estuvo atento. El actor Nil Martín leyó dos cuentos y los asistentes se rieron cuando la ironía hizo acto de presencia, demostrando con esta actitud que realmente estaban escuchando y rompiendo de esta forma la tradición que obliga a la gente a quedarse dormida durante los recitales. Además, el acto resultó interesante por el debate que el presentador —y traductor— Gonzalo Torné generó en torno a la importancia de trasladar al castellano la obra de los autores de lengua catalana, y por la exposición de las dificultades que la autora confesó tener a la hora de encontrar tiempo para escribir «Lo hago cuando puedo, rascando horas a la madrugada, porque todo el mundo sabe que la literatura catalana no da para vivir y la economía me obliga a trabajar en otras cosas», dijo.
Distinto es el caso de Mircea Cartarescu, que el lunes anterior presentó en la librería Calders su Solenoide y que explicó que tiene un horario fijo de trabajo, pero que nunca corrige ni una sola palabra. Escribió a mano el millar de páginas que compone la que Francesc Serés tildó de «mejor novela del año» y, según aseguró ante una audiencia totalmente entregada, los cuadernos manuscritos no presentan ni un solo tachón. «Ustedes se preguntaran cómo puedo haber escrito todo esto sin siquiera tener un plan establecido —añadió sin que, en realidad, nadie hubiera preguntado nada al respecto—. Fàcil: igual que una termita construye su nido sin haberlo diseñado previamente, yo levanto mis novelas sin necesidad de pensarlas con anterioridad». Toma ya.
Cartarescu tiene el ombligo más grande que una plaza de toros, pero, a tenor de lo que dicen quienes han leído Solenoide, puede permitirse el lujo de lucirlo. 


divendres, 15 de desembre de 2017

escriptors a l'encontre del lector


ISABEL SUCUNZA
Escriptors a l'encontre del lector
Elperiódico
13|12|2017

He vist escriptors que passaven fred al mercat del llibre d'hivern de fa un parell de caps de setmana. Passaven fred, somreien i atenien els seus lectors.
A tots, fins fa ben poc, quan pensàvem en els grans de l'escriptura, ens venia al cap la imatge típica d'una persona tancada en una habitació, asseguda davant l'escriptori, envoltada de llibres, papers i poca cosa més. Si ens aturàvem i aprofundíem una mica en l'arxiu mental, un cop superats aquests retrats clàssics que il·lustren enciclopèdies, llibres de text i cases museu, arribàvem a imatges d'escriptors també, més curioses i properes però. Hi ha per exemple aquella en què Edith Wharton presumeix de gossets: una foto molt divertida en la qual se la veu amb els seus dos petaners enfilats a les espatlles, a banda i banda del cap; també n'hi ha una de molt coneguda d'un Faulkner estirat en una hamaca; o aquella altra d'Edward Gorey —permeteu-me citar aquí com a escriptor, que també ho era, el sobretot il·lustrador— fent la migdiada en un sofà tot envoltat de gats; o la de Pio Baroja amb barret de dormir, ben tapat al que acabaria sent el seu llit de mort, xerrant amb un Hemingway que se'l mira atent, assegut en una cadira al capçal del llit.
D'autors geogràficament més propers, hi ha per exemple aquella de Lamborghini (quan ja vivia a Catalunya, per això dic més proper) també al llit on va viure i escriure els darrers anys de la seva vida; o les imatges televisives d'un Quim Monzó amb les orelles ben encastades en uns cascos aïllants del so d'aquells que es fan servir a les obres de construcció o de destrucció; que n'és de maca la metàfora d'un escriptor fent-los servir també per construir o destruir —de vegades és necessari fer-ho— la seva obra particular.
Totes aquestes imatges comparteixen el fet d'haver estat fotografiades o gravades en la intimitat de l'autor. Algunes d'elles —la majoria— ni tan sols van ser captades amb la intenció de fer-les públiques. ¿Què ha passat, doncs, perquè ara, qui més qui menys, tingui un selfie al mòbil amb el seu escriptor preferit en el moment en què aquest li signa el seu últim llibre publicat?
La resposta tecnològica seria que ara tothom porta un mòbil a la butxaca que és una càmera fotogràfica també. La humana o professional és que els escriptors ara es prodiguen molt: surten a trobar-se amb els seus lectors en fires literàries, fan conferències a llocs on després s'hi queden i atenen un per un els assistents que així ho volen; són accessibles també a les xarxes socials...
És un fet que els escriptors han fet un pas d'apropament físic envers els seus lectors.
Penseu, per posar-hi un exemple nostrat, en Màrius Serra. ¿Oi que sou gairebé capaços de sentir la seva veu que us llança una de les seves endevinalles motencreuades mentre us anima a enviar-li la resposta mitjançant un comentari a les xarxes socials? També molts el podreu visualitzar assegut, signant-vos un exemplar de la seva última novel·la mentre, molt amable i rient segurament, s'interessa per saber una mica més de qui sigui a qui vagi destinada la dedicatòria en qüestió. Si a més aquest Màrius Serra que ara recordeu porta abric, fa cara de fred i té al costat, també signant, Jenn Díaz, Empar Moliner o Tina Vallès, és que els esteu recordant tots al mercat del llibre d'hivern de fa un parell de caps de setmana, aquell que fan abans de Nadal, al qual van coincidir tots aquests autors i molts més.
Si sant Jordi (el dia, no el sant) i d'altres fires de carrer semblen una mica el top manta de les editorials i llibreries —s'hi ofereix gènere a preu més barat de l'habitual que s'exposa a l'aire lliure als mateixos llocs on la resta de l'any munten paradeta els venedors d'ulleres de sol i bosses de pseudodisseny—, per als escriptors són l'oportunitat de demostrar que són de carn i ossos, que surten de l'habitació, que poden ser simpàtics, que passen fred, que els agrada que els afalaguin i que estan disposats a certificar —mitjançant una signatura a la primera pàgina, que és la manera de certificar les coses— que aquell llibre que acabes de llegir i que tant t'ha agradat, efectivament, l'han escrit ells o, almenys, el subscriuen. (Compte: no dic que aquest últim sigui el cas de cap dels autors aquí esmentats).
Ara, la discussió sobre si tot això, que potser encaixa més en l'activitat de promoció dels llibres que en el fet d'escriure, li correspon de fer a l'escriptor donaria per a dos o tres articles més. Ja en parlarem.


dijous, 14 de desembre de 2017

el dret a no acabar un llibre


El lector suele asumir que abandonar la lectura de un libro es una suerte de sacrilegio, que un acto tal contraviene algún juramento o una ley de pureza o representa un fracaso por su parte. Peor aún, está abandonando un objeto vivo, dejando que un niño se ahogue en el mar. ¿Qué hay del pobre autor? Estás desdeñando su arduo trabajo, despachando al criado con un gesto indolente de la mano. Una reacción justificada por temores exasperantes, motivos para persistir y una fe ciega en los libros, la sensación de que «pronto arrancará», de que la trama acabará encajando y esas líneas enrevesadas empezarán a transparentar su sentido cuando te acostumbres a la escritura del autor; en suma, que todo saldrá bien. Te dominan la obstinación y el temor de quién es incapaz de dejar nada a medias, la idea de que es imposible comprender un libro o criticarlo con conocimiento de causa a menos que se haya concluido su lectura.
Pero entonces, un día lo haces. Te rindes. Cierras un libro de golpe. Y sientes una gran liberación. Todo se despeja. Caes en la cuenta de que la vida es demasiado breve para leer libros malos con los que tienes que batallar. Es una epifanía. La despedida va acompañada de su correspondiente ceremonia funeraria: sacudes la cabeza, suspiras o maldices, extraes el punto de libro, hojeas las páginas por última vez, cierras el libro de golpe y le echas un último vistazo antes de arrojarlo al suelo como un maestro de escuela eduardiano que descarta la redacción de un alumno. No lloras su pérdida ni te sientes culpable. Era una relación destructiva. Te sientes más ligero, liberado. Hay muchos otros libros en las estanterías.

Daniel Gray. «11. Abandonar una lectura». A: Este libro te alegrará la vida. 50 placeres íntimos de la lectura. Traducció de Gemma Deza Guil. Ariel, 2017. P. 62.


dimecres, 13 de desembre de 2017

velocirepte



ACN Barcelona.-Biblioteques de Barcelona ha presentat un programa per promocionar la lectura entre els usuaris a través de reptes mensuals durant el 2018. El 'Velocirepte', que està adreçat a totes les edats, pretén fer descobrir autors, temàtiques i editorials a partir de propostes mensuals. Les biblioteques posaran a disposició dels usuaris un passaport que s'haurà de segellar a mesura que els lectors finalitzin les lectures proposades. Entre tots els participants que assoleixin "el repte" se sortejarà un viatge per fer en família a cada categoria. A cada equipament hi haurà un espai expositiu amb propostes lectores dins la temàtica global que se seguirà a tota la xarxa local, com ara la música, l'Àfrica, els monstres, les dones, la poesia, la música, Barcelona, el cinema o la gastronomia.
Segons han explicat, els llibres es poden llegir tant en format paper, en préstec a les biblioteques, com en electrònic a través del portal ebiblio.cat. El 'Velocirepte' comptarà amb un web en el que es penjaran comentaris i ressenyes dels llibres que es proposen. Precisament en aquest bloc els lectors podran escriure-hi per explicar la seva experiència amb els diferents volums. Entre tots els usuaris que compleixin la meitat del repte se'ls donarà un obsequi, mentre que pels que completin els 12 llibres entraran en el sorteig d'un viatge. El programa tindrà tres categories: infantil, juvenil i adults. La iniciativa va néixer fa dos anys a la Biblioteca Sagrada Família com a un joc per a fidelitzar els usuaris. Després de la "bona" acollida que ha tingut, ara s'ha impulsat la segona edició a tota la xarxa de la ciutat.

Un passaport literari amb 12 reptes mensuals busca fomentar la lectura a les biblioteques. ccma.cat, 30|11|2017.

dimarts, 12 de desembre de 2017

la novel·la de la vida de prudenci bertrana


XAVIER PLA
La novel·la de la vida de Prudenci Bertrana
Revista de Girona, núm. 301. P.71-73

La seva posició en la literatura catalana contemporània
Entre Girona i Barcelona, entre la pintura i la literatura, entre el Modernisme i el Noucentisme, entre la literatura i el periodisme, entre la narrativa i el teatre, el lloc de l'obra de Prudenci Bertrana en el cànon de la literatura catalana continua essent problemàtic.

El mateix Bertrana no va contribuir gaire a afavorir una recepció clara i neta de les seves obres. Ja fa anys que Joan Lluís Marfany va reflexionar sobre els «greuges» de Bertrana. Més enllà dels problemes econòmics i familiars, un Bertrana constantment agreujat va haver de ressituar-se davant dels lectors a causa de la monopolització de la literatura catalana exercida durant els anys del Noucentisme, accentuant la necessitat constant d'autojustificar-se, insistint orgullosament en la seva integritat d'artista pur, «en la fidelitat gairebé suïcida a una concepció ètica de la literatura». La imatge pública que Bertrana projecta d'ell mateix al llarg de la seva vida és interessantíssima, i el rendiment imaginatiu que en va saber treure llibre rere llibre ha de ser valorat. Es tracta d'una imatge que, en paraules de Jordi Castellanos, «sembla modelada a consciència»: és la de l'escriptor «ressentit». Bertrana es presenta públicament amb ressentiment perquè no se sent prou valorat com a escriptor ni reconegut com a periodista, se sent víctima dels sectors més retrògrads de la societat i se sent un incomprès per la seva concepció gairebé sacerdotal de l'art i profètica de l'artista.
Una postura literària implica, abans que res, com molt bé va saber prefigurar Bertrana, una actitud davant la vida i la literatura. Bertrana fa un ús persistent de la seva imatge pública, o de les diverses representacions de la seva imatge com a personatge, per captar l'atenció dels lectors i condicionar autobiogràficament, per exemple, la lectura dels seus llibres. També per poder-se situar, legitimar i singularitzar dins de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX. Potser el seu personatge, allò que podríem anomenar la novel·la de la seva vida, és una de les seves millors creacions. Així, per exemple, a la conferència «De les belleses de la Natura i el meu goig», llegida el desembre de 1908, Bertrana es presentava amb una certa posada en escena personal com un escriptor per a qui la literatura derivava de la creació pura. Per això, parlava d'ell mateix destacant-ne la «senzillesa camperola», el seu «encongiment pagesívol», el seu escàs «bagatge de caminant bohemi». La llista d'autoqualificatius era torrencial: «pobre treballador silenciós», «ànima esquerpa i contemplativa», «pobre artista bosquetà amant del silenci i de les augustes quietuds de les muntanyes», etc. I passava el mateix amb els qualificatius que dedicava al seu art: «modest», «senzill», «instintiu», «nodrit de mandra, de cavil·lacions, de somnis, de tristeses vulgars»...
Bertrana va procurar presentar-se sempre públicament com algú obsedit, en paraules de Domènec Guansé, pel «retorn a l'home primitiu, no deformat per la civilització, a les seves passions i als seus sentiments més elementals, a l'admiració deïficadora de la natura». Dins d'un rousseaunisme genèric, una mica naïf, Bertrana aixecava la bandera de l'escriptor agrest, però queixós i vulnerable, en contacte primigeni amb la natura i en sintonia amb la puresa de la vida dels animals. Davant l'embranzida dels escriptors noucentistes, Bertrana es bastia una defensa basada en l'escepticisme i en la seva força satírica. D'aquí la insistència a presentar-se com un «bàrbar». O a autoretratar-se com un «primitiu», un home «silvestre», un «bosquetà», un «caçador», un «vagabund»; en definitiva, com un escriptor «inculte». El concepte definitiu, que hauria representat la culminació de la gradació en aquest autoretrat públic, era el de «troglodita» amb què, en un principi, Bertrana havia pensat titular el tercer volum d'Entre la terra i els núvols, que finalment va aparèixer com L'impenitent.
Que Bertrana fos o no bon caçador, que fos l'hereu d'uns grans propietaris rurals o no ho fos, que es fes la víctima o que realment fos víctima de la severitat de la crítica, que visqués una vida literària suposadament marginal quan, en realitat, va gaudir d'una certa popularitat i reconeixement, no vindria gaire a tomb a no ser que fos necessari per a una reflexió sistemàtica sobre la distància entre la seva biografia i la seva obra de creació. Al cap i a la fi, quan algú es victimitza públicament, com ho feia Bertrana, acaba essent víctima de la seva pròpia circumstància.
Amb la instrumentalització de la seva imatge pública, Bertrana se servia d'estratègies retòriques per donar més versemblança a la seva obra, per associar-la a una veritat personal. És a dir, en la seva literatura, s'hi fa molt present un ethos identificable i diferenciat d'altres escriptors de l'època: una veu narrativa d'arrel romàntica, entre ingènua i despreocupada, d'ironia benèvola i amb un sarcasme desencaixat, amb complexitat psicològica evident, una violència i un erotisme més que explícits, i un gust per l'emoció i la impressió subjectiva. Presentant-se com un narrador sincer i apassionat, però alhora rude, tosc, poc sofisticat i fins i tot violent, Bertrana pretenia donar una pàtina d'autenticitat i, sobretot, de credibilitat a la seva literatura. Aquestes estratègies antiintel·lectuals responien a la voluntat d'un veritable escriptor amb majúscules com ho era Bertrana, el qual —acabés vencent o fracassant en la seva aposta— era molt més conscient del que pretenia mostrar sobre el funcionament de les regles de la literatura de la seva època.

dilluns, 11 de desembre de 2017

tríada osonenca








El jurat del Premi Documenta, format per Pau Vidal, Marina Espasa, Jesús Cartañà, Èric del Arco i Eugènia Broggi, reunit a Barcelona el dia 23 de novembre de 2017, ha decidit premiar 'Els dics', d'Irene Solà, perquè en valora "la intenció literària, la voluntat experimentadora i el gruix del món dels personatges que caracteritza". La novel·la, que "es desplega a batzegades, capta l’essència poètica del món rural i la combina encertadament amb flaixos de vida urbana", segons ha explicat el jurat.

Nascuda el 1990 a Malla (Osona), Irene Solà va publicar el seu primer llibre el 2012, 'Bèsties', que va guanyar el premi Amadeu Oller. Ha exposat i llegit la seva obra al CCCB, a la Whitechapel Gallery (Londres), al Bòlit (Girona), al Quick Time Festival (Reykjavík), al Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat, al LadyFest Barcelona, i a la IX Edició del Festival Literari Tocats de Lletra (Manresa), entre altres.

'Els dics' d'Irene Solà es publicarà el mes de març del 2018.

Ara Llegim. 24|11|2017.



Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) es va donar a conèixer amb el llibre Quanta aigua clara als ulls de la veïna (2014), i ha publicat també la plaquette La gata groga (2015). És baixista i contrabaixista del grup Obeses. És llicenciat en Filosofia i prepara un treball de doctorat sobre Segimon Serrallonga.
Un arbre molt alt, format per una quarantena de poemes, va convèncer el jurat del cinquanta-cinquè Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia (format per Maria Josep Escrivà, Rubén Luzón, Jaume Pont i Jordi Cornudella) per la potència amb què evoca el món natural i domèstic d’un racó d’Osona, per l’embranzida lírica amb què s’enfila cap a les fonts del pensament poètic, per la varietat i el rigor de la construcció formal de cadascun dels poemes i per la naturalitat convincent amb què la veu poètica assumeix els tons i les estructures de la llengua viva. El llibre el publicarà Edicions 62 el gener del 2018.
Núvol. 24|11|2017.





El poeta Lluís Solà ha guanyat el premi “Lletra d’Or” al millor llibre publicat en llengua catalana durant el 2016 per la seva Poesia completa, una obra de més de mil pàgines, amb poemes inèdits (Edicions de 1984).
Un jurat independent format per Sílvia Bel, Sebastià Alzamora, Heura Marçal, Salvador Macip, Llucia Ramis, David Plana, Bernat Puigtobella, Núria Cadenes i Ada Castells així ho ha decidit en entendre que es tracta d’una “figura indiscutible”, un “poeta radical i pur de la plana de Vic”.
Nascut a Vic (Osona) el 1940, Solà és també un autor i director de teatre que va començar a ser visible en el panorama literari quan el 2001 va publicar “De veu en veu”, encara que també ha traduït textos de Kafka, Beckett o Pessoa.
Durant un acte celebrat avui, el dramaturg David Plana ha llegit una glossa en la qual ha repassat la trajectòria del guardonat, un “poeta del fred de la boira, de l’espiritualitat”, algú “radical perquè els seus versos sorgeixen de la terra”.
També ha comparat la seva figura amb la d’altres poetes com Peter Handke i l’ha imaginat passejant per un camí de la serra de Vic, “en recerca de la paraula exacta”.
[...]  La distinció, una de les més prestigioses de la literatura catalana i que es lliura des del 1956, no té dotació econòmica, però sí que hi ha un reconeixement en forma de la lletra grega “fi”, símbol clàssic de l’equilibri, una joia dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor d’aquesta iniciativa.

Del blog d'Edicions de 1984. 22|11|2017.


diumenge, 10 de desembre de 2017

emboscada


Scholar's Library, 
¿Cómo imaginar el lugar perfecto para leer? Algunas personas requieren de un espacio amplio y muy bien iluminado, mientras que otras se concentran más en pequeñas estancias, recogidas y con una iluminación indirecta. En cualquier caso el diseño de un espacio para leer o estudiar requiere de un análisis de las necesidades lumínicas y visuales. Como el arquitecto Louis Kahn diría, el proyecto de una biblioteca parte de una idea: un hombre con un libro va hacia la luz.
Localizado en el noroeste del estado de Nueva York, en las montañas Catskill, el estudio del arquitecto Peter Gluck proyecta una pequeña construcción destinada a satisfacer las necesidades del propietario, un erudito japonés.
El pequeño cubo se compone de dos cuerpos principales: el superior construido en vidrio, que es partícipe de unas impresionantes vistas del entorno forestal, mientras parece flotar sobre el cuerpo inferior, macizo y más arraigado al terreno. Este último cuerpo es en realidad un auténtico almacén de libros, que alberga unos 10.000 ejemplares.
El nivel superior se construye mediante grandes vidrios sin carpintería y se cubren de una delgadísima cubierta metálica. En el interior todo es calidez, suelos de madera, una estantería inferior corrida albergando los libros más utilizados, y unas vistas de 360º del bosque donde se sitúa. El cuerpo inferior resuelto mediante un aplacado en piedra, acoge un espacio oscuro y bien aislado donde proteger la colección de libros.

Hic>arquitectura. Peter Gluck & Partners Architects. Scholar's Libray.


dissabte, 9 de desembre de 2017

catalan arts books a guadalajara


Premio a los mejores stands. Feria Internacional del Libro de Guadalajara.
Stand Plata: Gobierno de Cataluña- Instituto Catalán de las Empresas Culturales.
[Aquí, la llista de premiats]

El sector editorial català participa a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara
Generalitat de Catalunya
Departament de Cultura
22|11|2017
Per tercer any consecutiu, Catalunya comptarà amb un estand institucional a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, organitzat per l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) sota la seva marca d’internacionalització Catalan Arts Books, en el qual hi tindran representació 35 entitats del sector editorial de Catalunya. La FIL, que tindrà lloc del 25 de novembre al 3 de desembre, és un dels majors festivals literaris del món i la gran cita per als professionals del sector del llibre a Iberoamèrica. Un esdeveniment on conflueixen el comerç de drets d’explotació editorial, els principals agents distribuïdors del sector del llibre del continent americà i un ampli festival cultural obert al públic, on el llibre i els autors són el protagonistes...
Aquí, la resta.

divendres, 8 de desembre de 2017

llegir, el que es diu llegir


ENRIC PRATS
Llegir, el que es diu llegir
La Vanguardia
6|12|2017
La desafecció per la lectura és un fenomen que, com és obvi, només es pot donar en una societat alfabetitzada. El text escrit ha servit, en la nostra civilització, de dispositiu cultural per connectar generacions i la lectura ha ajudat, en certa manera, a cohesionar societats oferint fins i tot expectatives als menys afavorits, que trobaven en el llibre certa evasió a algunes de les seves preocupacions. Però llegir cansa. I és que potser els relats que tenim a l'abast ja no ens ofereixen punts d'ancoratge per entendre aquest món, tampoc salvacions barates, i potser també perquè els que es dediquen a l'escriptura ja s'han despreocupat d'aquesta funció social tan solemne.
En canvi, l'escola, com a agent cultural de primer ordre, sí que s'ha encarregat, almenys fins avui, de facilitar l'accés al bagatge compartit, mitjançant la lectura, i s'ha esforçat per promoure el gust cap a aquest gest tan dramàtic com és obrir un llibre. Un objecte, el llibre, que ha patit els embats de la postmodernitat tecnocràtica: s'ha relativitzat la importància de llegir (potser com a signe dels temps d'incerteses) i s'ha vist sotmès a les inclemències tecnològiques (amb molta mala sort històrica) derivades de competir amb objectes més atractius i potents, encara que possiblement menys duradors i sòlids. Una vegada hem aconseguit universalitzar la lectura, ara hem de canviar de terminal.
L'últim informe PIRLS destaca precisament que, encara que s'ha millorat una mica, les estratègies de comprensió lectora dels alumnes espanyols continuen a la cua d'Europa. Les xifres no ens poden sorprendre. Menys encara que busquem explicacions i observem certa correspondència amb nivell socioeconòmic, estudis de pares i mares, i altres variables habituals.
Però la dada és encara més preocupant si a aquest dèficit diguem-ne tècnic s'hi afegeix la desafecció comentada. Perquè no es tracta de tenir un domini més o menys elevat en una determinada competència comunicativa, sinó de saber per a què s'utilitzarà aquesta capacitat. L'escola ha dedicat molts esforços per elevar aquest nivell tècnic de lectura i també ha invertit una mica més a promoure'n l'ús. En conseqüència, caldrà mirar fora de l'escola per trobar alguna explicació sobre això, i el més segur és que ens trobem amb un panorama amb uns models que no acompanyen gaire. De llegir de debò, més enllà de 150 caràcters, la veritat és que no gaire.
Algú va dir que llegir és viure dues vegades, i va ser Vila-Matas qui ha deixat escrit que el seu lector ideal té quelcom d'hipòcrita. Tal com van els temps, allò de viure dues vegades pot servir d'eslògan per als més optimistes i el suggeriment de l'escriptor barceloní encoratjaria els més illusos per aprendre a dissimular, com aquell estudiant, mestre en potència, que un dia em va confessar que no li agradava llegir. Em reservo la resposta que li vaig donar. Parafrasejant el professor Jaume Trilla: "Llegir, el que es diu llegir...".

dijous, 7 de desembre de 2017

els més prestats



dimecres, 6 de desembre de 2017

troba les set coincidències


Es diu Eva i és un dels personatges de Com si fos ahir, el culebró diari de sobretaula de TV3. 
Capítol 18.
Capítol 49.