dimarts, 21 de febrer de 2017

la superioritat moral del llapis


Permanezcan borrachos
Juan Tallón
La superioridad moral del lápiz
El Progreso
11|2|2017
Afilar lápices me parece todavía hoy una de las acciones más bellas que existen. Suena vagamente a violín, y su olor a madera remite al hogar. Recién afilado, el lápiz produce una ínfima felicidad, tal vez solo superada, en el hecho de ser ínfima y ser felicidad, por una libreta de estrena. El sacapuntas es una máquina perfecta, ligera, que se fue deshaciendo de componentes pesados como cables, ejes, motores, muelles, hasta quedar reducido a una sutil cuchilla fijada a un diminuto cuerpo de plástico o de acero. El futuro parece que se fuese aclarando a medida que giras la punta del lápiz en su interior.
Quizá el lápiz sea el gran objeto de la infancia, la juventud, la madurez y la ancianidad, indistintamente. Nada desgasta su prestigio. Pasan los años, las libretas, las hojas, las ideas, las notas, los dibujos y sigue haciéndonos la misma ilusión de siempre comprar un Staedtler Noris HB2, made in Germany, de franjas amarillas y negras. ¿Cómo no admirar al pueblo alemán, y hacerlo antes por ese lápiz, frágil y agudo, que por los hierros de TyssenKrupp o Siemens y su pesada inteligencia? El 81% de los alemanes utilizan lápices de manera habitual. Tal vez por eso Staedtler, nacida en Nuremberg a mediados del siglo XIX, y su gran rival, Faber-Castell, fundada más tarde en Berlín, son las dos grandes referencias mundiales de la escritura, el dibujo y las manualidades.
Años atrás, Milton Freeman sostuvo ante una cámara un lápiz negro y amarillo, e intentó demostrar cómo algo tan simple y pequeño, que servía para escribir, avalaba que el mercado libre promovía la paz entre los pueblos. "No hay una sola persona en el mundo que lo pueda fabricar", dijo. La madera de que está hecho provenía de un árbol de Washington, pero para cortarlo se necesitó una sierra, que a su vez implicó la existencia del acero, que a su vez fue derivado del mineral de hierro. El grafito del interior se obtuvo de alguna mina de Sudamérica, y la goma del extremo de Malasia, de donde el árbol del caucho ni siquiera era originario, sino que fue importado por hombres de negocios, ayudados por el gobierno británico. "Miles de personas, que no hablan el mismo idioma y que podrían odiarse si se conociesen, cooperan para fabricar este lápiz", decía.
Puedes partirlo a la mitad sin esfuerzo, aunque no derrotarlo. Su fragilidad engaña. Roto, el lápiz sigue escribiendo. De hecho, un lápiz roto son dos lápices gracias al sacapuntas. Hay que tener cuidado al dividir a tus enemigos, porque puedes multiplicarlos. Un lápiz nunca muere del todo. Se va haciendo cada vez más pequeño, y un día se pierde, o lo tiras y lo sustituyes por otro, pero allá donde acabe, no estará agotado. Aún respirará. Nadie lo lleva hasta ese límite, al borde de la desaparición total, en la que es imposible sostenerlo entre los dedos y escribir, dibujar o subrayar.
Su resistencia es superior a la del bolígrafo, que antes o después se convertirá en un plástico inútil, vacío, que te dejará en la estacada. El bolígrafo no admite el amor del sacapuntas. Nada consigue reanimarlo. Cuando muere, murió. Naturalmente, supera al lápiz en fuerza. Habla más alto. La tinta deja una marca invencible, que soporta mejor el paso del tiempo. Se ve a lo lejos. Contamina el papel. Es tosca. No conoce los caminos de vuelta. En cambio, la mina del lápiz acaricia, consiente los errores, puedes borrar su rastro, retroceder al principio, fracasar bien, empezar de nuevo, triunfar. "Por diez centavos lo compré en la esquina/ y vendiómelo un ángel desgarbado;/ cuando a sacarle punta lo ponía/ lo vi como un cañón pequeño y fuerte", escribió Alfonsina Storni al comienzo de un antisoneto en verso blanco dedicado al lápiz.
El bolígrafo mancha, grita, ahoga; el lápiz susurra y nunca dice adiós. Es un milagro de la naturaleza, que cuando se cansa se redime en el sacapuntas.
Hay algo en el lápiz, aunque solo se use para subrayar un libro, que desprende buenos modales. Quizás por ello se lleva bien con dibujantes, escritores, carpinteros, albañiles… No deja enemistades. No estropea una página ni una camisa.


dilluns, 20 de febrer de 2017

principi de presumpció de consentiment


Els francesos es converteixen per llei en donants d’òrgans
Lara Bonilla
Ara
10|1|2017

Tots els ciutadans francesos són des d’aquest mes de gener donants d’òrgans per llei, si no és que expressen el contrari inscrivint-se en un registre específic en què han de deixar per escrit la seva negativa a donar els òrgans després de morts. La nova llei té per objectiu augmentar la donació d’òrgans i teixits, així com facilitar-ne el procés.
Fins ara la donació d’òrgans era un acte voluntari i la persona havia d’haver expressat prèviament el seu desig de donar i, si no, es consultava als familiars, que s’hi podien negar. La decisió, segons l’Agència Francesa de Biomedicina, s’ha pres “en nom de la solidaritat nacional”. “La llei diu que tots som donants d’òrgans i teixits si no és que s’ha expressat la negativa”, afegeix. És el que s’anomena “principi de presumpció de consentiment” o “ consentiment per defecte”. Abans de procedir al trasplantament, els metges hauran de consultar el Registre Nacional de Rebuig per comprovar que la persona morta no hi consta i que, per tant, no s’oposa al fet que els seus òrgans i teixits es facin servir en trasplantaments. En aquest registre, els francesos també poden especificar si s’oposen a donar tots o només alguns dels seus òrgans.
Itziar de Lecuona, investigadora de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB, considera que la nova legislació francesa articula “amb garanties” la tensió “entre l’autonomia del pacient i el principi de solidaritat” perquè dona diverses fórmules per ser donant: “És interessant perquè pots triar en sentit negatiu: pots negar-te a ser donant per a fins terapèutics o per a fins científics o per a un òrgan en concret”. Segons De Lecuona, si el sistema “imposa” la càrrega de ser donant, també ha de permetre “ser egoista”. “Tu ets titular del teu cos. No estàs obligat a donar un òrgan i s’ha de poder dir que no”, afegeix. De Lecuona també destaca la importància que el registre de rebuig compleixi totes les garanties de confidencialitat i protecció de la intimitat “perquè el ciutadà que s’hi nega no estigui estigmatitzat”. L’experta valora positivament aquests canvis legislatius per augmentar la donació i veu amb bons ulls la possibilitat que aquí també s’implanti un registre de rebuig. “El que em sembla malament és que es fomentin altres pràctiques com la figura del bon samarità o la donació entre coneguts”, diu.
El sistema de donació d’òrgans català i espanyol també funciona mitjançant el principi de presumpció de consentiment, tot i que a la pràctica no s’aplica, ja que són els familiars qui, en última instància, donen el seu consentiment. “Tot i que la persona tingui el carnet de donant, si la família diu que no és que no perquè a part del seu consentiment necessitem validar mèdicament el donant i la família ens ha de donar informació sobre els hàbits i pràctiques sexuals de risc”, explica Ángel Ruiz, del servei de donació i coordinació de trasplantaments de l’Hospital Clínic.
La família, clau
A Catalunya no hi ha cap registre on els ciutadans es puguin inscriure per ser donant o per no ser-ho. Sí que existeixen uns carnets de donant que es poden fer a través del document de voluntats anticipades, però “no tenen validesa legal”, indica Ruiz. El que es recomana en cas de voler ser donant és fer-ho saber a la família i l’entorn més proper. Ruiz està en contra d’importar el registre francès, ja que, al marge de possibles canvis d’opinió, creu que el sistema actual, “amb un 85% de consentiments”, ja funciona.
El motiu més important de rebuig a la donació és la negativa de la família sense motiu aparent, un dels punts clau a millorar. No obstant, “Espanya té la taxa de donació més alta del món amb més de 40 donants per milió d’habitants. França en té 20 i escaig”, explica Ruiz. Malgrat les bones xifres, a Catalunya hi ha prop de 1.300 persones en espera de rebre un òrgan.


diumenge, 19 de febrer de 2017

grans dames de la biblioteconomia: bud spencer


Segons conta la Viquipèdia, Carlo Pedersoli, que era el nom real de Bud Spencer, va fer de bibliotecari a Buenos Aires i a Montevideo a final de la dècada dels quaranta del segle passat. M'hi he fet tant com he pogut per treure l'entrellat i mirar d'esbrinar en quines biblioteques i en qualitat de què. No me n'he sortit. Hauria de consultar la seva biografia, Altrimenti mi arrabbio (1a part) i In Eighty years around the world (2a part), però ara no em vaga, que tinc molta lectura endarrerida. Sia bibliotecària, doncs. No se'n parli més.




dissabte, 18 de febrer de 2017

frases canines


Hi ha frases canines. Preparades per obeir l'amo, el lector.
Estar a disposició del lector: frase canina.
Substituir frases canines per frases-llop o frases-tigre. El lector que provi de ficar-hi el cap.
Versos que atemoreixin el lector. Però també, alhora, versos que facin despertar la precaució en el lector. Davant del perill, uns fugen (mètode de precaució I), mentre que altres investiguen estratègies d'aproximació (mètode de precaució 2). Aquests, els bons lectors. El altres: els bons covards.

Gonçalo M. Tavares. Breus notes sobre literatura-Bloom. Manifest: diccionari tecnicoliterari dels Bloom Books. Una de les moltes maneres (definitives) de fer literatura. Traducció de Pere Comellas. Periscopi, 2016. P. 37.


divendres, 17 de febrer de 2017

lluís solà, poeta i pensador


Xavier Graset entrevista Lluís Solà.
Més 324. 15|2|2017.
PLAY.


dijous, 16 de febrer de 2017

l'hospital de la bne


Cirujanos de las letras
FERNANDO GARCÍA
La Vanguardia
12|2|2017
“¡Es que me encanta este trabajo!”. Ángel Gómez Pinto lleva 30 años bregando en el departamento de Preservación y Conservación de Fondos de la Biblioteca Nacional: el quirófano de los libros que habitan la institución cultural más antigua de España. El veterano artesano ha sido dos veces ganador del Premio Nacional de Encuadernación, y por sus manos han pasado –entre otros miles de obras- los dos códices de Leonardo da Vinci que la Biblioteca atesora en su cámara acorazada y que hace cinco años, en su cuarto centenario, restauró y exhibió para admiración del mundo. Pese a la relevancia de su labor y aun cuando acumula diez trienios, el salario de Gómez Pinto no alcanza los 1.200 euros al mes, cantidad que complementa dando clases. “¡Es que este trabajo me encanta!”, insiste.
Hay amor al arte, y a las letras, en los laboratorios donde los dieciséis miembros de los equipos de restauración y conservación de la BNE (Biblioteca Nacional de España es el nombre completo) se afanan en restañar las heridas que el tiempo y los agentes ambientales, así como algunas meteduras de pata humanas en tiempos de menor cuidado, han infligido a una parte de los alrededor de 33 millones de textos, mapas, fotos, archivos sonoros y demás documentos depositados en los dos grandes emplazamientos de la entidad: el enorme edificio neoclásico que ocupa la manzana entre el paseo de Recoletos y la calle Serrano junto a la plaza de Colón de Madrid, y la sede de Alcalá de Henares.
La visita al hospital de la Biblioteca, en Recoletos, empieza en los dominios de Luis Crespo, restaurador con 29 años de experiencia que en este momento se ocupa de limpiar unos mapas de Catalunya de 1936 y unos carteles de los 50 y 60, entre ellos uno de Calisay, otro de Terry y otro que anuncia a Manolo Caracol.
Crespo ha llevado a la BNE las técnicas que aprendió de los maestros japoneses durante un curso formativo en Fukuoka. Sus innovaciones incluyen el uso de geles naturales y algas como el agar-agar y el funori, empleado para limpiar kimonos. También se vale de tablas de secado ligerísimas como las que los nipones utilizan en los biombos; de brochas variadísimas desarrolladas a lo largo de 600 años, unas para batir papel, otras para encolar, otras para aplicar agua... Pero en lo que más incide este restaurador es en “recuperar la figura del artesano/científico”. En su caso, esto se traduce en aprender a observar el color, el olor y la textura de cada mezcla, sin depender de una balanza para todo, a la hora de elaborar sus gomas y líquidos limpiadores.
La combinación de técnicas tradicionales y modernas, incluidas algunas tan punteras como la nanotecnología o las basadas en el uso de enzimas, busca eliminar la suciedad de los documentos envejecidos sin dañarlos lo más mínimo: primero con las gomas especiales y después mediante una delicada maniobra de humedecimiento y absorción por capas. Es quizá la fase más visible y agradecida de la restauración.
Otra experta del departamento, Victoria Bescansa (casi 31 años en la BNE), está resucitando, más que restaurando, unos sublimes pero castigados mapas murales de África, Asia, América y el Mundo. Los cuatro se incluirán en la exposición Cartografía de lo desconocido, programada para octubre. Los planos, firmados por Clouet, son de 1776 y se completan con didácticos textos y dibujos en las viñetas que sirven de contorno. La Biblioteca compró las piezas –procedentes de una casa particular­– ejerciendo el derecho estatal de tanteo en una subasta pública: una práctica habitual.
De esta colección de mapas faltaba el de Europa, del que sin embargo enseguida se hallaron restos adheridos al de África en chapuceros pegotes con los que algún incauto trató de parchear trozos perdidos. El cometido de la restauradora pasa por quitar los parches y recubrir las cavidades con un papel lo más parecido al original para luego entonarlo, es decir, igualar su color al de la zona dañada. Para ello recurre a una depurada técnica de injerto que, sobre una base de papel muy fino que se une al reverso para proteger el mapa y facilitar su manejo, ya va logrando disimular las fracturas en todo lo que es posible.
Victoria Bescansa fue una de las artífices de la restauración y puesta a punto para la digitalización del Mapa de Catalunya y los condados de Rosellón y Cerdaña, importante obra a gran escala que representa el área geográfica del Principado más antigua que se conoce. La conservación y reproducción del Borsano, fechado en 1687 y dedicado al rey Carlos II, implicó a un equipo de 20 personas –con participación de una empresa externa- y es una de las últimas operaciones de prestigio a cargo de la brigada de la BNE que dirige Fuensanta Salvador.
No lejos de Bescansa, el especialista en incunables Arsenio Sánchez estudia el manuscrito Descripción de las costas de Sicilia, volumen del siglo XVIII procedente de la colección de Felipe V, fundador de la Biblioteca en 1712. El texto acaba de llegar a su mesa y presenta varios problemas típicos de estas obras: “Las tintas son de óxido de hierro mezclado con ácidos vegetales, goma arábiga, agua, vino... Cuando hay demasiado hierro, el óxido oscurece la tinta y deteriora el papel, mientras que si hay un exceso de ácido la tinta palidece”. Pese a intensas investigaciones en los últimos decenios, no hay cura para estos males. “Lo que hacemos es estabilizar las hojas adhiriéndolas a un determinado tipo de papel (muchas veces japonés) pero sin añadir humedad que reavive las reacciones”, explica. Y luego nos muestra un manuscrito carcomido por algún bicho de los que se alimentan de papel (bibliófagos), entre los cuales los anobios –vulgarmente carcomas, según la RAE– son los más temibles.
La clave para que los documentos infectados no recaigan está en unas buenas condiciones de almacenamiento. La BNE cuenta con medio centenar de plantas de depósito, de las que la General –con unos cuatro millones de obras de los siglos XVI al XXI dispuesta en 12 pisos– es el principal origen de los libros a operar. Humedad, temperatura y luz se vigilan y regulan con cuidado en cada depósito, donde también se colocan trampas a base de feromonas para detectar y prevenir la visita de algún insecto, aunque antes de almacenar ningún documento procedente de compras o donaciones se comprueba que no alberga ninguno de estos indeseables seres.
La finalidad primordial de toda restauración consiste en estabilizar y recuperar obras en mal estado de conservación y permitir su consulta y exhibición pública; eso sin perjuicio de lo que cualquiera pueda ver y leer en las versiones digitalizadas, ya cuantiosas tras un decenio de desarrollo del programa correspondiente, creado en el 2008: el mismo año de construcción de la cámara acorazada que, en dos metros cuadrados, guarda joyas como los códices de Leonardo, el Cantar de Mío Cid o la Biblia de los Pobres, más algunos dibujos de Velázquez.
La restauración y encuadernación, que cada año salva unas 4.000 obras de la BNE, es también investigación. Porque el papel, y no sólo su contenido, habla y enseña Historia. Luz Díaz, especialista en identificación de obras deterioradas y únicas, puede pasar horas explicando cómo el tránsito del papel de lino o algodón al de pasta de madera, paralelo a la sustitución de los procesos artesanales por los industriales en el siglo XIX, no sólo revolucionó la producción editorial al abaratarla y masificarla; también dio lugar a una enorme variedad de calidades, unas longevas y otras enfermizas.

Menos mal que alguien cuida de nuestros libros: nuestra historia.




dimecres, 15 de febrer de 2017

la biblioteca del traductor: jordi martín lloret


Jordi Martín Lloret (Barcelona, 1972) és traductor literari de l’anglès i del francès al català i a l’espanyol. Ha estat distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona 2013 i amb el VI Premi Mots Passants de traducció literària de la UAB, tots dos per la versió catalana de L’écume des jours, de Boris Vian.
És llicenciat en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona (1997) i té el diploma de postgrau en edició per l’Institut de Formació Contínua de la Universitat Pompeu Fabra (2001). Des del 1999 es dedica professionalment a la traducció de narrativa i d’assaig. Convençut que la literatura traduïda també és literatura del país, considera que els autors estrangers que s’afegeixen als nacionals són com aquells oncles llunyans que arriben de fora i que insuflen aire fresc i renovador a la família.
Ha traduït del francès obres de Philippe Claudel, Antoine Compagnon, David Foenkinos, Romain Gary, Laurent Gaudé, Eugène Ionesco, Michel de Montaigne, Laurent Seksik, Joann Sfar i Boris Vian.
L’any 2007 la versió al català del volum Contes, de John Cheever, va suposar un tomb important en la seva trajectòria. També són seves les traduccions de les novel·les Falconer (2008) i Això sembla el paradís! (2009). Entre els altres escriptors que ha traduït de l’anglès, destaquen Martin Amis, Gilbert Keith Chesterton, Richard Ford, Paul Harding, Siri Hustvedt, Norton Juster, Carson McCullers, Jeffrey Moore, R. K. Narayan, Harold Pinter, William Saroyan, David Sedaris, Budd Schulberg i Richard Yates.

Visat. La revista digital de literatura i traducció. Núm. 17. Abril 2014. 




dimarts, 14 de febrer de 2017

paraula de traductor


Hi ha novel·les que entretenen i novel·les que trasbalsen. Hi ha lectures d’estiu i lectures de tot l’any. Hi ha llibres gruixuts i novel·les potents de poques pàgines. Hi ha novel·les que fan sagnar i novel·les que fan sagnar però també cicatritzen. Hi ha novel·les que es deixen llegir sense esforç i novel·les que exigeixen concentració i intel·ligència. Hi ha novel·les que «t’atrapen des de la primera pàgina» i novel·les que, en la primera pàgina, sembla que et vulguin dissuadir de llegir-les si no estàs disposat a lliurar-t’hi de debò: «Alerta!», avisen, «no serà fàcil i, a més, et farà una mica de mal». Reparar els vius pertany a totes aquestes segones categories, és a dir, a les de les novel·les que se solen considerar menys comercials, i, malgrat tot, acaba de guanyar el Premi Llibreter 2015 a Altres literatures i en català ja va per la tercera edició.
Quan l’editora d’Angle, la Rosa Rey, a qui agraeixo l’encert i la confiança, em va trucar per proposar-me la traducció al català de Réparer les vivants, de Maylis de Kerangal, el primer que em va dir va ser que era una novel·la boníssima que a França havia guanyat molts premis i que s’havia instal·lat còmodament des de feia setmanes en la llista dels llibres més venuts. El segon que em va dir va ser una pregunta: «Vols que et digui de què va? Però no t’espantis, eh?» «No, i ara, si estic curat d’espants: digues.» «El tema són els trasplantaments, concretament un trasplantament de cor.» «Ah, molt bé.» «I a més a més tota la novel·la transcorre en vint-i-quatre hores.» No tan sols no em vaig espantar, sinó que ja em va semblar que la cosa prometia. Vaig demanar a l’editora que m’enviés l’original i, com que en aquell moment encara estava acabant d’enllestir una altra traducció, vaig tardar uns quants dies a posar-m’hi. O, més ben dit, a capbussar-m’hi.
I la capbussada va ser una picada de cap contra una onada dura i aspra, hostil i abrupta. Vaig llegir perplex aquell primer monòlit de text tres o quatre vegades abans de posar-me a traduir, desconcertat per tanta condensació en un paràgraf únic i baptismal, que vaig interpretar com una mena d’oda al cor d’en Simon Limbres. «Ah, ja», vaig pensar. «És un llibre amb pretensions, d’aquells que aspiren a canviar-te la vida; i jo aquí traduint a pèl, sense neoprè ni planxa de surf.» Però aquell impuls inicial ja no em va permetre de fer-me enrere i, quan me’n vaig poder adonar, ja lliscava i em deixava emportar per l’onada Kerangal, poderosa, envoltant, fascinant, violenta i reconfortant alhora. En més d’una ocasió, durant la travessia vaig trobar que el ritme que em marcava aquell batec universal em costava de seguir, que em faltava l’aire. Llavors feia una pausa i retrocedia. Llegia a poc a poc, respirant sense pressa, les últimes línies traduïdes, i procurava reprendre la cursa imparable cap a l’altra riba.
En la roda de premsa que va oferir al febrer a l’Institut Français de Barcelona per presentar la novel·la, Maylis de Kerangal va explicar que, durant el procés d’escriptura, s’havia imaginat una mena d’antena total, col·locada en una posició privilegiada, que captés simultàniament tots els diàlegs, totes les sensacions, tots els pensaments i els records dels personatges que encerclaven com un cor grec el cor d’en Simon Limbres, el protagonista veritable d’aquesta epopeia moderna, des de la mort cerebral fins a la vida bategant en un altre cos, el de la Claire, una traductora de cinquanta anys. Formar part del seguici per acomboiar l’òrgan majestuós en el trajecte de mort a vida és el que proposa indefugiblement Reparar els vius.
Una bomba de dispersió amb un clúster d’històries, impressions i psicologies, escrita amb un fi mecanisme de precisió que fa detonar cada paraula just quan cal, just quan ha de ferir, just quan ha de trasbalsar. La paraula com a projectil mil·limètric. Quan ens van presentar, l’autora em va preguntar si la traducció m’havia costat. Li vaig respondre que havia estat difícil però fàcil. Difícil perquè el text està teixit amb una minuciositat quirúrgica i això fa que l’original estigui ben blindat i no admeti alteracions o desviacions d’un traductor amb un excés de zel creatiu; però fàcil perquè ella escriu tan bé, amb una tria lèxica tan inequívoca, amb tan poc marge per a l’error d’interpretació, que al cap de cinquanta pàgines traduïdes no pots fer sinó rendir-te al seu talent i agrair-li que hagi escrit una peça tan miraculosament perfecta de forma.
Aquest mes Maylis de Kerangal ha tornat a Barcelona per recollir el Premi Llibreter 2015 a Altres literatures. El dia del lliurament, mentre dinàvem amb els editors, va sortir en la conversa el tema del títol, que prové d’una citació de l’obra de teatre Platònov, d’Anton Txèkhov, d’una pàgina fotocopiada que el coordinador del servei de trasplantaments té penjada a la porta del seu despatx com un mantra revivificador: «Que faire Nicolas?» «Enterrer les morts et réparer les vivants.» («Què hem de fer, Nicolas?» «Enterrar els morts i reparar els vius.») Aquesta versió (Entérrer les morts, réparer les vivants) és de Françoise Morvan i André Markowicz, que van traduir l’obra l’any 2000 per a la companyia Utopia. L’autora va explicar que de Platònov n’hi havia una altra traducció francesa. L’havia signada el 2003 el pintor, compositor, novel·lista i dramaturg d’origen iranià Serge Rezvani (Teheran, 1928), per encàrrec de Jacques Lassalle per a la Comédie Française. Si busquem el fragment en qüestió en la traducció de Rezvani, publicada per Actes Sud, llegirem això: «Il ne reste plus qu’à mettre les morts en terre… et autant que possible rafistoler les vivants!» («Ja només ens queda soterrar els morts… i, en la mesura que sigui possible, apedaçar els vius!») Per descomptat la tria lèxica és estètica i condiciona, i no puc evitar d’imaginar-me que si, en comptes de trobar la versió de Morvan i Markowicz, a Kerangal li hagués caigut a les mans la de Rezvani i ja no hagués buscat més, potser «Rafistoler les vivants» no hauria estat una opció de títol digna de consideració, perquè potser ni tan sols el fragment li hauria agradat prou per incloure’l en un punt estratègic de la novel·la. I llavors ara Reparar els vius no es titularia Reparar els vius, sinó «Desprivatització d’un cor», «Vint-i-quatre hores en la vida d’un cor de trasllat» o vés a saber com. En la roda de premsa al Born Centre Cultural, i també al vespre, en el discurs que va fer durant el lliurament del premi, l’escriptora va voler reconèixer, amb un èmfasi que l’honora, la feina dels seus traductors. Jo a ella també li vull agrair dues coses: 1) que hagi escrit aquesta meravella de novel·la, tant crua com delicada; i 2) que m’hagi ofert l’onada perfecta per surfejar sense neoprè ni planxa, només amb la ment i amb el teclat.

Jordi Martín Lloret. L'onada Kerengal. Núvol. 23|7|2015.

dilluns, 13 de febrer de 2017

una de txékhov


Font: Matilde Martínez ‏@matilmartinez.

...cal pensar en els vius, diu ell sovint, rosegant la punta d'un petit llumí, cal pensar en els que es queden —al seu despatx, darrere la porta, té enganxada amb cel·lo la fotocòpia d'una pàgina de Platònov, una obra que mai no ha vist ni llegit, però aquest fragment de diàleg entre Voïnitzev i Triletzki, trobat en un diari que rondava per la bugaderia d'autoservei, l'havia fet estremir com s'estremeix un nano quan descobreix la fortuna, un Charizard dins d'un paquet de cartes de Pokemon, un bitllet daurat dins del paquet d'una rajola de xocolata. «Què hem de fer, Nicolas?» «Enterrar els morts i reparar els vius.»

Maylis de Kerangal. Reparar els vius. Traducció de Jordi Martín Lloret. 3a ed. Angle, 2015. P. 118.

diumenge, 12 de febrer de 2017

l'assassí som nosaltres


«El grupo del Oulipo construyó una matriz de todas las situaciones policíacas posibles y descubrió que aún no se ha escrito ningún libro donde el asesino sea el lector.
Moraleja: [...] una verdadera pesquisa policíaca debe probar que los culpables somos nosotros».

Umberto Eco. Apostillas a El nombre de la rosa. Traducció de Ricardo Pochtar. Lumen, 1986. P. 83. 


dissabte, 11 de febrer de 2017

le swann



«L’autor d’A la recerca del temps perdut, l’escriptor Marcel Proust, té un hotel dedicat a la seva obra. Es troba a Paris, a la Rue de Constantinoble, darrere de l’estació de Saint-Lazare i molt a prop del Boulevard Haussmann, on va viure Proust.
No és l’únic hotel monotemàtic del món però aquest és molt elegant i fa enveja que aquí no siguem una mica més chovinistes amb els nostres autors. Els francesos, això si que ho tenen; recordo, per exemple, que fa tres anys vam estar a un hotel dedicat a Jules Verne a Poitiers.
El que comento és l’hotel Swann i disposa de 82 habitacions repartides en sis plantes, cadascuna corresponent a un dels diferents universos esmentats a les seves obres: Combray, Balbec, barri de Sant-Germain, Verdurin, Venècia i els pintors. Hi ha una cambra dedicada al pintor Marià Fortuny, d’inspiració veneciana i amb el fragment on Proust parla d’ell a La presonera.
A cadascuna de les habitacions li han assignat el nom d’un personatge de les seves obres. A cada cambra hi ha un text en francès del personatge en qüestió, il·lustrat amb una aquarel·la. Gravat a la paret de vidre del bany, també hi ha un fragment d’una carta manuscrita de Proust, i sobre la tauleta de nit una de les seves fotografies.
Al vestíbul de l’hotel, es pot disfrutar d’una biblioteca proustiana que conté 500 volums (300 títols diferents) en tots els idiomes.
L’hotel és un quatre estrelles molt còmode i les habitacions valen molt la pena, són impecables: edredons tous, mobiliari elegant, bona il·luminació i màquines de cafè Nespresso.
I a en Marcel Proust també el sents a prop… a la taula de l’habitació, entre les càpsules de cafè o crema, hi ha el símbol màxim i més conegut de l’autor: embolicada en cel·lofana trobem… una magdalena!».

Jaume Centelles. Un hotel dedicat a Marcel Proust. Al blog: La invitació a la lectura. 15|7|2016.



divendres, 10 de febrer de 2017

a la biblioteca

Insecto. Maria Llovet, Norma, 2016.

«En el panorama català del còmic, Maria Llovet (Barcelona, 1982) representa una anomalia francament estimulant. Una autora amb un dibuix tan influït per la sensualitat de Guido Crepax com pel grafisme del manga o el traç inacabat de Frank Miller. Firma al Saló del Còmic i al Saló del Manga, publica la seva obra a França però també prepara una sèrie per al mercat americà. Connectar aquesta condició de rara avis amb les temàtiques del seu treball no és gens difícil. “ Sóc una persona rara -reconeix-. No connecto amb la majoria de la gent que conec. Em costa molt seguir les normes i això fa que les tingui molt presents. I segurament això es trasllada a la meva obra d’alguna manera”.
Llovet va debutar el 2011 amb Eros / Psique (Norma Editorial), una història d’amor adolescent amb tocs fantàstics ambientada en un peculiar internat femení que arribaria a guanyar l’International Manga Award. Ara publica Insecto (Norma Editorial), el seu quart treball, que explora l’atracció incontrolable i prohibida que experimenten dos germans adolescents, la Lea i el Lucas. Una forma perfecta de parlar del seu tema favorit: el conflicte entre els desitjos individuals i les convencions socials. “El tabú i la transmissió dels valors socials, en general, m’interessa molt -explica-. En el cas de l’incest, em sorprèn molt el rebuig que encara provoca avui dia. En documentar-me per fer el còmic vaig descobrir que a molts països encara es castiga amb penes de presó, tot i que estem parlant de relacions amb consentiment de les dues parts”...»

Xavi Serra. Qüestionant el tabú de l'incest. Ara Cultura. 281|8|2016.


dijous, 9 de febrer de 2017

hortum in bibliotheca


Vaig ser un lector precoç i, més que escriure, el que m’agrada és llegir, estudiar, aprendre.
La lectura va ser sempre una de les meves grans aficions. Les altres eren fer cabanes al bosc i jugar a futbol amb els amics.
En aquell temps, la pobresa es vivia alegre com un destí col·lectiu i l’única distracció possible que hi havia al nostre poble menorquí, a part dels llargs i teatrals oficis religiosos, era el cine dels diumenges.
Cine religiós, en blanc i negre, cowboys i algun Tarzan que jo intentava imitar, sense èxit, parlant amb els animals.
La meva vida de lector va estar lligada sempre a les golfes, on el meu pare, que era tallador de pell per fer sabates, tenia un taulell i cada vespre feia fores hores per mantenir la família.
Dins un armari guardàvem llibres (vides de sants, El diablo cojuelo, Don Quijote de la Mancha...) d’un frare agustí, avantpassat nostre, que havia estat ecònom de Roma i confessor particular dels papes Pius IX i Lleó XIII.
Nascut en un poblet d’una illa petita i oblidada, els llibres van ser la meva porta d’entrada al món i em van permetre viure apassionants aventures.
Que a través de signes escrits en un paper pogués sentir la veu d’una persona ja morta que m’explicava una història o em recitava un poema em va semblar la cosa més extraordinària i fascinant del món.
I llegir de nit, dins el llit, mentre a fora bramulaven aquelles fredes tramuntanades que somovien Menorca, un dels millors i més grans plaers que pot experimentar l’ésser humà.
A base de treballar cada estiu en els més variats oficis, vaig poder estudiar amb grans professors, però qui va exemplificar el meu prototipus de mestre va ser Perfecto E. Cuadrado, un savi atípic, un encant de persona, un surrealista cívic i esquerranós, un revoltador de consciències, un maître à penser que em va il·luminar la vida.
Vivia en un àtic ple de llibres que deixava solidàriament a tothom perquè pogués ampliar la bibliografia i cada classe seva era un retaule privilegiat d’oratòria, bonhomia, erudició, rigor científic i sentit de l’humor.
Gràcies a ell, amb qui mantenc d’aleshores una efusiva amistat, vam poder descobrir el bo i millor de la vellutada llengua i la literatura portugueses. Una passió que mai no he perdut i em va permetre conèixer personalment Miguel Torga i tenir una jubilosa relació d’estima i admiració amb José Saramago.
Crec que en la literatura és on cada llengua assoleix la seva màxima expressió, on cada poble madura la seva personalitat i, menyspreats durant segles, crec que les noves generacions d’estudiants tenen dret a conèixer els principals autors que conformen el substrat humanista de la nostra catalana identitat.
Un poble sense literatura és un poble sense futur.
Com deia Günter Grass, “No hi ha espectacle més bonic que la mirada d’un nen que llegeix”, i hem de fomentar entre tots el gust per la lectura perquè (“En el principi hi havia la Paraula”) és una eina civilitzadora que pot ajudar a frenar l’avenç de la barbàrie líquida i salvar molts al·lots de la trampa alienadora dels mòbils i els videojocs.
¿Què pretenen les noves lleis d’educació? ¿Fer uns futurs robots de feina que mantenguin el sistema d’explotació que patim? ¿Que els alumnes perdin la seva sensibilitat crítica i deixin de pensar, de qüestionar-se tot el que passa en la nostra injusta societat?
La literatura és una assignatura necessària, imprescindible, per arribar a entendre qui som, d’on venim i on ens volen dur, una matèria riquíssima, indispensable, per poder reflexionar sobre el sentit del que fem i la vida que portam.
Llegir és la millor manera de ser millors i més savis, més comprensius, més persones, ens ajuda a ser feliços i ens desentranya l’obscura matèria de la qual estan fets els somnis.
Llegim per tenir experiències, per viure més intensament.
Llegim i escrivim perquè, ja ho sentenciava Pessoa: “La literatura, com qualsevol art, és una demostració que no n’hi ha prou amb la vida”, i, segons Proust: “L’única vida realment viscuda és la literatura”.
Un llibre és un amic, i una bona lectura, un massatge al cervell.
Enamorat de la literatura i els llibres, ara escric amb l’esperança de veure brillar la flama impresa de la vida en els ulls dels lectors, he descobert que, com assevera una citació hebraica, “Déu va crear l’ésser humà per sentir-lo contar històries”, i (cada dia valor i estim més la vida!) soc un home de paraula que se sent afortunat pel do i el privilegi de poder llegir.

Ponç Pons. ‘Hortum in bibliotheca’. Ara. 27|1|2017.

________________________
P.S.: Si hortum in bibliotheca habes, deerit nihil. Epistolae ad familiares, IX, 4. Ciceró.